El 1978 vaig tornar de manera legal a Barcelona. Em vaig implicar en les lluites, en les mobilitzacions als carres, lluites brutals en protesta contra la reforma franquista de la transició, morts, molts ferits, detinguts, les ciutats catalanes estaven en peu de guerra, nosaltres, exmilitants del FAC, vam establir una mena de convenis amb altres organitzacions per anar a aquelles protestes que es produïen sobretot a Barcelona.
Protegíem les manis de la brutalitat dels grisos amb mètodes de defensa, com ara durant les manifestacions en què fou assassinat en Gustavo Muñoz o en què Jordi Martínez de Foix fou ferit per un tret (més endavant morí en estranyes circumstàncies no aclarides).
Aquell context ens va portar a pensar que es donaven les circumstàncies per una crida a l’aixequem popular. Però per a això ens calien diners necessaris per adquirir els mitjans que ens permetessin enfrontar-nos-hi amb possibilitats de èxit. Vam encarregar aquella feina –obtenir els diners- a un grup de companys capaços de portar-a a terme, en Josep Digon, Joan Carles Monteagudo, el Tupa (Roberto), etc.
El febrer de 1981 es va produir el cop d’estat conegut com el de Tejero. Les conseqüències de allò van fer canviar moltes coses. Va reforçar el paper de la monarquia, va desinflar la dissidència política i va suposar, en definitiva, un gran pas enrere.
En Digon, en aquella feina que li vam encarregar, va realitzar un “moviment” amb què no vaig estar d'acord. Va incorporar en el seu grup d’expropiacions uns anarquistes valencians que jo no acceptava, pel sistema que volien implantar.
En aquells moments, després dels anys de presó, fugida i escapoliment de l’illa de Yeu, exili, refugi i posterior vida clandestina i semiclandestina, vaig decidir deixar tota activitat política. Jo també tenia dret a viure la vida d’una manera normal. Em vaig casar, vam tindre un primer fill i un en venia un segon de camí. Vam marxar a viure a un antic molí a Gombrèn (Ripollès).
Des d’aleshores, cada any, el 20 de novembre, dia de la mort del dictador, ens trobem a Eibar tota una colla d’expresos polítics, especialment bascos, per recordar temps passat i parlar de tot, sobretot de l’actualitat. I aquells anys de finals dels 80 eren molt bèsties, sobretot per l’activitat armada d’ETA.
Un dia, mentre treballava al molí, vaig rebre una trucada de Txomin Ziluaga, que en aquell moment era diputat foral basc i secretari general d’Herri Batasuna. Vam quedar de veure'ns aquell mateix dia en Barcelona.
A la trobada a Barcelona, Ziluaga va arribar acompanyat d’un altra persona que jo no coneixia: era en Mikel Echevarria. Ziluaga em va demanar de passar-lo a l’altre costat. El buscaven per considerar-lo l’enllaç entre Herri Batasuna i l’organització armada basca. El vaig tenir tres mesos al molí fins que no vam trobar un pas segur a l’altra banda de l’Albera.
Després de dos anys de vida al molí vam decidir tornar a Barcelona com a causa d’un seguit de situacions personals, entre altres la mort del meu pare en accident dins la pròpia finca.
Barcelona era diferent, no es respirava aquell ambient revolucionari de primers dels anys vuitanta. El cop de estat del 23 de febrer de 1981 els havia reeixit. El Carrillo i el PCE ajupen el cap. Es portava a terme la guerra bruta del PSOE i Felip González contra el poble basc. A Catalunya la Convergència de Pujol es deixava comprar per Espanya. Digon, Roberto i el grup dels valencians van ser detinguts, tot i que alguns companys més alguns aconseguiren fugir i passaren a viure a la clandestinitat o a l’exili, Monteagudo entre altres. Ja ho deia la cançó, "la vida sigue igual."
