En Puig Antich, jo el vaig conèixer en la presó model, hores i hores caminant pel pati de la cinquena galeria; ell em deia que no el podien executar, la pressió del carrer i l’opinió internacional ho impediren. Aquells dies de finals i començaments de 1974 hi coincidien en la presó els 113 de la Assemblea de Catalunya, vam convocar una assemblea de presos polítics al pati de la tercera galeria; els convocants érem quatre, el Miquel Inglés, el Trilla, un que no recordo el nom i jo; hi havia pràcticament els 113, menys les dones; no van acceptar la nostre proposta (nosaltres proposàvem una acció dins de la presó que forcés la reacció de la gent del carrer i així evitar la execució del Salvador).
Però la majoria va decidir que no: només acceptaven que l’endemà de la seva mort es posarien un braçalet negre en senyal de dol. Miserables! Eren els mateixos que a mi en una altra assemblea m’havien negat parlar per la meva condició de catalanista, dient-me petit-burgès radicalitzat. A més, algú es va ‘xivar’ i aquella matinada ens van conduir a nosaltres quatre a diverses presons. De veritat que m'agradaria conèixer la trajectòria política de cada un d’aquells personatges.
Em van portar a la presó de Lleida, la pitjor de totes; hi havia dos funcionaris germans, catalans de Lleida, per als quals la seva obsessió era suspendre la comunicació amb els meus pares quan ens sentien parlar en català: ens feien desfilar militarment els diumenges per tota la presó, amb el director present i uniformat de gala. El dia de la mort del Salvador, formats al pati per fer el canvi de guàrdia, expressament al meu costat, els carcelleres que entraven digueren als que marxaven, "por fin han matado a este hijo de puta." Així vaig saber de la mort de Puig Antich.
Oriol Solé Sugranyes, un home noble i lluitador, company de militància amb en Puig Antich. El vaig conèixer en una trobada a Sant Miquel de Cuixà ( Catalunya Nord); era l’any 1970; no sabíem de l’activitat de cadascú, per qüestions de clandestinitat, però ho podíem intuir. Al llarg dels anys vam coincidir en l’intercanvi d’algun material. Em trobava de nou a la presó de Segòvia; havia fracassat el primer intent de fuga, per culpa de un infiltrat ("el Lobo"); jo continuava en cel·les de càstig, a causa d’una protesta violenta, quan de nit i de males manera es van endur els qui ells consideraven els responsables de l’intent de fuga. No vaig fer vida normal a la presó fins després de la mort de Franco. Quan vaig incorporar-me a la normalitat de la presó, em van informar que s’hi estava treballant en un nou intent; m’hi vaig incorporar immediatament. Les mesures de seguretat eren màximes per evitar ser descoberts de nou. Un dia va aparèixer un català que es trobava a "període” (mòdul per als qui acaben d’ingressar a una presó) durant tres dies. Teníem el costum, quan arribava un de nou, de visitar-lo a la cel·la per interessar-nos pel seu estat. Pel fet de ser un català, vam decidir que fóssim l’Iñaki Viar (era metge basc) i jo els qui hi contactéssim; li portàrem un got de vi i ens interessàrem per la seva salut. Resulta que el català era l’Oriol Solé Sugranyes.
El forat ja el teníem fet i pràcticament decidit el dia de l’escapada; havíem cronometrat el temps que necessitàvem per a l’evasió i havíem contactat amb l’escamot exterior; però dos esdeveniments van endarrerir els plans. Primer, alguns companys es van fer enrere, argumentant que era possible una amnistia. Franco era mort. La segona qüestió era l’arribada de l’Oriol: els bascos no volien que participés a la fuga, principalment perquè havia arribat una informació que l’Oriol era home de confiança dels funcionaris a la Model. La informació venia d’un anarco que havia arribat feia mesos (era de Barcelona: David Urbano). L’Oriol em sembla recordar que estava condemnat a 40 anys de presó. El criteri que seguíem per decidir qui sortia i qui no, qui participava en l’evasió, era en base als anys de condemna. Aquest argument va ser el meu cavall de batalla per convèncer els bascos, amb dies de discussions amb ells. En una ocasió a l’Oriol li vaig treure el tema de la seva col·laboració amb els "boqueres" (funcionaris) a la Model i l’Oriol ho va reconèixer, però va explicar que tenia per finalitat poder obtenir més llibertat de moviment, perquè estaven treballant des de les clavegueres de la Model en una fuga massiva. Així va ser passats uns anys, quan es produí la fuga a través de les clavegueres a la presó Model de Barcelona.
