...i els vençuts van retrobant-se soldats
Carles Riba (1893-1959)
Elegies de Bierville IX
És un edifici de cinc plantes situat al bell mig de la ciutat, al cor de Ciutat Vella, proper al Palau de la Generalitat i la Catedral. Ha tingut un paper destacat en els darrers 80 anys d’història de la ciutat. El dissabte 18 de juliol del 1936, el President Lluís Companys es traslladà a la que aleshores, i des del 1931, era la Comissaria General d’Ordre Públic, perquè davant la incertesa de la confrontació amb l’exèrcit, l’edifici reunia millors condicions de seguretat.. Des del balcó de l’edifici el Ll. Companys fou saludat pel Coronel de la Guardia Civil Antonio Escobar (1879-1940), que al migdia, amb una columna de 800 guàrdies pujava per Via Laietana, i en arribar davant del balcó de l’edifici el saludà tot dient “ A sus ordenes Presidente”, era la guàrdia civil que es mantingué fidel al Govern de la Generalitat. A. Escobar fou afusellat el 1940 al Fossar del Castell de Montjuïc..
Amb l’ocupació de Barcelona el 26 de gener del 1939, l’edifici de Via Laietana esdevé un centre de detenció i tortura del nou règim germà del feixisme i el nazisme. Està documentat que en el període del 1939 al 1945, membres de la policia alemanya ensenyaren tècniques d’interrogatori als seus homòlegs espanyols.
Si les parets de la Comissaria de Via Laietana parlessin, podríem sentir els crits de desesperació i dolor dels torturats. Els que hem passat per l’edifici de Via Laietana i em patit “los habiles interrogatorios” dels funcionaris de la VI Brigada Regional de Investigación Social, la policia política, en guardem un record inesborrable. El seu cap era Antonio Juan Creix (1914-1985), inacabables nits d’interrogatoris sota la llum dels fluorescents, emmanillats pel davant i colpejats a l’estómac per no deixar marques, amb les preguntes milions de vegades repetides, on és la multicopista ? qui eren els de l’altre cotxe? qui us va donar els fulls volanders?. Sotmesos a la tortura de la “cigonya” emmanillats per dessota les cuixes, obligat a mantenir la posició de la gatzoneta, amb la columna vertebral vinclada i el dolor que provoca a mesura que passa el temps.
Nits sense temps les d’aquell fred gener del 1965, de dia cara a la paret immòbil, sentint el pas de les hores, transformant-te en estàtua de suro per patir menys a la nit els interrogatoris. I després de 4, 5 dies l’alegria de l’alliberament, el trasllat a la Presó Model, allà et deixaran de torturar, podràs dormir encara que sotmès a un règim d’aïllament, sense sortir de la cel·la els 10 primers dies, sense poder llegir ni escriure, sense màrfega fins a l’hora de dormir.
Els meus companys de captiveri, militants del Front Nacional de Catalunya (FNC), en Carles Castellanos i en Joaquim Ferrer Mallol vam denunciar davant d’un jutge que ens escoltà atentament les tortures patides per part dels funcionaris de la Brigada Politico Social (BPS), al cap d’un temps seguint el patró establert, la denuncia es va arxivar al calaix d’algun despatx..
Aquesta breu crònica, la podrien subscriure amb lleugeres variants segons la duresa de la repressió, les desenes de milers d’opositors polítics a la dictadura, comunistes, anarquistes, independentistes, socialistes, en una llarga sopa de lletres, PSUC, CNT-FAI, FIJL, FNC, MSC, EC, MDT, PSAN, PSANp, IPC, TL, MIL, BR, PCE (m-l), LCR, IPC, segur que me’n deixo, però que és una mostra de la vitalitat de l’oposició a la dictadura, encara que l’autòcrata moris al llit de vell.
Quan en un acte de recuperació de la memòria històrica, l’Ajuntament de Barcelona el dimarts dia 26 de març, col·loca un faristol a uns 35 m de l’entrada de la Comissaria, recordant la funció de centre de detenció política i tortura, l’endemà, dimecres 27, el faristol i el text apareixen malmesos pel foc. L’acció és reivindicada per un grup feixista “Los de Artós”. Són els mateixos que neguen l’Holocaust o l’existència dels camps d’extermini nazis, de la mateixa manera que podrien defensar que la Terra és plana.
Quedem testimonis vius, d’uns fets objectius, reals, arxivats en la mostra memòria individual i la col·lectiva. Pensem que seria un acte reparació històrica, d’ètica política, destinar l’edifici de la Comissaria de Via Laietana, a Museu de la Resistència Antifeixista, recollint el model d’altres països d’Europa i Llatinoamèrica, quan s’han alliberat de les dictadures. I això s’hauria de fer abans que algun grup bancari o d’inversions, transformi l’edifici en un hotel per a turistes japonesos.
Negar la realitat no pensem que sigui una bona política, la realitat és tossuda i s’acaba imposant, malgrat el que pugui dir el Sindicato Unificado de Policia (SUP) en el seu comunicat,” l’actuació de l’Ajuntament de Barcelona és un atac a la convivència”. Pocs dies més tard, el Ministre de l’Interior F. Grande Marlaska, envia una carta a l’alcaldessa de Barcelona on avisa que “és perillós identificar institucions democràtiques de l’Estat amb un règim polític del passat” El debat està servit, la confrontació entre la veritat “oficial” i la realitat dels fets. Segur que tan passat està el passat ?
