A l'acte, en què es va projectar la pel·lícula sobre "La fuga de Segavia", hi van intervenir dos represaliats del FAC durant els anys setanta: Elisenda Romeu i Carles García Solé, aquest darrer un dels protagonistes de la fuga de la presó de Segòvia i posteriorment de l'illa de Yeu, on foren deportats els presos polítics escapolits.
A l'acte també es va llegir el text que acompanya de dos militants independentistes bascos que van participar en aquella fuga, que per motius de seguretat sanitària no van poder assistir a l'acte i van enviar un text per ser llegit, que reproduïm traduït al català.
🛑Cinefòrum sobre la Fuga de Segòvia. Molt interessant! Evidencia que la repressió als independentistes és històrica. Malgrat tot continuarem lluitant fins a la independència. #XarxaIndependència #ProuRepressió #SomAssemblea pic.twitter.com/QiP4Z0f3xx
— Persones Represaliades (@p_represaliades) May 20, 2021
Text de Koldo Aizpurua i Miren Amilibia llegit a l'acte "La fuga de Segòvia" a Girona
Hola, arratsalde on, bona tarda,
Primer dir-vos que sentim no poder ser entre vosaltres; les circumstàncies no ens han acompanyat.
Com sabeu, la fugida de la presó de Segòvia va ser el 1976, fa 45 anys. Franco havia mort però la situació política seguia sent la mateixa.
ETA politico-militar desenvolupava una lluita armada que no era per guanyar una guerra. No teníem ni mitjans, ni el suport internacional, ni era el nostre objectiu guanyar una guerra.
Nosaltres volíem posar en evidència la situació sociopolítica existent tant a Euskal Herria com a la resta de l'Estat espanyol.
Volíem incrementar la consciència política de la ciutadania i mobilitzar-la per arribar a destruir l'estat repressor franquista.
Consideràvem que mitjançant la nostra lluita podríem anar transformant el nostre món, volíem contribuir a la Llibertat.
La llibertat política, de les relacions socials, el reconeixement dels drets col·lectius, el dret d'autodeterminació, d'opinió, d'organització, sindical, de manifestació, de vaga, de l'ús de la llengua pròpia, dels drets culturals, de reunió, la dels mitjans de comunicació ... dels nostres pobles.
Creiem sincerament que vam contribuir a tot això.
Les presons, les presons com a institució i representació més evident de l'exercici repressor franquistes. Les presons eren plenes de presos polítics.
Mitjançant la fugida volíem demostrar la vulnerabilitat de règim, que es plasmés la importància de la lluita antifranquista; la necessitat d'una amnistia per a tots i totes les preses polítiques, sindicals, de moviments socials ... que s'iniciessin aviat les mesures necessàries per a la constitució d'un estat democràtic; el reconeixement de l'existència d'Euskal Herria i dels seus drets, així com la d'altres pobles de l'Estat, com el català o el gallec.
Bé, doncs creiem que SÍ vam demostrar que les presons podien ser vençudes mitjançant el treball i la col·laboració tant dels presos que ens hi trobàvem empresonats com per part de l'organització que va aportar els mitjans necessaris perquè en poguessin sortir.
Però no vam tenir l'èxit precís. Ens van fallar. Vam fallar en els moments finals, no vam saber afrontar adequadament la dificultat que se'ns va presentar quan en arribar a Aurizberri (Espinal) a Nafarroa, no vam trobar l’escamot que ens havia d'ajudar a traspassar la Muga. Vam seguir endavant i gairebé tot va acabar malament: l'assassinat de l'Oriol, ferits, la captura de la gran majoria dels fugats... Només vam aconseguir fugir 4 presos i una persona de l’escamot.
Cal diir que era el segon pla de fuga de la presó de Segòvia. La primera fugida estava preparada per a l'estiu de 1975 -Franco no havia mort encara-. Aquell pla va fracassar perquè una persona de règim es va aconseguir infiltrar a l'organització, un policia. El Lobo.
Quan l’infiltrat es va adonar que havia descobert, va accelerar el procés de detenció de les diverses persones que romanien a Madrid i Barcelona. A conseqüència d'això les forces policials van assassinar a 3 persones i va aconseguir que tot fracassés.
Entre les persones detingudes es trobava Txiki, que posteriorment va ser condemnat a mort per un tribunal militar feixista. Els afusellaments de Txiki, Otaegii tres persones del FRAP: amb Baena, Sanchez Bravo i Garcia Sanz van ser les últimes execucions del franquisme condemnats per tribunals militars. Al març de 1974 Salvador Puig Antich havia estat executat mitjançant el garrot vil.
Des de l'interior de la presó
Després del fracàs de la primera fugida, el règim carcerari en què vivíem era de certs privilegis respecte a altres presons. Segòvia era una presó de segon grau. Aquest règim penitenciari va ser retallat per la direcció de la presó: menys hores de pati, més hores en cel·les, visites més reduïdes, horaris per a les dutxes, etc.
I la represàlia més dura, el trasllat de 12 companys a la presó de Puerto de Santa Maria de Cadis. Aquests trasllats es van realitzar de nit, sense previ avís.
Calia seguir lluitant i vam començar a reivindicar el nostre estatut carcelari anterior. En poc temps ho vam aconseguir. Havíem d’oferir la impressió als carcellers que havíem oblidat les represàlies. Que tornessin a trobar-se tranquils ...
No vam trigar a trobar per on podíem reprendre un nou intent de fugida. I precisament van ser els funcionaris els qui ens van donar la pista sobre on podíem començar.
En una de les galeries de la presó hi havia un espai que s'utilitzava per guardar estris de neteja, escombres, pales, pals de motxo i algun artefacte més. Darrere hi havia un WC des d’on s'accedia des del pati on passàvem la major part del dia.
