És lamentable que només ens unim quan el vaixell s'enfonsa. Ara el vaixell s'està enfonsant i ha aparegut aquest pacte, impensable pocs mesos enrere. Dreta política del règim passat i esquerra política de l'oposició s'han unit provisionalment. Ha passat a segon terme la vella contradicció entre règim i oposició. Queden, contradictòries amb l'ampli centre, les dues extremes dreta i esquerra. Violències contra detencions. I unes semiextremes una mica més moderades.
Malgrat tot, surt a llum una nova contradicció fins ara latent: la que hi ha entre política i sindicats. Pensàvem, mentre els polítics no tocaven problemes reals, que les grans sindicals CCOO i UGT eren corretges de transmissió del PCE-PSUC i del PSOE-PSC. I ens trobem en aquests moments amb que els partits accepten el Pacte de la Moncloa i els sindicats no. ¿Han deixat de ser corretges de transmissió? José Meilá apunta a l’«Avui» que la causa és una altra. Els partits d'esquerra van guanyar el seu lloc en les eleccions passades. Per un temps, l'extrema esquerra no els podrà robar vots, tot i que pactin amb la dreta. En canvi les eleccions sindicals encara estan per fer. Si CCOO i UGT accepten el Pacte de la Moncloa poden perdre vots davant CNT, USO, etc., que no volen saber res amb la Moncloa i que jugaran la carta de la penúria i l'ofec en què es debat l’obrer avui. Així CCOO i UGT estan atrapades entre dos focs. ¿Sofriran minva en les eleccions sindicals o s'afluixaran les corretges de transmissió? CCOO tendeix a cedir davant el Pacte. UGT es manté dura. Si CCOO van cap a Suárez, anirà UGT cap a la CNT i USO?
Vet aquí l'espera problemàtica d'un país que es democratitza. Voldria afegir que aquests són els problemes dels diferents grups socials; però que cal advertir que la democràcia no només no està consolidada, sinó que es troba en perill per la greu feblesa econòmica que patim. Cada grup social, al costat de la vigilància dels seus propis problemes, ha de col·locar la vigilància dels problemes de conjunt. El capital monopolista feudalitzant encara és molt fort. No està acostumat a les lleis del joc democràtic. Un cop més, carrega a l'obrer amb les conseqüències del desastre econòmic. Però aquesta vegada pagarà una mica menys que les anteriors. Potser l’exigir un repartiment totalment equitatiu de càrregues encara sigui utòpic, mal que ens pesi. Saben els obrers si el perill de marxa enrere autoritària és només un espantaocells o és una cosa veritablement real?
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