Segurament aquest article no és el lloc per parlar-ne, però és història de fa molts anys, que no compromet a ningú. I que serveix per informar els joves d’on venim i de qui van ser els tita-fredes que creuen tenir la veritat i la solució a la necessitat imperiosa de ser un país lliure. I cal parlar-ne perquè ningú més al nostre país hagi de passar pel que hem passat generacions senceres.
Jo continuo amb el meu tema, perdoneu. Finalment, en una última reunió amb els bascos, en Pons Llobet i jo vam acordar que l’Oriol participaria en la fuga, però amb una condició que no havia de saber res fins l’últim moment. A més a més, estaria vigilat per nosaltres en tots els seus moviments. I així es va fer. Trenta minuts abans d’anar al menjador d’on aniríem sortint a poc a poc cap al forat, en una cel·la ens vam citar amb l’Oriol, l’Iturbe i el Txaflis, i va ser aleshores que li vam dir que marxàvem de la presó i comptàvem amb ell. La seva reacció va se dir: "és massa maco per ser veritat” i demanar si comptaríem amb armes per a tothom.
A la pel·lícula La fuga de Segovia qui interpreta Oriol canta "El Rossinyol”, però realment no va ser ell qui va començar a cantar. En una punta de la taula hi érem tots els catalans, juntament amb tres o quatre bascos; un era en Txomin Ziluaga, que havia estudiat a Barcelona i xampurrejava una mica el català; en Txomin, que no havia de participar a la fuga, a manera de comiat va començar a cantar i la resta el vam seguir.
En l’operació de la fugida anàvem entrant al forat d’un en un i amb una diferència d’un minut entre un l’altre. L’Oriol anava davant meu; en un moment donat jo em vaig quedar atrapat, estava esgotat. L’Oriol se’n va adonar i va tornar enrere per ajudar-me. Va estar amb mi fins arribar al final, preguntant-me com estava. Li vaig dir que bé i ja no el vaig tornar a veure.
Ens van tirotejar sense pietat; jo em vaig recollir amb tres companys. Poc després ens trobaríem amb dos més i una noia de l’escamot exterior. Érem cinc. Ens vam refugiar en una casa on no hi havia ningú, onn hi vam estar onze dies. Hi havia un petit transistor a través del qual seguíem les notícies. Sentíem com anaven caient la resta. Un d’ells mor, és l’Oriol. Aquest sentiment de pena i culpa no me l’he pogut treure mai de sobre. Si no hagués insistit tant perquè participés en la fuga potser l’Oriol seria encara viu.
Només quatre i la noia de l’escamot vam aconseguir arribar a l’estat francès: vint-i-un dies de pena, por, orgull: allò havia estat possible.
Més de mil homes armats, entre guàrdia civil i ‘boines verdes’ amb el suport de dos helicòpters. Durant setmanes van rastrejar tota aquella part del Pirineu; el cap de tota aquella força era el general Atarés, conegut militar franquista; uns anys després l’organització basca el va matar com a represàlia per la mort d’Oriol Solé Sugranyes i altres ferits. Precisament la noia a qui van acusar de disparar el general espanyol era filla d’aquells paratges de Navarra, i de prop del poble d’Espinal, on nosaltres havíem estat amagats.
