De les 10 àrees més pobres del Nord d’Europa, 8 són al Regne Unit i totes van votar a favor del Brexit. Els votants van tenir molt poc en compte les polítiques neoliberals desplegades des de Londres els darrers 30 anys; els era molt més fàcil (i molt més còmode per Downing Street i la City) donar les culpes als malvats buròcrates de Brussel·les. S’ha parlat molt de l’euroescepticisme popular, de la decepció que ha causat entre les classes populars de tants llocs d’Europa (també aquí) comprovar que la UE no tan sols no servia per evitar la crisi financera de fa 10 anys sinó que tampoc ha estat prou útil per evitar-ne les penoses conseqüències sobre les condicions de vida de la classe treballadora. Es diu poc, en canvi, que darrera el Brexit anglès (més que britànic) i havia també bona part de l’establishment i del Partit Conservador (el mateix Boris Johnson). I és que, malgrat que utilitzin el descontentament de les classes populars com a ariet, tant al Regne Unit com al Continent, darrere l’intent de fer marxa enrere en el projecte de construcció europea hi ha, sobretot, una part important de les elits econòmiques globalitzades.
Recordem, sinó, quins eren els motius que van impulsar a les burgesies europees de post-guerra a abandonar (una mica) una de les seves creacions més exitoses, l’Estat nació, per donar suport a un projecte supranacional fins a les hores només defensat per somiadors esquerranosos com Heinrich Heine, Victor Hugo o Stefan Zweig. Veiem-los: 1. L’intent de superar, mitjançant la integració econòmica, la rivalitat franco-alemanya culpable, en part, de tres guerres seguides. 2. La necessitat d’obrir els mercats nacionals per impulsar així la reconstrucció de les economies ensorrades per la guerra. 3. Bastir un projecte ampli, coherent i d’inspiració social-demòcrata prou atractiu com per fer de mirall i contrapès al socialisme soviètic dominant a l’altra banda del taló d’acer. 60 anys més tard, ningú tem un nou enfrontament armat entre París i Berlin, les botigues de qualsevol país europeu estan plenes de productes d’importació, no de la resta del continent, sinó del món sencer i la guerra freda, malgrat les sempre difícils relacions amb Moscou, forma part de la història.
En aquestes noves circumstàncies, els Think Tanks més neoliberals veuen en el potencial polític i regulador de la Unió Europea un rival temible. Com diu l’uruguaià José Mújica, els estats nació tradicionals són febles i impotents en front les grans corporacions i als fluxes de capitals. La seva sobirania nacional és més simbòlica que real i és precisament per això que els prefereix el poder econòmic globalitzat. La UE, en canvi, pot fer, com està fent, el joc al neoliberalisme, però pot, amb altres majories polítiques i socials, constituir una barrera poderosa que capgiri dinàmiques continentals i, per extensió, mundials. Per això la temen. Per això creix la nova dreta antieuropea, per això la dreta tradicional es nega a incrementar la integració política, per això la premsa conservadora incentiva els recels Nord-Sud, per això, malgrat la retòrica europeista, la majoria de governs aposten perquè la UE segueixi sent un simple club d’estats i per això a l’esquerra i a les classes populars d’Europa (i de més enllà) ens interessa de totes totes que la construcció europea arribi fins al final.
