Tant de bo fos veritat, que el Partido Popular pugés al Principat, passaria com ja va passar a les anteriors eleccions, al País Basc: que, en vista de l'empenta dels partits internacionals, els votants de partits espanyols es van unir com un sol home, i van votar segons la convicció íntima, o sigui "Espanya, l'única cosa important": i va baixar el Partido Popular, que aleshores s'hi deia Alianza Popular. I va pujar el Psoe.
Aquí seria al revés, que baixaria el Psoe (Psoe-Psc) i pujaria el Partido Popular; però tant li fa, tant munta munta tant Ysabel com Ferran: els espanyols, home o dona, en cas de perill s'ajunten com un sol home, sigui el PP sigui el Psoe.
I deixen les coses clares; ells són ells, i només uns i prou; i nosaltres som nosaltres, dreta i esquerra -progressistes i moderats.
Tant de bo que aquí passés el que va passar a Euskadi fa anys, que en mantenir-se el partit basc moderat, el PNB, augmentar els partits bascos progressistes, HB, els espanyols es van espantar en veure que els bascos, de dreta o esquerra, pujaven, i per tant ells van anar a reforçar una sola opció: la del Psoe, que els semblava més forta.
Paral·lelament: si Convergència es manté i Esquerra Republicana puja, els espanyols a Catalunya, que fins ara es reparteixen entre Psoe (Psc) i Partido Popular, s'han d'unir en un sol. ¿El Psoe (Psc)? ¿El Partido Popular? Qualsevol dels dos.
Assnar diu que aniran al Partido Popular, Primer, perquè ell és del Partido Popular i, segon, perquè té claríssim que als espanyols, a Catalunya, els fa més confiança un partit amb personatges típicament espanyols com Vidal Quadras i els Fernández -el Lacalle no, el Lacalle és un excel·lent xicot- que no pas un partit amb surrealistes com Maragall i socialistes de Girona -o sia, surrealistes- com Nadal.
És clar que per això fa falta que Esquerra Republicana no faci el bèstia, que no inventi ni imagini ni emprengui res, sinó que es limiti a servir les necessitats dels clients, que el que volen ara és poder votar un partit nostre progressista, amb la mateixa tranquil·litat amb què fins ara han votat bé un partit nostre com Convergència i Unió, bé un partit d'esquerres com el Psuc, bé un partit antipujolista com Psc (Psc-Psoe).
Llavors, si a l'aparador de la botiga els clients ens trobem amb un partit nostre seriós com Ciu i amb un partit seriós nostre com Esquerra, llavors sí que els espanyols s'hauran d'unir com un sol home: seria formidable, detenir-los tots plegats i identificats i reunits, tal com ja els hi tenim en futbol -el RCD Espanyol- perfectament identificats i localitzats i comptats, quatre i el cabo.
Algunes persones d'excel·lent bona fe, en sentir parlar d'un PP (PP-Psoe) no s'ho creuran: no ens creuran, per exemple, que un tal Ernest Lluch i Martin, del Psc (Psc-Psoe), pugui acabar aliat amb Assnar. Bé, la bona fe és excel·lent, però no mai en excés: aquesta figura ja ha demostrat poder fer salts de més distància i tot: de l'independentisme armat al psoeisme, posem per cas. I qui no s'ho cregui, que li ho pregunti a mossèn Dalmau de Gallifa. El qual, per cert, fa bé de mantenir-se a l'ombra, i malament de no preparar les memòries.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de transcripció i compilació del col·lectiu Contrastant
