Algú va definir el rugbi com un esport col·lectiu de combat. De combat perquè requereix dels jugadors o jugadores que utilitzin el propi cos per aturar i fer caure l'adversari i que acceptin, lògicament, rebre el mateix tracte. I col·lectiu –més que qualsevol altre esport d’equip- perquè les jugades de lluïment individual són molt poc freqüents i cal estar disposat a patir anònimament amb l’objectiu que algú altre –és igual qui- culmini l’esforç compartit (fins al punt que està mal vist felicitar de forma efusiva al jugador concret que ha materialitzat els punts). La cohesió de grup, per tant, juga un paper imprescindible en la dinàmica d’aquest esport i els equips desenvolupen estratègies, dins i fora del terreny de joc, que reforcin els llaços de confiança, amistat i complicitat entre els seus integrants. Activitats grupals, cançons i rituals (etílics en alguns casos) subratllen la idea que jugar en aquell determinat equip envoltat d’aquells meravellosos companys no és una simple circumstància sinó un veritable privilegi.
Al final de cada partit, però, els jugadors dels dos equips fan unes cerveses plegats per recordar el què en el fons ja saben: que tot plegat és mentida, que el teu equip i els teus companys no són excepcionals i que si els estimes no és perquè siguin millors persones que els rivals sinó, simplement, perquè són els teus.
Tots els grups humans que es proposen objectius que requereixen esforç i sacrifici estableixen mecanismes per reforçar un potent sentiment de pertinença que compensi, ni que sigui en part, els inconvenients de la tasca a dur a terme. Des dels més evidents, carnets, medalles, uniformes, banderes, samarretes, himnes i litúrgies de tota mena, fins als més subtils, un determinat pentinat, uns penjolls, uns referents culturals o –importantíssim- un llenguatge o argot que permeti identificar qui pertany al grup i qui no, qui forma part del nucli dur i qui és tot just un iniciat. No cal dir que, per raons de desenvolupament personal de sobres analitzades, quan -com en el cas del rugbi- el grup humà està format bàsicament per persones joves, aquesta construcció d’identitat col·lectiva sol ser encara molt més acusada.
Això passa en el món de l’esport, en el les religions i els esoterismes, als exèrcits, a les empreses i, efectivament, en els moviments polítics. Cap problema, forma part del nostre instint gregari i de la necessitat de sentir-nos part integrant d’algun col·lectiu humà que ens faci millors. Malament del projecte col·lectiu que no construeixi una certa identitat pròpia i del líder que no regali, de tant en tant, les orelles dels companys i companyes. Ara bé, en el cas de les organitzacions polítiques, com en el de les religions, el risc evident és confondre els interessos del grup humà més compromès amb els dels sectors socials que es pretén representar o prendre’s massa seriosament determinades presumpcions de superioritat moral. Quan això passa és quan la cohesió es converteix en sectarisme. Així, construir un “nosaltres” militant és útil sempre que no ens faci oblidar que els interessos d’aquest “nosaltres” estan supeditats als d’un àmbit molt més ampli, que la causa pot ser justa però els seus defensors no són, per definició, millors persones que els que no hi combreguen i que el relat brechtià sobre els “imprescindibles” és bona propaganda poètica, res més.
