Vaig néixer l'any 1948 a Marsella... Mon pare era bretó i ma mare mallorquina de Sóller... De petit em considerava mallorquí, la nostra casa de Sóller era, i és, la nineta dels meus ulls. Mon pare va formar part de la resistència contra els Nazis...La policia de Vichy va fer un escorcoll al pis on vivien els meus pares ( jo encara no era nat). Ma mare havia fugit de la guerra civil espanyola, així va conèixer mon pare. Quan tenia 1 any vaig anar a Sóller per primera vegada, hi vàrem tornar cada vegada que era possible ( totes les vacances). Vaig comprovar que tota la meva família coneguda (no vaig conèixer la de mon pare) era de Sóller. De llavors ençà he considerat que “havia nascut a l'exili”...
Vaig anar a escola als barris del nord de Marsella (uns dels més conflictius de França ja llavors amb molt de racisme), després vaig estudiar filologia hispànica a la Universitat d'Ais de Provença... Vaig fer de professor de castellà uns quants mesos....però, com que no combregada amb el sistema educatiu francès, ho vaig deixar per anar a fer feina d'obrer ( construcció, fàbriques, drassanes després d'aprendre l'ofici de tuber-calderer) amb altres militants del Grup al qual pertanyia: La Cause du Peuple que també va ser un diari prohibit fins que Jean-Paul Sartre en va agafar la direcció i De Gaulle digué “ on ne met pas Voltaire en prison” ( no es posa en Voltaire a la presó)
A la Universitat vaig participar activament al maig del 68: em van elegir delegat de la meva Facultat. Com a tal vaig tenir ocasió de participar en reunions a París ( no record com havíem aconseguit benzina per anar-hi tenint en compte que les benzineres romanien tancades!) Cap a finals de maig vàrem tenir la impressió, a París, que l'estat havia desaparegut amb el President De Gaulle a Baden Baden. Allò va ser una sensació inoblidable: Tot semblava possible! Durant pocs dies el poder semblava que havia canviat de mans... Els carrers eren nostres... Aquell moment va condicionar molt la meva vida.
Sí, record les manifestacions que vàrem fer per Salvador PUIG ANTICH, el procés de Burgos. Se'n parlava molt. La gent estava escandalitzada amb el règim franquista.
En acabar la manifestació em varen proposar d'anar-los a veure amb el vaixell de línia...Un cop allà amb un grup de vendeans , el fet de saber castellà em va facilitar la comunicació amb els bascs. Es va notar que n'hi havia un que tenia un accent diferent, li vaig demanar d'on era: “ soy catalán” digué ... vaig respondre: “idò jo som mallorquí”... Clar la comunicació va ser molt més fluida...Al cap d'una estona em digué “ ens has de treure d'aquí!”....Què dius ara!!! Va insistir, que era molt important... Llavors vaig dir que m'ho pensaria... i me'n vaig tornar cap al continent.
Jo ja no formava part de cap organització política però era d'un grup de música que es deia “Les Copains d'Abord” ( jo hi cantava cançons catalanes ). Érem 14, els vaig demanar si estarien d'acord a participar en l'organització de la fuga... Digueren que sí. Vàrem trobar un basc d'Iparralde que tenia un veler. Es va avenir a ajudar-nos. Amb aquest element fonamental vaig tornar discretament a l'illa. Amb moltes dificultats, vaig poder parlar amb els presos sense que em vegés la policia que els vigilava...Els vaig comunicar el pla: s'ho havien de muntar per arribar a una cala de l'illa , al vespre, sense que la policia se n'adonés.. ( Més endavant vaig saber que tingueren discussions intenses per decidir si jo era “de fiar” puix que no em coneixien ). Es veu que finalment em varen fer confiança. Com era previst es varen presentar a la cala que havíem determinat.. (vaig saber que havien aconseguit burlar la policia que els vigilava de molt a prop aprofitant una sessió de cinema)... El nostre vaixell era lent vaig pensar que, enlloc d'anar directament a la costa, era més astut d'anar cap a una altra illa: la de Noirmoutiers. (allà m'hi havien deixat una torre per amagar els fugats durant uns dies). Aquella illa només ho és a marea alta: a marea baixa es pot circular en cotxe fins al continent... Al cap d'uns dies els vaig dur a casa meva a un poblet que es diu La Roblinière ( una desena d'habitants pagesos... i moltes vaques). Al cap d'un temps durant el qual no varen poder sortir gens de casa. Vaig llogar una furgoneta. Amb els companys del grup de música vàrem col·locar dos cotxes davant i dos al darrere ( perquè poguessin avisar si hi havia controls a la carretera) i vàrem fer camí cap a Baiona...Allà els vaig deixar amb llurs companys... En Carles ( a qui vaig donar el meu passaport) va continuar fins a Perpinyà on son pare li llogà un apartament.
A banda d'una crisi d'asma d'un dels presos que vaig haver de dur a un metge de confiança tot va anar molt bé
No, no vaig tenir cap problema: la policia va investigar entre els militants dels partits d'esquerra... però jo no era de cap partit... He de reconèixer que la meva vida semi-clandestina anterior, amb La Cause du Peuple, em va ser de gran ajuda per organitzar la fuga..
Afegesc que hi va haver una segona fuga...i també podríem dir una tercera ! Els de la primera tongada eren onze... Més endavant en varen confinar set més a l'illa ( entre els quals un dels fugats de la primera tongada que havien tornat a arrestar)... Vàrem repetir l'operació: els 7 també es varen fugar! el ministre va amenaçar el prefecte de destitució...
Posteriorment en varen tornar a detenir uns quants, tenint en compte les fugues anteriors varen destinar mitja companyia de CRS a l'illa.. Una altra fuga semblava impossible. Aprofitant els contactes del meu grup polític anterior vaig poder organitzar un meeting a la Mutualité a París, vaig aconseguir signatures de moltes personalitats entre les quals Simone de Beauvoir. Malgrat una amenaça de bomba el meeting va tenir lloc. Posteriorment en vàrem organitzar un altre a Les Sables d'Olonne ( amb autobusos que venien de tot l'estat francès: Bretanya, Catalunya Nord, Marsella, París etc). Dos dies abans del meeting varen alliberar els presos! Els vaig poder veure uns minuts a l'estació de La Roche ( Vendée)....
Abans d'aquella acció només havia estat de pas per la Catalunya del Nord. Amb en Carles ( a qui havia donat el passaport) ens vàrem fer amics i el vaig anar a veure a Perpinyà. Gràcies a ell vaig conèixer na Maria-Àngels Falqués i en Miquel Mayol que havien fundat la Bressola... La Bressola necessitava un mestre per obrir una escola a Nefiac... Vaig dimitir de la meva feina per poder-hi anar però per una qüestió de local no es va crear mai, i vaig acabar treballant a un escola que es va fer a Argelers i posteriorment a la Bressola de Nyils.
Un treball efectiu per l'ús de la llengua catalana sempre m'ha semblat la base imprescindible per poder poder fer altres coses ( cultura, política etc...). La Bressola apareixia com la millor eina possible. Potser en podem parlar a una propera entrevista...
