A la gatera del Procés qui més qui menys hi ha deixat algun pèl, també en el terreny dels principis i la ideologia. I no passa res, de la confrontació entre la teoria i la realitat sempre és la teoria qui en surti abonyegada.
Pensava això després de sentir a l’Anna Gabriel afirmant el què tots sabem des de fa dies, que “la independència, per se, no té perquè comportar major cotes de benestar social”. Dit d’una altra manera, que allò que tantes vegades hem repetit des de l’independentisme d’esquerres, aquell mantra nostrat que afirmava que l’alliberament nacional i la lluita pel socialisme són indestriables, senzillament, no és cert. El què si que és cert, tal com també diu l’Anna, és que la nova república ens obra la porta a qüestionar i transformar moltes altres coses i que per això, des d’una perspectiva d’esquerres, és una oportunitat a no deixar escapar. I també és cert, obvi de fet, que el Regne d’Espanya (com tots els Estats del món però aquest de manera molt especial) és un centre de poder polític amb poderosos lligams amb l’econòmic i que no s’entén la posició de cadascú en el debat nacional sense tenir en compte, també, el seu lloc en l’estructura socio-econòmica. Els conflictes nacional i de classe s’interfereixen mútuament, sense dubte, però no són la mateixa cosa, són dos fenòmens diferents amb dinàmiques pròpies perfectament destriables. L’esquema que dividia la societat entre una burgesia botiflera, personificada pel Cambó que acaba finançant Franco, i unes classes populars que, com deia el Noi del Sucre, no han de témer la independència era relativament cert durant molts anys però ja no ens explica prou satisfactòriament la complexitat de la societat catalana del Segle XXI
En el què sí que teníem tota la raó, l’independentisme d’esquerres, és en la denúncia del marc legal sorgit l’any 1978. No només els partits hegemònics durant tants anys (PSC i CiU al Principat) feien una defensa tancada i sovint agressiva de la monarquia autonòmica, també els hereus del PSUC, i fins i tot ERC en molts moments, defensaven que no hi havia més democràcia que la que cabia a la constitució espanyola. Ara, en canvi, el gruix de l’independentisme (més l’unionisme democràtic) admet que per resoldre el conflicte nacional de forma democràtica caldrà fer un referèndum prescindint de la legalitat espanyola. Ho diran més o menys obertament però tothom sap que per exercir el dret a l’autodeterminació caldrà entomar alguna forma de desobediència i que perquè aquesta sigui efectiva haurà de ser massiva (de masses). I és que hi ha lluites que es poden guanyar amb el sacrifici d’un grapat de militants o amb el compromís ferm d’uns centenars d’activistes, però la independència d’un país amb l’Estat matriu en contra només es guanya si el poble (o una part molt important del poble) s’organitza i es mobilitza. Per això és del tot incomprensible que algú reivindiqui la desobediència independentista i alhora no participi (o fins i tot els faci bores) en les organitzacions que han de fer realitat aquesta mobilització desobedient de gran abast. Em refereixo a l’ANC, naturalment, però també a l’Assemblea de Càrrecs Electes, una organització cridada a jugar un paper clau si l’estat s’atreveix a suspendre el parlament i/o a detenir parlamentaris i parlamentàries.