En aquells temps jo estava passant una greu depressió: sense família, arruïnat econòmicament, una situació en què vaig tenir temptacions dràstiques. Vaig tenir la sort de conèixer una parella que em va ajudar a sortir d’aquella mala passada. Després de donar un cop de puny a la taula, vaig tenir la força suficient per sortir-me’n. El any 1986 vaig muntar la meva pròpia empresa i en pocs anys vaig passar de ser un pària a ser el que se’n diu un empresari d’èxit.
Favor per favor, es paga
La meva relació amb els basos venia de molt lluny. El 1979 en Xirinacs em va demanar que participés a les primera eleccions al Parlament de Catalunya. Hi vaig accedir i em van posar de número cinc a les llistes del BEAN. Però aquella candidatura arrossegava una dificultat: no tenien ni un duro per fer la campanya electoral, així que els vaig proposar contactat amb Herri Batasuna per demanar-los col·laboració.
Amb la intenció d’aconseguir suport econòmic vaig desplaçar-me a Bilbao per indicacions de Txomin Ziluaga. Allà ens van fer tot de material, propaganda, cartells i pancartes de franc.
Tal i com he comentat, cada 20 de novembre anava –encara hi vaig- al txoko d’Eibar per trobar-me amb antics presos polítics dels anys del franquisme.
Ens hi ajuntem més de vuitanta persones. I és cert que cada vegada hi han assistit més catalans: en Ramon Llorca López, en Francesc Tubau, en Frederic Sánchez Juliàch, en Pons Llobet, etc. Allà es parla de tot, passat i actual. I en aquells anys ja es parlava per part meva de la qüestió de l’atemptat d’Hipercor a Barcelona.
Jo vaig conèixer l’Àngel Colom en persona el Sant Jordi de 1985. Després d’haver plegat de la feina aquell dia, vaig anar a les Rambles de Barcelona per viure l’ambient festiu d’aquella diada, quan de sobte em vaig trobar enmig d’uns incidents amb què no comptava.
Després de llançar una pedra i trencar un vidre d’un furgó, els policies em van perseguir fins a mig carrer Pelai. Vaig sentir uns trets i vaig rebre un tret de pilota de goma a l’esquena. Uns metres més amunt, vaig demanar ajuda en un dels locals de la Universitat, on es realitzava un acte polític de la Crida. Allà vaig conèixer l’Àngel Colom.
Això ho explico per situar el moment en què vaig conèixer-lo. Des d’aquell moment vaig començar una llarga relació amb Àngel Colom i amb la Crida. Ara bé, quan ETA va realitzar l’acció d’Hipercor el 1987, expressament i quan ens trobàvem tot sols, em vaig oferir a realitzar les gestions necessàries amb els amics bascos amb l’objectiu d’aturar aquella bogeria i que no es repetís mai més, que demanessin perdó al poble català per la mort a l’Hipercor de les vint-i-una persones. Però Colom mai em va donar resposta. I no li ho perdono.
No sé si amb la meves gestions i contactes ho hagués aconseguit, però tindríem la consciència tranquil·la d’haver-ho intentat, i d’altra banda si ho haguéssim aconseguit hauríem evitat també tot que allò que va venir després. I, és clar, nosaltres com a Poble érem sobirans per deixar clar què no es podia venir a fer al nostre país.
L’atemptat d’Hipercor em va fer veure no tan sols un canvi d’estratègia de l’organització basca, sinó també el trencament d’un acord, no escrit, de no actuar a Catalunya i molts menys amb morts sobre la taula. Ho vaig interpretar com un menyspreu a la nostra aportació a la seva lluita. Una falta de respecte envers nosaltres. I no em valia la justificació que va ser la policia qui no va fer res per impedir-ho.
