En aquesta primera part exposo la meva coneixença amb militants independentistes bascos després de quatre anys de presó a Segòvia, penal per a presos polítics on el 90% eren vinguts del País Basc, molts d'ells condemnats en el conegut Consell de Guerra de Burgos.
Faré referència als contactes i coneixences que vaig tenir amb els militants bascos, un cop ja feia vida en llibertat i després de les accions més cruentes d’ETA. Mesos i mesos de pujades i baixades, de grans discussions i bronques, defensant l’autoritat a casa nostra i censurant-los la ingerència dels bascos en terres catalanes i amb grans atemptats. Les dues grans reunions clau i definitives per aturar la seva activitats a Catalunya, Perpinyà amb Josu Urrutikoetxea (“Joseu Ternera”) i Mikel Albisu Iriarte (“Mikel Antza”) i la de l’Havana, Cuba, amb Josu Abrisketa Korta "Txutxo" i Mikel Echevarría Iztueta "Mekaguen."
Sense un marc de confiances mútues, de complicitats mútues dels anys de lluita contra el mateix enemic i de la nostra fermesa en aturar aquells fets, que nosaltres consideràvem, una ingerència, l’organització basca armada basca no hagués decretat l’alto el foc aquell 2004 a Catalunya.
El setembre de 1972 em portaren a la presó de Segòvia, després de ser detingut i acusat per la meva militància al FAC. Segòvia era una presó dedicada només a presos polítics. Érem uns setanta presos, gairabe tots eren bascos.
Només un petit grup quatre o cinc del PCE, un d'ells era el Luis Lucio Lobato, dirigent del Partit Comunista espanyol. Jo era en aquells moments l’únic català en aquella presó. La majoria dels bascos eren militants d’ETA jutjats al Consell de guerra de Burgos: Arana, Arrizabalaga, Abrisqueta, Ziluaga, Orbeta, etc, etc. Van ser quatre anys de presó en qupe compartírem misèria, alegries, vagues de fam, motins i, finalment, la fuga de la presó.
El 1976, fa quaranta-cinc anys, vint-i-nou presos polítics ens evadírem de la presó de Segòvia. Només quatre, Txaflis, Lain, Triki i jo, després de vint-i-un dies fugint i perseguits per més de mil guàrdies civils i policies armats.
A la fuga hi vam participar diversos catalans, dos membres del FAC, en Ramon Llorca López i jo mateix, dos del MIL, l’Oriol Solé Sugranyes, assassinat per guàrdies civils durant l’evasió, i en Josep Lluís Pons Llobet, i un del PCE-i, en Frederic Sànchez Juliachs.
L’escamot de suport exterior com a mínim estava format per sis persones, entre ells dues dones, una d’elles Miren Amilibia; i entre els homes d’aquest escamot de suport hi havia també en Santiago Arróspide Sarasola, “Santi Potros”, que amb el temps fou un màxim dirigent de l’organització clandestina basca.
Vam aconseguir arribar a l’Estat francès. Ens van aconsellar pujar fins a París per demanar asil polític. A la gendarmeria ens van detenir i després de passar per la presó de La Santé ens van deportar a l’Illa de Yeu, a la costa atlàntica i prop de Nantes, on ja existia un grup de bascos deportats.
La majoria dels deportats a Yeu formaven part de la direcció d’ETA del moment: Peixoto, Marc, Tito, Gurru, Miren i dos més, van passar els mesos fins que l’esquerra francesa van organitzar un acte a l’illa en solidaritat amb els bascos deportats. Un dels cantants, de mare mallorquina, era en Joan Pere Le Bihan. Es va sorprendre que entre els bascos hi hagués un català. I sense conèixer-lo de res li vaig dir si comptava amb mitjans per treure'ns de l’illa. La seva resposta fou que ho rumiaria. I a la setmana següent va tornar-hi, va dir que sí, que es podria dur a terme la pròxima setmana.
L’oferiment per treure’ns de l’illa va causar una gran fascinació entre els militants bascos deportats. Ells feia temps que ho intentaven sense èxit. Gràcies a Le Bihan vam aconseguir escapar els onze deportats amb èxit.
Al cap d’unes setmanes ja ens trobàvem instal·lats a Euskadi Nord, lliures. El mallorquí em va proporcionar el seu passaport francès per tal que em pogués moure sense problema en territori de l’Estat Francès.
Arran d’aquesta coneixença i del seu acte de solidaritat en ajudar-nos a fugir de l’illa, Joan Pere Le Bihan va venir a viure a la Catalunya Nord, on es va convertir en una persona molt coneguda, impulsor de l’Escola Bressola i de la vida cultural nord-catalana.
Com veurem, la meva relació amb els militants bascos era intensa i permetien aquella complicitat que després van servir per altre trobades en confiança.
Durant dos anys vaig viure a la Catalunya Nord clandestinament, baixant de tant en tant a Barcelona per contribuir a reforçar la resistència postfranquista. A la Catalunya Nord hi havia molts refugiats catalans, nostres i d’altres moviments: PSAN, IPC, EPOCA, però sobretot un grup de bascos molt actius, membres dels Berezis (el front militar especialtzat d’ETA-pm que després passarien als milis, ETA-m). Hi estaven destinats allà de manera estable: Gogor, Stein, Crispín i Apala com a màxim responsable.
Tots els refugiats catalans d’una manera o altra els donàvem suport. La gent del FAC també, jo especialment per la meva relació amb la seva organització; per les referències que tenien de mi, em consideraven un dels seus.
A tall de anècdota, quan jo acompanyava l’Apala a Andorra, en creuar Llívia sempre em deia, “Si yo fuera catalán propondria ocupar Livia, cerraria el paso a España y Francia y declararia la República catalana."
Per acabar, vull recordar que teníem un pacte (no escrit) que l’organització basca no realitzaria accions en terra catalana, que només utilitzarien com a pas per arribar a Espanya. Ajudar-los a creuar la frontera ho havíem fet tots, però jo estava molt implicat, segurament per la paràlisi del FAC en aquells moments. Tasques de recollir els que arribaven i passar els que hi anaven. Un dia, després d’un intens tiroteig amb la Guàrdia Civil, vam recollir un membre de l’escamot ferit de gravetat. El ferit l’anomenaven “el Moro"; la bala li havia entrat per la boca i li va sortir a l'alçada de l’orella. No estàvem preparats per atendre un ferit tan greu. Fou gràcies als monjos de Cuixà que ens en vam sortir, que van buscar un metge i li van poder salvar la vida.