Alguns havíem tornat de l’exili, aquell 11 de setembre de 1978 i ens manifestaven al centre de Barcelona, sense ser coneixedors del greus fets que estaven passant a les Rambles i voltants. La mala llet dels "grisos" es feia evident al carrer Ferran: un noi de només 16 va ser assassinat a trets per la policia. Es deia Gustavo Muñoz de Bustillo, i fou la seva primera manifestació. Els policies van voler ocultar el crim fins al punt que van utilitzar la punta d’un bolígraf i un sifó per netejar la sang el cos, extreure-li les bales i no deixar cap pista. Només tenia 16 anys. Era la seva primera manifestació. “Assassins!!!”, deia la cançó. Jo aleshores havia començat a treballar al Taller Escola Barceloneta, un centre de nanos discapacitats; també hi treballava, entre altres en Marc, germà d’en Gustavo.
Després d’un temps vaig conèixer la Yolanda, la germana d’en Gustavo i gran d’una família de cinc fills. Havien vingut de Madrid, feia anys, per guanyar-se la vida a Catalunya. Amb la Yolanda vaig viure gairebé tota una vida: tenim dues filles en comú, la Laia i l’Aura. Què vull dir amb tot això? Que només des de dins es pot saber la pena, la ràbia i el dolor que viu aquella família des de la mort del seu fill petit: només tenia 16 anys.
Aquells esdeveniments de violència policial ens portaren a fer una trobada important entre ex FAC, ex PCE (I) un grup d’anarcos del Poblesec. En aquella reunió vam acordar crear una cosa que li vam dir “grups d’autodefensa”. Consistia en persones preparades, amb tot tipus de materials per a contenir les càrregues policials que permetés que la gent pogués escapar de les persecucions repressives a les mobilitzacions. Eren uns anys en què cada dia fèiem manifestacions a la Rambla i es creuaven autobusos a la plaça Catalunya per impedir el pas de la policia.
En aquestes reunions participaven, entre altres persones del PCI, Jordi Martínez de Foix i també la Lola, avui encara a la presó per col·laborar amb els bascos. Vam aconseguir, en l’aspecte polític, que el PCI fes un pas cap a l’independentisme, incorporant l’estel a la seva senyera i a les pancartes.
Aquells enfrontaments van provocar molts ferits, però també entre els uniformats (tot i que no ho van reconèixer mai, una tàctica policial per a no posar en evidència que es trobaven desbordats). Un dels ferits greus va ser en Jordi Martínez de Foix, víctima de diversos trets. Estava ingressat a l’hospital i em deia que estava molt preocupat per les amenaces dels policies secretes perquè feia només dos o tres mesos de la mort d’en Gustavo. Tenien un pis franc a Horta on feien trobades del PCI i preparaven les autodefenses. Uns dies després de parlar amb mi el pis va explotar i en Jordi va morir a l’acte.
Tot i que aquell pis estava precintat, vam poder entrar-hi per recollir mostres de l’explosió. Les vam dur a un laboratori i el resultat va ser la troballa d’un alt component de fòsfor blanc, altament explosiu i no accessible a persones civils. La família ho va denunciar però en Jordi ja era mort.
Gogor (J. Andrés Eizagirre). Vaig romandre pràcticament dos anys fent vida clandestina a Catalunya Nord, de 1976 a 1978. Allà l’organització basca hi tenia un grup permanent; normalment tres militants de l’organització basca: en Gogor, l’Einstein i en Krispín. En Gogor era el més sociable i responsable del grup. Eren ‘berezis’ (escamots especials d’ETA p-m) i que més endavant van passar-se als ‘milis’. Sovint hi assistia l’Apala. Més o menys tots els refugiats catalans els ajudàvem d’una manera o altra. Jo vaig sintonitzar molt amb ells. No explicaré per aquí aquesta sintonia i ajuda. Només explicaré un esdeveniment que almenys allà dalt es va saber. Un dia vam recollir un grup que venia del cantó espanyol i ens vam trobar enmig d’un tiroteig en el qual un d’ells va rebre un tret que li va entrar per la boca i li va sortir per l’orella. No estàvem preparats per a atendre un ferit tan greu. A mi se’m va acudir demanar ajut als monjos de Cuixà. Ells el van atendre recorrent a un metge de Prada. En Gogor el coneixíem com “el cabretes”. Anys després, el1981, va morir en un control a Errenteria.
