Que en els processos polítics (guerres incloses) el factor humà i les maniobres subterrànies hi juguen un paper important està fora de discussió. Que aquest paper és força menys decisiu del què la conspiranoia ens vol fer pensar, em temo que també. Dit amb exemples concrets, Alemanya no va perdre la Primera guerra Mundial a causa d’una suposada punyalada per l’esquena (com asseguraven els Völkisch) sinó perquè comptava amb menys efectius humans i menys capacitat industrial que els seus adversaris principals (França, l’Imperi Britànic i els Estats Units). De la mateixa manera, l’anomenada transició espanyola hagués pogut deixar-nos un panorama menys trist del què ens vam trobar si les cúpules de l’oposició antifranquista no haguessin pactat tan alegrament determinades continuïtats del règim anterior. Ara bé, no ens enganyem, tampoc hi havia possibilitats d’anar gaire més enllà, perquè el record de la guerra i la posterior repressió era encara massa viu (gairebé la meitat dels votants de 1978 l’havien viscut) i perquè el model amb el qual somiava el poble treballador no era el socialisme soviètic sinó la mitificada socialdemocràcia franco-alemanya.
Així, tampoc el cicle polític autodeterminista iniciat ara fa 10 anys es tancarà amb un pacte més o menys ocult des de les elits. En primer lloc perquè el sector dur i majoritari del nacionalisme espanyol no té cap interès en arribar a un acord més o menys digerible per una part significativa de l’independentisme sinó que té com a únic objectiu derrotar el moviment i aprofitar la avinentesa per mirar de culminar el seu projecte històric reforçant encara més el model d’estat centralista i uniformista. En segon lloc, perquè no queden, en aquest país, elits econòmiques o polítiques amb prou prestigi i confiança popular com per liderar i vendre un pacte fet i decidit d’esquenes a la mateixa gent. Per sort i per desgràcia, ara i aquí els lideratges són fràgils i volàtils. A més, en l’actual situació d’empat tècnic entre l’independentisme i l’unionisme a Catalunya, l’Estat prefereix guanyar temps i no té cap incentiu per proposar acords (per això no ha aparegut mai la tant anunciada tercera via). Tot el contrari, la seva estratègia és no cedir ni un mil·límetre i aprofitar la situació de conflicte per intensificar la repressió i l’atac a les institucions catalanes.
És per això que, més que obsessionar-nos a buscar complots i traïdors, els independentistes faríem bé de treballar per reconstruir partits i entitats, per consolidar i incrementar la presència a les institucions, per mantenir la mobilització al carrer i per renovar el discurs i fer-lo, alhora, realista i engrescador. Només així tenim possibilitats de ser més i més forts, condició indispensable per fer seure -algun dia- l’Estat a la taula de negociacions i aconseguir alguna cosa, necessàriament imperfecte, a la què puguem anomenar victòria.
