Veiem entrebancs dins el bloc de l’Esquerra Independentista (EI), discrepàncies només tàctiques, diuen, però potser se’n podria fer una lectura en clau de lluita pel migrat poder d’una autonomia intervinguda pel 155.
El poble el dia 1 d’octubre va ensenyar als polítics el sentit del sacrifici, de la dignitat, defensant les urnes amb els seus cossos, vam veure ancians amb cadira de rodes i ulls plorosos anant a votar. No és això un exemple de patriotisme tal i com defineix el terme el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), 1/ La terra on hom ha nascut, la terra dels pares, 2/ Concepte de nació o unitat espiritual, amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada, o que sense haver-hi nascut en volen formar part.
Si el dia 1d’octubre es va votar contra la voluntat de l’Estat i les seves forces repressives, fou a criteri nostre per diverses raons, 1) La gent s’acostà a les urnes per un sentiment de democràcia. 2) Fou un clam favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació. 3) El vot del sí recollia en bona part el malestar social, la protesta contra un Estat corrupte en fallida econòmica, que no té cap projecte per a resoldre els problemes, llevat del de mantenir-se en el poder al preu que sigui, encara que això obligui a una perillosa deriva, encara més, cap a la dreta.
Genera una certa perplexitat sentir ingènues crides a “la bona gent”, “als somriures”, “al civisme”, més pròpies d’una nit de foc de camp que d’una reflexió seriosa sobre un problema polític, que requereix solucions polítiques. També és cert que en alguns indrets s’han sentit eslògans com, “Els carrers seran sempre nostres” i el vell “Fora les forces d’ocupació” d’un clar regust dels anys ’70 i ’80. Un dirigent republicà afirmava en un brillant esforç de clarificació política que, “Abans que independentistes som demòcrates, i abans que demòcrates, som bona gent”, tota una línia d’acció política. Què és més democràtic que la independència, és a dir, que nosaltres sense ingerències alienes puguem decidir lliurement sobre el nostre present i futur? A grans trets, podem dir que hi ha un cert desnivell entre la generositat de la gent, del poble, un sentit èpic del seu deure històric en aquesta conjuntura política, i una falta de responsabilitat, d’ètica, de coratge, en alguns sectors dels dirigents polítics, que es mouen, en alguns casos, més per interessos de grup i tacticismes possibilistes, que per patriotisme i voluntat de servir al poble malgrat les proclames que fan en aquest sentit.
El cas de Mireia Boya, entrant al jutjat puny enlaire, després d’haver fet unes declaracions dient que s’havien fet unes eleccions l’1 d’octubre que havia guanyat el bloc independentista, que ella s’atenia a aquests resultats, i com manté la seva posició davant del jutge, potser ens hauria de fer reflexionar sobre el concepte de dignitat personal i política, i considerar un possible exemple de coherència a seguir. Recordo aquell autor que va escriure. “Una revolució sense èpica ni ètica no és la meva revolució”