Vam tenir la gran idea de crear un espai mort entre el WC i la porta, cosint amb claus aquella porta. Ben aviat es va obrir un túnel des del WC. Al company que va començar a cavar el forat li va arribar la llibertat; un cop en llibertat ens va servir d'enllaç amb l'organització.
Els treballs d'excavació van seguir a bon ritme; vam començar a l'octubre de 1975 i el febrer de l976 ja era una realitat.
Quan ja teníem pràcticament feta la llista dels qui hi participarien, va arribar a Segòvia un nou company procedent de la presó Model de Barcelona, Oriol Solé Sugranyes. Pel fet que tenia una condemna molt alta, se li va proposar de formar part d’operació de la fuga. Ell va acceptar i es va sentir feliç de tenir l'oportunitat d’escapolir-se’n.
L'organització va posar a treballar tot de persones perquè aquella operació es portés a terme. Un escamot de 4 persones, format per dos homes i dues dones: Santi Arrospide, Izaskun Rekalde, Eduardo Lertxundi i Miren Amilibia. També un nombre indeterminat de persones de suport a aquell escamot.
L’escamot era el nostre major suport per poder seguir treballant en l'execució del projecte. Era imprescindible una bona col·laboració des de l'exterior perquè es fes realitat el somni que tot pres polític té, evadir-nos de la presó i donar un cop dur al franquisme, ja que tot i haver mort Franco, el franquisme continuava inamovible.
I el dia 5 d'abril de 1976 vam escapar-nos 29 presos, presos polítics que tenien les majors condemnes. Tota l’operació va ser organitzada per ETA politico-militar.
Preparatius des de l'exterior
-L’escamot exterior havia d'emprendre principalment les següents tasques:
- Mantenir contacte amb l'interior de la presó, contactes directes i indirectes.
- Comptar amb dos mitjans de transport per al trasllat dels presos fins a la Muga. Així com cotxes de suport per comprovar si el recorregut estava net de controls d'última hora.
- Aconseguir que el camió gran estigués degudament condicionat per poder traslladar els presos i a l’escamot de suport -condicionar el zulo-; que el camió tingués els papers en regla perquè davant de qualsevol eventualitat no cridés l'atenció.
- Conèixer tot l'exterior de la presó i voltants: els seus punts febles; Delimitar el lloc d'entrada a través de les clavegueres per mantenir contacte amb els presos abans de la fuga; Delimitar el lloc de sortida.
- Comptar amb armes i diners per al dia de la fugida.
- Mantenir el contacte amb l'Organització perquè l’escamot Mugalari (expert en el pas fronterer) estigués al lloc i hora assenyalats el dia de la fuga.
- Tallar la reixa exterior, per la qual sortirien tots els presos fugats.
- Delimitar el punt de la carretera en què es produiria el transvasament dels presos i l’escamot del cami petit al camió gran.
- Aconseguir el camió petit.
- Arribar a Espinal i passar amb els mugalaris als fugats a Euskadi Nord.
PERÒ ELS MUGALARIS NO HI EREN!
I per una fallada de lideratge de l’escamot es va decidir baixar del camió i seguir endavant fins arribar a Euskad Nord. Estàvem molt a prop.
Quan vam començar a caminar, vam topar amb una unitat de la Guàrdia Civil que van començar a disparar.
Tots vam córrer. Dos dels presos escapolits van caure ferits i la resta vam fugir i ens vam dispersar a la muntanya.
Després d’unes hores van ser detinguts gairebé tots els fugats i tres persones de l’escamot exterior. Van matar l'Oriol.
Vam sortir-nos-en 5 persones, quatre presos, Jesús Muñoa, Mikel Laskurain, Koldo Aizpurua i Carles Garcia Solé i Miren Amilibia de l’escamot exterior.
Abans que es fes de dia ens vam ficar en un xalet que afortunadament estava buit.
Era evident que era impossible sortir d'allà sense ser detinguts. Vam decidir no moure'ns fins que vingués algú a la casa amb algun cotxe a la nostra fugida.
No sabíem en quin Municipi ens trobàvem, vèiem les tropes de l'exèrcit i de la guàrdia civil passar per davant de la casa. Un dia van arribar a acostar-s’hi i mirar la porta i voltants de xalet. No van veure res sospitós i van marxar. Vam restar endins.
Teníem informació de les detencions, dels ferits i de la mort d'Oriol a través de la ràdio. A poc a poc va afluixar la presència de l'exèrcit i policia.
Un dia, Mikel i Miren vam sortir al carrer per intentar saber on ens trobàvem: encara érem a Espinal, després d'hores caminant i pensant que ens havíem allunyat una mica més d'on havíem baixat del camió. Però només érem a l'altre extrem de la vila.
Al xalet vam romandre-hi 10 dies.
Finalment va arribar l'amo del xalet, amb una altra persona. Els vam dir qui érem, els vam tranquil·litzar una mica i els vam prendre el cotxe.
Vam anar fins a un punt indeterminat de Navarra, ja gairebé a la muga –“frontera-“ amb Guipúscoa.
Vam aconseguir ajuda, suport i vam contactar amb l'organització.
Els quatre fugats van passar a Euskadi Nord en una barca d’Hondarri a Hendaia.
Posteriorment la persona d’escamot va passar la Muga per la frontera de Behobia a Irun, en cotxe i amb un passaport fals.
Es va decidir que els 4 fugats es presentarien a Paris davant l'organisme corresponent i demaarien asil polític. En fer-ho, els van detenir i els van traslladar a l'illa de Yeu.
D'allà, novament, vam fugar-nos en vaixell fins al continent, a l’Estat francès.
Koldo Aizpurua i Miren Amilibia
Euskal Herria, a 14 de maig de 2021
