El viatge
Pren una barca d’ideals.
Fes-te a la mar timoner de l’esperança.
Domènec Perramon (1906-1976)
El llibre l’ha publicat l’editorial Sembra el 2017, els seus autors són Anna Gabriel i David Fernàndez, tot i que l’empremta d’aquest darrer, el seu estil, és molt present al llarg de tot el text. El llibre té un total de 435 pàgines, dividides en 12 capítols, un pròleg de Julià de Jòdar, una introducció on s’explica la gènesi del llibre, un epíleg d’Anna Gabriel, un índex onomàstic i una llista d’acrònims arrodoneixen el contingut d l’obra. Al llarg del text hi trobem nombroses fotografies que ajuden a entendre els fets narrats. S’agraeix que al final de cada capítol hi hagi una cronologia política del període, que facilita la contextualització dels fets exposats.
La biografia d’August Gil, nascut el setembre del 1934, té interès perquè és el fil roig que connecta l’abans i el després del 1939, l’experiència de la Catalunya de la Generalitat Republicana i la revolució del 1936-’39, amb la resistència i la dictadura feixista posterior .
El prologuista del llibre, Julià de Jòdar, amb el seu bon ofici literari, fa una precisa descripció del biografiat. El seu pare Augusto Gil Cánovas era membre, el 1944, de la 1a Brigada de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya (AGC), el seu fill A. Gil Matamala, va formar part de la primera cèl·lula universitària del PSUC després del 1939. Advocat laboralista, defensor de treballadors i polítics davant del TOP franquista. És un polític que amb les eines de l’anticapitalisme i l’independentisme d’esquerres, posà en evidència les contradiccions de la dictadura franquista i la democràcia borbònica. Escriu J. de Jòdar, “ Un individu que boga al costat dels damnats de la terra per assolir un lloc a la història”. Magnífica definició d’un lluitador polític, la seva biografia ens ajuda a rescatar de l’oblit la història de les classes subalternes.
El llibre, escrit en un estil àgil i planer atrapa el lector, perquè li fa viure les situacions i el context polític del moment. A partir de l’inici dels anys setanta la narració pren un to més accelerat amb l’increment de la lluita contra la dictadura, això facilita l’enllaç de la memòria personal amb els fets descrits, en alguns dels quals, per edat hi van participar la gent de la meva generació.
A. Gil Matamala quan el 1964 esclata la pugna entre Fernando Claudín i Jorge Semprún (Federico Sánchez) i la cúpula del PCE, perquè aquells entenien la línia política del PCE-PSUC com a reformista, centrant la seva estratègia a aconseguir una democràcia burgesa, són expulsats del PCE. A.Gil Matamala 4 anys més tard, es posiciona al costat dels dissidents i el 1968 abandona el PSUC, perquè entén que les anàlisis que fa el partit, no tenen res a veure amb la realitat política i social d’aquell moment. La gota, però, que fa vessar el got i decanta la seva decisió, és la posició del PCF davant els fets del maig parisenc de 1968.
Era l’any 1976 en plena ebullició política després de la mort del dictador, quan es produeix la conjunció entre el Col·lectiu Comunista Català (CCC), del qual formava part A.Gil Matamala, que havia incorporat l’independentisme al seu primitiu bagatge de la lluita obrera i anticapitalista, els Comunistes Catalans Independents (CCI) i el PSANp. La confluència d’aquests tres sectors, amb polítics com l’Eva i la Blanca Serra, en Josep M Cervelló, en Carles Castellanos, la Mait Carrasco, en Josep de Calasanç Serra, “el Cala”, va generar un notable avanç organitzatiu i teòric a l’independentisme d’esquerres. El jove enginyer sabadellenc en Francesc Navarro, junt amb la Mait Carrasco i en Jaume Costa treballaven a la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) i eren junt amb qui signa la ressenya, el nucli del PSANp a la GEC.