L’Einstein el coneixíem com el “Seriós”. Va morir a Iparralde com víctima d’un atemptat dels GAL.
Podria parlar de molts més, però no ho faré: tancaré el tema amb en Joan Carles Monteagudo i en Josep Digon Balaguer. Ho faré més tard: necessitaria un llibre sencer per explicar les seves vides com a activistes.
Quan vaig deixar de treballar al TEB vaig muntar un bar al carrer Poeta Cabanyes del Poblesec: “L’imperdible” o “sense nom”: era una mena de cocteleria, d’ambient indepe; per allà va passar tothom; era un cau de conspiradors total. Un dia va aparèixer un noi molt jove de família d’una Testimonis de Jehovà que va al·lucinar en veure l’ambient.
Es deia Joan Carles Monteagudo; la seva família era de València. Des del principi va fer força amistat amb en Digon. Era l’època de les lluites a la Rambla i gairebé cada dia sortíem del bar a mitja tarda per incorporar-nos a la mani com a grups d’autodefensa. Des del primer moment en Joan Carles ja destacava en valentia i capacitat d’organitzar. En Digon era un bon mestre. Després de la batalla i amb totes les precaucions ens tornàvem a trobar al bar com a cita de seguretat per a repassar els fets.
Passaven els mesos i cada cop la lluita era més intensa: OTAN sí o no; estatut de la Moncloa, etc. Nosaltres consideràvem que es donaven les condicions per a fer una crida a un aixecament popular; però no ho podíem fer amb una mà al davant i l’altra al darrere. Vam seleccionar unes persones que, en exclusiva, es dediquessin a les expropiacions econòmiques amb l’objectiu d’adquirir eines i posar-les a disposició de la gent. El coordinador seria en Digon; en Joan Carles es va presentar de voluntari, entre d’altres.
No voldria espantar ningú amb aquestes explicacions. Estem parlant de fets de fa uns quaranta anys i no són les mateixes condicions d’ara. Continuo la narració.
Les eines es compraven a Andorra i es guardaven allà dalt, amb tanta mala fortuna que les inundacions més grosses que hi va haver en aquell lloc les eines es van veure baixar riu avall. Els diaris es preguntaven com era possible.
El 23 de febrer del 1981 va tenir lloc el cop d’estat de Tejero. I en aquella ocasió ens vam trobar una colla d’ex FAC. Es deia que existia una llista de gent nostra a neutralitzar. Necessitàvem eines per a defensar-nos i amb el que comptàvem era ben poc. La part important era fora: no podíem perdre temps. Algú va proposar assaltar les rondes de guàrdia dels establiments policials. Es va observar la caserna del carrer Sant Pau. Es trobaven aquarterats i amb les portes tancades: impossible. Vam passar la nit circulant amb cotxes per la ciutat vigilant els seus moviments.
Més ençà, el 28 de gener del 2001, vaig poder participar a la mediació en la gestió que Josep Lluís Carod-Rovira (aleshores membre del govern de la Generalitat de Catalunya) va portar a terme, a títol personal i sense informar-ne el govern, prop de l’organització ETA. Vaig preparar els contactes que van tenir lloc a Eibar amb l’objectiu que aquesta organització no portés a terme a atemptats en territori català. I tot seguit vaig acompanyar, juntament amb altres dos companys ex FAC, en Carod a l’entrevista que va tenir lloc amb dirigents d’Herri Batasuna a Amorebieta. Entre aquests dirigents bascos hi havia Arnaldo Otegi i Joseba Álvarez Forcada.
