L’altra dia en David Fernández va fer un twitt en el qual acusava al projecte UE (anteriorment Mercat Comú) de tolerar Franco. Em va semblar (ho sento, David) una mica trampós. No perquè no fos cert –amb un aïllament i un boicot de veritat el franquisme no hagués durant 40 anys- sinó perquè la sentència obviava que, de fet, tot Déu va tolerar Franco. O és que hem oblidat que la URSS, a Potsdam, va acceptar deixar Franco al poder i que l’any 1956 va impulsar, de la mà del PCE, la proposta de Reconciliación Nacional?
Enteneu-me, ni vull defensar els estats de l’Europa occidental ni atacar la Unió Soviètica, només vull posar en qüestió les visions excessivament moralistes de la política i, sobretot, de les relacions internacionals. I és que no és del tot cert allò que va dir en De Gaulle, que les nacions no tenen amics, només interessos, però déu n’hi do. I és en aquest context d’interessos i altes dosi de cinisme en els que hem de moure si volem aconseguir suports internacionals en aquest moment clau del procés cap a la independència. En aquest sentit, cal, d’entrada, focalitzar esforços en els actors susceptibles de simpatitzar i col·laborar amb l’intent dels catalans i catalanes per desempallegar-se del Regne d’Espanya. Els primers, òbviament, els germans independentistes de les nacions sense estat d’Europa: bascos, Sards, Corsos, Irlandesos (que bé, el Sinn Fein!), flamencs, gallecs... En segon lloc, part de l’esquerra a l’esquerra del cadàver insepult socialdemòcrata. Els seus votants són sensibles a les lluites emancipatòries i menys comprensius que d’altres amb la repressió de l’estat. En tercer lloc, i aquesta és una via que cal treballar des de les institucions, els estats petits i mitjans d’Europa. No només perquè molts d’ells han passat, en la seva història recent, per situacions semblants a la nostra i la seva gent encara ho té present, sinó, també, perquè saben que en una Europa amb més estats petits seria més fàcil contrarestar el pes de les grans potències. Per últim, el nostre potencial quart gran aliat és la opinió pública de tots els països del món però, sobretot, la d’aquells propers geogràficament i amb uns nivells mínims de democràcia. En aquest sentit, val a dir que, fins ara, ho estem fent molt bé. A països com Alemanya, per exemple, i malgrat el rebuig inicial generalitzat cap a qualsevol independentisme, cada cop són més els que veuen en el nostre cas, no tant un fenomen nacionalista, sinó un moviment radicalment democràtic emmarat de valors solidaris i post-identitaris. Malgrat la sensació que el món passa de nosaltres, el cert és que per fi el conflicte català és a totes les portades dels diaris i que hi està apareixent en uns termes molt més positius per l’independentisme del què podíem haver imaginat mai. Si a aquests quatre actors internacionals hi afegim la diàspora catalana (nombrosa, preparada i activa) estem en condicions de crear petis i grans comitès de solidaritat amb Catalunya que contrarestin la propaganda del Regne i els seus aliats i que persegueixin posicionaments cada cop més clars i potents de polítics i personatges influents diversos. Res, en l’àmbit internacional, ens serà regalat, però tenim camp per córrer i no seria absurd renunciar-hi.
Per cert, quina llàstima que la CUP decidís no anar a les darreres eleccions europees. Quina gran oportunitat de fer i enfortir xarxa que es va perdre.