En aquesta concurrència de sigles CCC, CCI i PSANp, cadascú des de la seva posició treballava en l’anàlisi política i l’elaboració teòrica a l’entorn de l’eix de l’alliberament de classe, lligat a l’alliberament nacional. És a partir de l’experiència d’aquests grups que Independentistes dels Països Catalans (IPC), els antics PSANp i el PSAN estableixen contacte amb l’assemblea d’autònoms de Roca Radiadores de Gavà (Baix Llobregat). Els plantejaments de les dues organitzacions són acceptats per l’assemblea de treballadors de Roca com a la possibilitat d’un alliberament global i la participació en la creació d’un nou Estat, una nova societat. Com a resultat de l’avanç en el debat teòric i la pràctica, el 15 de maig de 1977 s’edità l’opuscle profètic, El franquisme no ha mort, liquidem-lo amb la nostra lluita, signat pel PSANp, CCC, CCI, i Moviment Revolucionari de Catalunya. Més endavant els mateixos editen, Per una nova intervenció política al si del moviment obrer i popular català, on es defineix una línia política independentista en el si del moviment obrer.
Es crea l’Equip Contracorrent, un grup de debat teòric. Hi participen militants del PSANp i del CCC, editen, Fet nacional i lluita de classes 1931-1977, un text teòric sòlid i avançat al seu temps, els seus redactors són, Joan Oliver, Julià de Jòdar, Josep M Tresserres, Francesc Navarro, Irene Castells, Francesc Espinet i Eva Serra, l’aportació d’aquesta darrera és fonamental en l’orientació i l’elaboració del text. És el primer opuscle que no s’imprimeix amb la tècnica de ciclostil.
Com a conseqüència del Cas Bultó, el maig de 1977, A. Gil Matamala es fa càrrec de la defensa del professor de física Lluís Montserrat i Sangrà, i més endavant d’Antoní Massaguer i Xavier Barberà, la qual cosa l’obliga a una intensa activitat a l’Audiencia Nacional. L’octubre de 1986, la Comissió Europea dels Drets de l’Home, condemna l’Estat espanyol, “per un judici no just”, en el cas d’A. Massaguer, X.Barberà i F. Jabardo.
En “L’Operació Garzón”, del 29 de juny al 16 de juliol del1992, són detingudes més de 45 persones, i una desena més a la tardor, se’ls aplica la “Ley Antiterrorista”, fou una operació per a desarticular i criminalitzar l’espai independentista, i així tenir uns Jocs Olímpics tranquils, molts dels detinguts foren torturats. Hi hagueren manifestacions a favor dels detinguts. A. Gil Matamala va anar a Madrid a fer-se càrrec de la defensa d’una desena d’empresonats per ordre del jutge B. Garzón.
I el llibre es va acabant, la història d’August Gil Matamala, el militant del PSUC, de l’autonomia obrera, i de l’independentisme d’esquerres, i sentim una sensació de satisfacció per haver conegut un intel·lectual compromès, de qui Eva Serra ens diu que, “ És de pedra picada i d’una fusta avui introbable”, i la seva germana Blanca tria per a definir-lo els adjectius de, “Coherència, integritat, fidelitat i rigor en el treball”. Diu que “va formar part d’una minoria recalcitrant que no es va doblegar davant la situació de rebaixes, indignitat i engany que va representar la Transició”.
Més de 400 juristes es van aplegar el dissabte 5 de maig del 2018 al Paranimf de la Universitat de Barcelona, en el !r Congrés en Defensa de l’Estat de Dret, al llarg de les sessions del Congrés es va criticar la tirania jurídica espanyola envers l’independentisme català, i van mostrar el seu compromís per revertir l’excepcionalitat jurídica a que està sotmesa Catalunya. El veterà advocat, August Gil Matamala va llegir les conclusions del Congrés on s’exposava que, “davant les nombroses vulneracions de drets i la falta de separació de poders, hi ha una escassa confiança en els tribunals espanyols”. Com sempre A. Gil Matamala, és al lloc que li pertoca, a la trinxera que li a adjudicat la història, com els vells rockeros no es jubila. El poeta diria d’ell,
Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els que lluiten molts anys i són molt bons. Però també hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.
Bertolt Brecht (1898-1956)