En Josep Digon va ser un dels militants del FAC més actius, considerat per la policia espanyola com l’enemic número u de tot l’estat, després que hagués aconseguit escapar d’un cercle policial a trets en el barri barcelonès del Poblenou. Va ser detingut amb en Cèsar en un pas clandestí viatjant a la Catalunya Nord. Va ser desterrat per les autoritats francesa al nord de l’Estat francès. Digon tornà a Catalunya amb la amnistia de 1978. Nosaltres seguíem en la lluita clandestina, tot els canvis polítics. No creiem que aquests canvis anessin de veritat.
En Digon sempre destacava per la seva valentia en les lluites de carrer que es produïen a les protestes a Barcelona. Tenia molta experiència i coneixements a l'hora de preparar els elements d’autodefensa a les manifestacions, mobilitzacions que encara eren clandestines. Els seus mètodes eren tan efectius que els antiavalots van haver de canviar les seves tècniques. Paral·lelament a l’actuació dels cossos repressius, brutal, s’hi afegien grups de policies i ultradretans pels carrerons del voltant de les Rambles per agredir per sorpresa els manifestants.
Dies abans de l’11 de Setembre de 1979 (la Diada no era festiva i es va avançar al 9), en Digon estava picat amb els feixistes de Fuerza Nueva (FN), fins al punt que ell, el Monteagudo i altres, van llençar “octavetes” a les portes de la seu de FN del carrer València que els desafiava a acudir al Fossar. Els ultres van respondre amb pintades de “Vendremos". El Fossar aquell dia va ser un camp de batalla amb els feixistes, amb ferits i detinguts.
A finals del anys setanta, Catalunya i Euskadi eren uns polvorins encesos. Comitès contra la Constitució espanyola, el PSOE amb l’”OTAN sí OTAN no”, Comitès contra l’Estatut de la Moncloa, manifestacions cada dia amb final violent. La policia espanyola estava desbordada, portaven policies des de tot l’estat, els dels mocadors vermells, els dels mocadors grocs, els dels mocadors blaus.
A principis de l’any 81 es produí el cop d'estat. Amb tot aquell panorama vam creure que la situació podia ser d’insurrecció popular. Creiem que havíem d’armar el poble. En una reunió vam decidir buscar les eines com fos. El camí eren les expropiacions econòmiques per poder-les comprar. Vam encarregar a unes quantes persones que realitzessin les expropiacions: Digon, Joan Carles, Roberto (el “Tupa”) i algú més. Aquest grup de persones els vam desmarcar, per qüestions de efectivitat i seguretat, de la resta del moviment. La feina que portàvem a terme era efectiva i ens va permetre comprar material, principalment a Andorra. En aquells temps les botigues de Andorra no demanaven cap acreditació. Però es produir un fet amb què no vaig estar conforme: el Digon va introduir en el grup de les expropiacions uns anarquistes valencians, els quals van canviar el modus operandi de les accions d’expropiació involucrant les famílies dels banquers. Com que no hi vaig estar d’acord em vaig veure obligat a desentendre’m de tot i marxar a viure a 100 km de Barcelona amb la meva dona i el meus fills.
Ells, amb els valencians, van seguir amb les expropiacions i van fer un acostament a Terra Lliure. Entre altres coses proporcionaven diners de les expropiacions a l’organització armada independentista. Però l’any 1983 van ser detinguts per la policia en una operació de la qual Joan Carles Monteagudo es va escapolir. Posteriorment va refugiar-se a la Catalunya Nord.
