El cicle electoral que ara s’inicia, i que tindrà la segona part en unes tot fa pensar que properes eleccions al Parlament de Catalunya, ens portarà –esperem- una mica de claror. En el camp espanyolista, per exemple, i malgrat els intents de dissimular-ho amb europeisme de bandereta o barroeres tècniques de pink-washing, Ciutadans ja no podrà continuar amagant la seva veritable naturalesa nacional-populista i de dretes.
En el camp de l’esquerra i l’independentisme, que és el què m’interessa, la principal mala-bona notícia és la crisi de Podemos i l’espai Comuns. Una mala notícia perquè, amb tots els malgrats que vulgueu, el 15M i l’aparició del partit de Pablo Iglesias és el millor que l’hi ha passat a la política espanyola amb capital a Madrid els darrers 15 anys, també pel què fa al debat (pluri)nacional. Dit això, la descomposició parcial de l’espai dels Comuns està tenint un inesperat efecte positiu en propiciar, per baix i per dalt, l’apropament a ERC i a la CUP de persones i col·lectius provinents d’aquest àmbit. Unes incorporacions que haurien de portar a Esquerra a abandonar, ni que sigui una mica, el centrisme on competeix amb l’espai post-convergent i als i les cupaires a admetre obertament que l’espai de la unitat popular no pot limitar-se, només ni principalment, a l’anomenada EI i els seus amics habituals. De fet, tot fa pensar que només en aquells municipis on s’hagi treballat molt molt bé i, sobretot, on es presentin candidatures àmplies, la CUP resistirà la tendència a la baixa producte, entre molts altres factors, de la seva invisibilitat tant en el Judici del TS com en les eleccions espanyoles i europees i del lògic afebliment de l’efecte DF que tant va ajudar ara fa 4 anys.
Paradoxalment, tot i estar més dominat que mai per la vella ICV i els sectors espanyolistes als quals ara representa, Catalunya en Comú Podem torna a repetir la jugada Xavier Domènech que tan bé els va anar i presenta de cap de llista a una persona com Jaume Asens de coneguda proximitat ideològica amb el sobiranisme reconeixent, així, que els seus votants es situen molt més a prop de l’independentisme del què a les direccions els agradaria.
La clarificació política afectarà també, i ja era hora, al galimaties post-convergent. Un món que ha fet un viratge ideològic sincer cap a l’esquerra, producte de la fugida dels sectors més dretans i del trencament polític i emocional amb determinades elits econòmiques del país, però que per la mateixa inèrcia electoral i pel pòsit de tants anys acabarà prioritzant els sectors socials tradicionalment afins. Sobretot a Barcelona, on la candidatura encapçalada de facto per Elsa Artadi no renunciarà a dirigir-se a aquells votants de dreta liberal i moderada, que no són pocs en aquesta ciutat cada cop més cara, i que, d’altra manera, poden acabar caient en braços de Manuel Valls i els seus amics.
En definitiva, amb una mica de sort sortirem d’aquest cicle electoral amb l’espanyolisme liderat obertament per la dreta, amb l’independentisme repartint-se millor tot l’espectre polític democràtic i amb la incògnita de saber si una ERC més d’esquerres i una CUP menys sectària seran capaços, en el futur proper, d’arribar a acords estratègics que reforcin l’independentisme d’esquerres.