Tota una colla d’exmilitants del FAC, fins i tot en Josep Digon, vam entrar a militar a ERC en aquell congrés del 1989 per catapultar l’Àngel Colom i en Josep Lluís Carod-Rovira a la Secretaria General. I així va ser. Un dia en Colom em va citar a casa seva per parlar d’un tema important. Un cita en què també hi va participar en Jordi Portabella. Tenia el convenciment que volia parlar de la proposta que li vaig fer arran de l’atemptat d’Hipercor. Però no, allò que li preocupava eren les Olimpíades a Barcelona de 1992.
Anys després vindrien entre altres accions d’ETA a Catalunya, l’atemptat de Vic i l’assassinat d’Ernest Lluch. La patacada de Vic per a mi va ser doble. Les morts de nens innocents i la mort el dia següent de Joan Carles Monteagudo, amic meu. I el pes de sentir la responsabilitat d’haver estat jo qui el va involucrar en la lluita armada en aquells finals dels setanta de lluita antifranquista.
A la gran manifestació a Barcelona de rebuig a la mort d’Ernest Lluch, nosaltres hi acompanyàvem en Carod-Rovira. En un moment donant li vaig proposar d’iniciar converses amb els bascos per aturar aquella bogeria –les actuacions d’ETA a Catalunya- i com un acte de sobirania del Poble català, que volia prendre les seves pròpies decisions en la lluita pel seu alliberament nacional. Perquè l’actuació dels bascos era una intromissió no acceptada per nosaltres.
Després d’aquella proposta vam quedar tots dos a la seu d’ERC, en privat. L’hi va semblar molt bé, però hi posava una condició: que ningú del partit ni la direcció n’estigués al corrent, per seguretat nostra i també per seguretat del propi partit. Vaig acceptar aquelles condicions i les vaig complir. I jo hi posava una altra condició: incorporar-hi una tercera persona de la meva confiança per reforçar la meva gestió, en Jaume, amic i home de la meva confiança.
Amb el temps hi vam incorporar una quarta persona, el jurista Jaume Renyer.
Per iniciar aquelles converses amb la direcció d’ETA no faríem servir ni ordinadors ni telèfons, tot s’havia de fer en persona, de viva veu i en llocs discrets. En aquelles trobades no hi havia mòbils.
Això representa fer molts viatges en cotxe de Barcelona a Euskadi i viceversa.
La primera reunió es va portar a terme a Eibar, en què participàrem nosaltres tres i tres bascos molt amics meus i compromesos amb lluita. De poc va servir que ells fossin tan "hermètics."
De tornada i valorant la trobada nosaltres la donàvem per fallida. Ens proposaven facilitar-nos adreces d’Euskadi Nord per establir aquells contactes, però vam considerar que des del punt de vista de seguretat i discreció no era apropiat.
Un cop en Barcelona i després d’analitzar la visita a a Eibar, vam decidir insistir de nou per altres camins. Vam acordar que jo pujaria sol, amb temps per buscar un bon contacte. Jo confiava que la persona idònia era Txomin Zuluaga, del qual havia perdut el contacte feia temps. Sí que sabia que l’havien fet dimitir dels seus càrrecs a Herri Batasuna i a HASI per les crítiques a l’acció d’Hiipercor. Zuluaga va estar més de dos anys a Nicaragua amb la seva dona, en els temps de la revolució sandinista.
Finalment vaig pujar sol a fer el nou contacte a Euskadi. El destí era un poble petit a la costa biscaïna, a Ea, on tinc bons amics. La idea era passar allà una setmana, amb l’objectiu de localitzar en Txomin. Però no aconseguia contactar amb ell. En aquells anys les discussions eren fortes, molt fortes, fins al punt que al restaurant on érem dinant els propietaris van tancar les portes i finestres pels crits, entre els quals allò de "que nosotros le hemos limpiado el forro a nueve generales españoles".
Finalment van accedir a portar-m’hi, perquè segurament van contactar amb Txomin. M’hi van portar Iñaki Eguiluz i Imanol amb el seu cotxe. Txomin vivia amb la seva dona en un caserio als afores del Elantxobe.
