Poble Lliure ha editat un opuscle titulat 2017. Referèndum i República que planteja de forma lúcida i entenedora quina són les tasques que caldria prioritzar per materialitzar el referèndum aquest mateix any 2017 i per assolir la república catalana en un futur immediat. Només hi ha un punt (quatre breus paràgrafs) que em sorprèn per la seva simplificació i amb el qual estic en franc desacord. És el què fa referència a les relacions internacionals de la nova república i en el qual es rebutja l’àmbit europeu i es fa una aposta ambigua i poc justificada per un suposat espai euromediterrani o directament per la Mediterrània com a àrea estratègica on caldria situar el nou estat. D’entrada, sobte que es decideixi prescindir de la orientació (cultural, econòmica i política) europea i europeista de la societat catalana dels darrers -com a mínim- 200 anys sense la reflexió reposada i profunda que una opció d’aquesta transcendència requereix. I sobte també la manca de concreció de l’alternativa defensada. Perquè, què volem dir exactament quan parlem d’Euro-mediterrània? Dels PIGS (concepte despectiu que es refereix a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya)? Si fos així, què passaria amb Occitània i la República francesa? I amb el Nord d’Itàlia, tant lligat a centre-Europa? O és que creiem possible desconnectar d’un dia per l’altre el Sud i el Nord dels estats francès i italià? Per altra banda, estem realment convençuts que tenim més lligams amb Grècia que amb els Lands del Sud d’Alemanya amb els quals tenim una intensíssima relació econòmica i no només econòmica? I si ampliem l’àmbit a la riba sud del Mediterrani, algú pensa que en un futur proper i no tant proper estarem en condicions d’establir aliances estratègiques amb règims que en el menys dolent dels casos ofereixen calma sense justícia ni llibertat? Hem de ser els primers a defensar unes relacions radicalment diferents i més justes entre Europa i el Nord d’Àfrica i la nostra situació geogràfica i els lligams culturals ens obliguen a estendre l’esquerra social i política del Magreb i l’Orient Pròxim. Però d’això a construïm un espai alternatiu a l’Europeu hi va un pas, o dos.
Em temo, però, que la orientació mediterraneista de bona part de l’esquerra i el progressisme nostrat prové, no tant de l’anàlisi fred de la realitat, sinó d’una certa acumulació d’idees i mites d’origen divers. Al desencís per allò en què s’ha convertit la Unió Europea barrejat amb un espanyolíssim (ho sento) complex d’inferioritat en relació al nord del continent, s’hi afegeix el mite de la Mediterrània bucòlica construït a partir del Viatge a Itàlia de Goethe i reivindicat a casa nostre pel noucentisme, en Joan Manuel Serrat, en Racionero i l’Estrella Damm. I sí, clar que tenim un clima semblant i que tots cuinem amb oli d’oliva, però més enllà d’això ningú ha demostrat que la Mediterrània existeixi com a realitat socio-cultural més o menys definida. I el què si que sabem, en canvi, és que la majoria d’idees i propostes, bones i dolentes, que els darrers 500 anys ens han fet com som han arribat, justament, de l’altra banda del Pirineu.
En tot cas, la república que estem apunt d’estrenar no podrà anar sola pel món, li caldran aliats i àmbits d’influència des dels quals treballar per transformar les relacions polítiques i econòmiques que defineixen avui el món. Canviar el rumb d’Europa i que aquest viratge ajudi a refer la família humana no serà fàcil, però és la nostra millor aposta per la qual comptem i trobarem aliats a tots els racons del continent.
