L’opuscle editat per Poble Lliure té un total de 16 pàgines, porta la data d’edició, abril 2018. Països catalans. www.poblelliure.cat . Els temes tractats estan distribuïts en 3 apartats, 1.- Introducció. 2.- Desplegar l’estratègia i acció republicana. 3.- Consideracions finals.
Punt 1.- Es fan unes consideracions sobre les característiques d’aquest Estat oligàrquic, del qual es diu que no només no té cap projecte polític per a Catalunya, que no sigui l’espanyolització, la repressió, la guerra psicològica i la catalanofòbia. Davant d’aquesta situació, hem de persistir en l’objectiu de l’Estat republicà, que ens permetrà recuperar la cultura nacional i acabar amb l’espoli econòmic.
L’Estat es troba en una situació de fallida econòmica, amb un endeutament astronòmic, desprestigi internacional, una situació de corrupció generalitzada en tots els àmbits socials, i el poder judicial al servei de l’executiu. En aquest context, l’ independentisme s’ha de dotar d’una estratègia de ruptura que prevegi les característiques de l’enfrontament, entre el projecte republicà i l’Estat i en valori les millors condicions.
Resulta difícil d’entendre que sectors del “sobiranisme”, no vulguin reconèixer el veritable caràcter de l’Estat, autoritari, amarat d’un nacionalisme unitari excloent. Per això, l’Estat, mai s’avindrà a aturar l’espoli econòmic del nostre poble, font de la seva supervivència política. La República catalana és l’única via factible, i la seva construcció només serà possible a través de la confrontació democràtica, entre un poble organitzat i un Estat en crisi.
Punt 2.- Cal construir institucions que puguin recollir la voluntat popular, i fer-la efectiva a diferents nivells, alhora que estructures per a poder desplegar el projecte republicà. Aquestes eines d’institucions republicanes serien:
L’Assemblea de Representants del Poble Català
Òrgan que hauria d’agrupar els representants electes, en el Parlament català, espanyol i europeu, així com els representants municipals.
El Consell de la República
Instrument executiu de desplegament de la República catalana, hauria d’agrupar representants de partits i entitats, compromeses amb el règim republicà.
Coordinar l’acció a les institucions del règim, en una línia republicana
Garantir alcaldies i governs republicans, implantant polítiques d’igualtat social
Lluita antirepressiva
Cal integrar els judicis i empresonaments, com un front més de lluita per la República i el dret a l’autodeterminació.
Desplegar una política internacional audaç
En el context internacional, cal cercar aliats en la denúncia de la política repressiva de l’Estat espanyol. Potser caldria considerar la reedició de la Carta de Brest (1975), adequada a les característiques actuals. En el marc de l’Estat s’hauria d’analitzar si és possible un Pacte Galeusca (1933), com a eina de resistència anticolonial
Congrés Nacional del Poble Català (CNPC)
Entès com a òrgan unitari, on unificar totes les iniciatives en una sola proposta organitzativa de les realitats territorials, sectorials i cíviques. El Congrés seria l’espai on debatre i confluir, en les anàlisis i propostes d’acció.
Activar el procés constituent
Les dinàmiques populars del 1 d’octubre han de créixer agrupant el màxim de sectors socials, mitjançant debats que vagin dibuixant al República des de baix. L’ecologisme, la preservació del territori, el dret a l’autodeterminació com a forma d’exercici de la democràcia, la denúncia del paper de CCOO i UGT com agents al servei del capital i la construcció d’un sindicalisme nacional són els eixos de treball bàsics
Lluita contra l’ocupació, resistència no violenta i boicot
Perquè la República catalana sigui una realitat, cal desfer la situació d’ocupació militar, administrativa, judicial, cultural, econòmica, (espoli), que imposa models polítics i socials aliens a la voluntat de la majoria de la població . L’economia és a la base de l’ocupació, l’espoli fiscal, és la raó de l’ocupació política. Als Països Catalans l’ocupació es va iniciar amb els Borbons (1707, 1714, 1715) i la derrota de les institucions de la Terra. El segon període fou el 1939 amb l’ocupació del nostre territori per l’exèrcit franquista, i el manteniment del seu aparell jurídic, administratiu, repressiu, que no fou depurat durant la Transició, i s’ha mantingut, maquillat, en les estructures actuals del règim del ’78.
La gestió de l’ocupació té lloc per mitjà del poder polític i administratiu de l’Estat, que ve reforçat per les estructures d’algunes empreses creades durant el franquisme o amb capital de règim monàrquic, Correus, Telefònica, Renfe, Adif, Iberia, subsidiàries d’una ideologia d’inspiració franquista. Aquestes empreses agrupades a l’entorn del complex IBEX-35, són empreses extractives de les quals és difícil escapar, perquè són els serveis necessaris d’ús quotidià.
Punt 3.- Actualment la contradicció fonamental, és entre el poder ocupant ( el règim monàrquic corrupte) i la defensa de la República catalana. Només la mobilització, la resistència i la desobediència, alhora que les accions de denúncia de l’ocupació, del sistema judicial i dels partits implicats en l’ocupació, ens acostaran al reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació.
Cal incentivar l’abandó de les companyies de l’IBEX-35, i passar-se a empreses autòctones o neutrals.
El subtítol de l’opuscle que ressenyem, “Què podem fer ara?” té un cert ressò del “Què fer” (1902) de V.I. Lenin, tot i les diferències en el temps i el context polític. Hom pot considerar “Què fer” com a una guia per a l’acció emmarcada dins l’àmbit del socialisme revolucionari, el text fixarà la línia d’actuació política del moviment comunista tot al llarg del segle XX. L’atenció a la necessitat de la lluita ideològica i contra el revisionisme polític. L’anàlisi científica de la realitat, la crítica al capitalisme i a les concessions teòriques que permeten renunciar a la revolució socialista, junt amb la condemna de la concepció economicista, gremial de la lluita de classes, són els eixos fonamentals del text.