Un cop a Elantxobe vam parlar moltes hores parlant, amb en Txomin, mentre els acompanyants esperaven. Txomin era especial, el millor que he conegut. I es va avenir a fer la trobada amb en Carod-Rovira. Per la meva part, li vaig demanar que també hi assistís l’Iñaki Orbeta, aquest darrer de la línia considerada més militarista, del sector més dur, que coneixia dels anys de la fuga de la presó de Segòvia. Txomin en canvi era més moderat, i així s’equilibrava la balança i tindríem més clar el posicionament de l’organització armada.
Passades unes setmanes ens vam trobar a Amorebieta. Els germans de l’amic basc de l’empresa d’Amorebieta havien estat empresonats per la seva vinculació amb ETA.
Ells vigilaven des de fora la possible presència d’alguna persona estranya. Ens vam trobar en Josep Lluís Carod-Rovira, en Jaume Nog i jo, amb Txomin Zuluaga i Iñaki Orbeta. Es va parlar de tot i vam acordar pròxima reunions amb actors polítics bascos d’HB.
De camí cap a casa li vaig dir a en Carod-Rovira que havíem de tenir en compte que el nivell de teoria política pujaria amb la presència de militants d’Herri Batasuna i que seria bo incorporar-hi una nova persona a l’equip català, a més de la necessitat d’assessorar-nos en qüestions jurídiques per prevenir-nos davant una eventualitat. Carod va trobar correcta la meva proposat i va incloure-hi el seu amic Jaume Renyer, que a més era advocat.
Passat un temps ens vam tornar a citar a Amorebieta. Hi havia alguns canvis en els interlocutors: a més de la presència d’en Renyer, que se sumava a la dels anteriors interlocutors catalans, entre els bascos hi havia Arnaldo Otegi i Joseba Álvarez, a més de Txomin. Vam seguir avançant amb total cordialitat i els nostres interlocutors van mostrar total comprensió davant les nostres reprovacions per l’actuació d’ETA en territori català.
A la tercera reunió a Amorebieta els bascos havien incorporat una nova persona, Pernando Barrera. Nosaltres insistirem que les accions d’ETA a Catalunya no eren assumibles per nosaltres, que eren accions que anaven contra el poble, poble que volia ser lliure tal com ells ho volien esdevenir. I els vam plantejar que què pensarien els bascos si fóssim els catalans qui anéssim a fer accions semblants al Euskadi. Sabíem que aquestes crítiques arribaven a l’organització armada. I estàvem convençuts a insistir perquè deixessin d’actuar a Catalunya, sense res a canvi.
El setembre del 2002 el diari espanyol ABC publicava, en exclusiva, informacions sobre les reunions que havíem realitzat secretament a Eibar i Amorebieta amb membres d’Herri Batasuna. La filtració no podia provenir per la nostra part, ja que havíem pres totes les precaucions. I vam pensar que potser algú ens va reconèixer en alguna benzinera o botiga. Els nostres interlocutors bascos van atribuir la filtració a aquesta circumstància. Però jo no ho veia. De fet, ells van reconèixer que dins de l’Esquerrra Abertzale havien iniciat un debat motivat per les nostres trobades i reivindicacions, debat en què també participava l’organització armada.
Un debat que es devia estendre a converses per via telefònica, i segurament els aparells de l’Estat haurien interceptat alguna d’aquestes comunicacions sobre el tema.
La campanya mediàtica des d’Espanya contra Contra Carod-Rovira fou terrible. desde Catalunya, també. Vam extremar totes les mesures de seguretat. Vam canviar la manera de relacionar-nos amb els bascos: res de trobades presencials. Realitzaríem els contactes per carta entregades a mà. Vam fer un contacte amb un militant d’EA, bon amic nostre, que en ser diputat al Parlament basc ens hi facilitava l’entrada. En el moment de rebre un avís nostre, amb la contrasenya "Mañana vamos a la sidreria", un cop dins del parlament accedíem a les oficines de grup d’Euskal Erritarrok. Les persones que realitzàrem les gestions d’aquests correus vam ser en Jaume Nog i jo.
