M’ha caigut a les mans un llibre de 1929 titulat El pensamiento de Primo de Rivera (Miguel, no Jose Antonio) Sus notas, artículos y discursos i m’ha agradat comprovar que en realitat Francisco Franco no es va inventar res. El partit únic, el militarisme, l’anticatalanisme o l’admiració pels feixismes contemporanis ja eren banderes del seu predecessor en el càrrec.
I és que el franquisme està clarament sobrevalorat, sobretot per molts dels que el van combatre. No dic que no fos fosc i terrible, que no mereixi la més severa de les reprovacions, sinó que la seva existència no és una tràgica excepció històrica sinó la continuació d’allò que havia estat passat durant gairebé tot el segle XIX i principis del XX. Per raons vitals ben comprensibles, però també per interessos polítics, s’ha volgut donar un caràcter excepcional i una transcendència del tot excessiva al règim del general Franco. Cal tenir en compte que la gent que els darrers trenta anys han portat el país són, per lògica generacional, els nascuts durant o després de la guerra però que ja eren adults l’any 1975. Per ells el franquisme (i en alguns casos l’antifranquisme) és la seva joventut i no és estrany que tendeixin a magnificar-ho. Res a dir, tots idealitzem la pròpia joventut i les lluites i lluitetes en les que prenguérem part.
Hi ha, però, una lectura política interessada i molt estesa en aquesta visió excepcionalista del franquisme. Així, per exemple, es parla molt de la persecució del català durant aquesta dictadura però es tendeix a obviar que l’any 1939 en portàvem més de 200 d’imposició del castellà (i del francès). S’insisteix en associar repressió política, tortura, presó i execucions amb els quaranta anys que van succeir la guerra i s’oblida massa sovint que aquesta fou la trista realitat durant la majoria de règims monàrquics de l’Espanya contemporània. D’aquesta manera es produeixen situacions paradoxals com quan es volen treure del carrer aquelles divertides plaques de l’Instituto Nacional de la Vivienda amb el Jou i les fletxes, però no es para atenció a l’enorme escut de l’imperi espanyol que presideix l’entrada de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, per exemple. I s’insisteix a demanar la nul·litat del judici a Companys o a Puig Antich però no es fa el mateix amb el d’en Ferrer i Guàrdia o el de tants altres executats per motius polítics amb anterioritat a 1936. En realitat, aquesta obsessió política pel franquisme està al servei d’un relat històric molt concret en el qual el procés de cohesió i modernització d’Espanya seria una història bàsicament d’èxit només interromput pels 40 anys de lamentable dictadura. En front d’aquesta visió diguem-ne optimista hi som els que pensem que l’estat espanyol no és tant un país en lenta construcció sinó un imperi en violenta descomposició liderat sempre pels mateixos: la monarquia, l’aparell coercitiu de l’estat i l’oligarquia propera a la cort. Pels uns, superant definitivament el franquisme s’obriria una nova oportunitat per a fer una Espanya moderna i atractiva. Pels altres, per l’independentisme, Espanya com a projecte útil per a la majoria de catalans i catalanes és una iniciativa fallida i per tant l’única opció raonable és una república que en quedi al marge.