En Digon va entrar en la presó, no recordo si a Carabanchel o Alcalá Meco, i va romandre-hi fins el 1986, quan va ser indultat. Un cop al carrer començà a treballar en la Generalitat, al magatzem. En Digon ja no era el mateix, el van anul·lar. Ell m'explicava que el seguien, li trucaven de nit i de matinada per amenaçar-lo de mort. Estava emocionalment desfet i tenia problemes amb la parella. Uns dies abans de morir, vaig estar amb ell a l’Hospital Clínic de Barcelona. Sabia que es moria...la seva pena era el seu germà, discapacitat, que quedaria sol perquè no tenia pares ni avis. En Digon va morir el 1995, sol i amb la pena del seu germà discapacitat.
En Joan Carles Monteagudo Povo es va unir a nosaltres quan només tindria uns 18 anys. Treballava en un banc, vivia al Poble Sec i els seus pares eren testimonis de Jehovà. El vaig conèixer al meu bar del Poble Sec. Venia d’una festa i duia una trompa considerable. Aquell dia fou el començament d’una llarga amistat i compromís amb la lluita. Va fer molta amistat amb el Digon. Quan vam crear els grups d'autodefensa es va apuntar dels primers. Després va destacar molt al grup d’expropiacions del Digon. A més a més, com que treballava a la banca, coneixia els mecanismes bancaris. El 83 va poder escapar de les detencions.
Amb el Digon a la presó i jo desmarcat d’aquelles dinàmica, Monteagudo, pel seu compte i amb el vistiplau de Terra Lliure, va començar a contactar amb gent vinculada a nosaltres creant alguns grups d’acció.
L’any 1986 vam patir una important caiguda: la del Mikel, el “Cheche”, el Lluís Millà i el Marc (germà del Gustavo) –aquest darrer identificat però no detingut, segurament per no remoure el passat-. A mi només em van tenir unes hores a Via Laietana, perquè no tenien clara la meva relació amb el grup. Feia nou mesos que a l’empresa que havia muntat a Montgat hi tenia un infiltrat de la policia, fent-se passar com a transportista autònom que treballava per a mi. Per tant, sabien que jo estava desvinculat de tot. Tot i així, el dia abans de la meva detenció l’infiltrat es va acomiadar dels companys transportistes dient que "Vuestro jefe estarà un largo tiempo sin venir". No va ser així. Em deixaren anar.
A mi em va arribar, no recordo com, que en Joan Carles havia deixat Terra Lliure i que militava a la organització basca. Uns dies abans de l’atemptat de Vic em va trucar per telèfon per veure'ns. Vam estar caminant pel carrer Pujades del Poble Nou. Li vaig preguntar si era cert que havia deixat Terra Lliure per entrar a l’organització basca i el perquè. Em va contestar que sí i que si es jugava la vida ho volia fer en una “organització seriosa”. Vaig pensar que era a causa dels accidents que havia patit l’organització catalana. Em vaig quedar amb la sensació que la visita era una mena de comiat.
Farà uns quatre anys que vaig estar amb José Zubieta Zubeldia a Pamplona, l’únic supervivent dels tres de Lliçà d'Amunt. Em va explicar que a ell el van deixar viu per interrogar-lo i que els altres dos companys van morir sense poder-se defensar. No hi va haver tiroteig.
Només un comentari final. Quan va passar el tema de l’Hipercor, i jo estava a ERC i li vaig dir en privat a l’Àngel Colom que tenia la possibilitat d’arribar a dalt de tot de l’organització basca per aturar aquella bogeria, l’aleshores líder d’ERC no em va fer cas. Vam haver de viure l’atemptat de Vic i la mort de l’Ernest Lluch perquè un altre secretari general de ERC, en Carod-Rovira, m’escoltés.
No oblidem que tot aquell somni de finals del anys setanta i primer dels vuitanta va fracassar per culpa dels falsos “demòcrates” d’aquella època, la seva covardia i pragmatisme. Els Carillo, PCE, Felip González, PSOE, Pujol, etc. Van fer fracassar els moviments pel canvi i la Ruptura Democràtica, perquè implicava l’exigència de responsabilitats a la dictadura franquista.