Els mesos anaven passant, s’acostava la tan esperada trobada amb l’organització armada basca. Li vaig recomanar a en Carod-Rovira que expliqués i descrivís aquells contactes a algunes persones més pròximes i de la seva confiança, persones honorables i conegudes que poguessin donar fe de les intencions de pau que perseguien aquelles reunions amb ETA. I en Carod em va fer cas.
El dia i l'hora s’acostaven. Vam extremar més les mesures de seguretat. Nosaltres havíem muntat l’aparell de seguretat d’ERC. De fet, el responsable d’aquell aparell era el “Bigotis”, company nostre exmembre del FAC. Sense explicar-li res, li vaig demanar un parell o tres de persones de total confiança per portar a terme una feina. Vigilàvem els moviment d’en Carod-Rovira per si el seguien. El passejàvem per Barcelona amb una cobertura de cotxes que l’escortaven, amb walkie-talkies encriptats, fèiem contravigilàncies de nit i matinada a casa seva, prop de Tarragona. Fins ens vam dotar d’aparells per detectar micròfons ocults.
La primera cita amb membre de la direcció d’ETA va ser el 30 de novembre de 2003. Una cita fallida per part d'ells, que més endavant es van excusar. Poques setmanes després es va produir la trobada reeixida en un lloc de Catalunya Nord, on es va l’organització armada basca va portar el document i acord amb el títol “Catalunya-Euskal Herria: solidaridad y respecto.”
L’acord es va fer públic a totes les TV el febrer de 2004. Dos encaputxats en hora de màxima audiència van comunicar la finalització de les accions armades en territori català.
La contrapartida és que els quatre negociadors catalans i militants d’ERC vam ser forçats a marxar del partit, ja dirigit per Joan Puigcercós.
Aquell alto el foc a Catalunya era el preàmbul d’una treva a tot l’Estat espanyol en una situació d’un País Basc totalment militaritzat. En aquell context el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, li va preguntar a en Carod-Rovira “¿Cómo coño lo has hecho?”
Aquell alto el foc d’ETA en territori català, oficialment, es decretava i es feia públic el febrer del 2004 tot i que feia mesos que no actuaven a Catalunya. De fet, no hi actuaven des de l’inici de les converses.
El novembre de 2004, com cada any, vaig assistir al dinar dels expresos que es fa en Eibar i que ja he descrit abans. Catalunya era el gran tema del dia. En un moment donat, em demanaven o aconsellaven anar a Cuba a visitar la colònia basca establerta en aquell país, i més concretament trobar-me amb Josu “Txutxo” Abrisketa pel paper determinant que hi va jugar en tot l’afer de Perpinyà.
A mitjans del any 2005 vaig decidir viatjar a l’Havana, tal i com hem van demanar els expresos bascos. Em va acompanyar el militant basc Imanol Urrutia, antic militant d’ETA. Vam ser-hi tota una setmana visitant un a un tots els militants bascos que hi residien. Vaig deixar la conversa amb en “Txutxo” per al final, el dia abans de tornar a casa. Vam ser citats a veure'ns amb ell, en una antiga base militar de la URSS on el govern Cuba hi tenia unes oficines.
La meva grata sorpresa va ser que a més d’Abrisketa també hi havia en Mikel Echevarria, la persona que vaig tenir amagada al meu molí unes dècades enrere i que vam passar a l’Estat francès quan era perseguit per la policia espanyola. També hi era present un comissari polític del govern Cuba, un militar d’alta graduació. Hores de conversa amena i la sensació que en aquells moments es rubricava definitivament l’alto el foc d’ETA a Catalunya, com així va ser.
