Darrerament és habitual que pràcticament totes les formacions polítiques denunciïn “l’incivisme creixent” a la ciutat i que aquest s’acabi associant a la degradació present a tots els barris de Tarragona. Associar o fins i tot responsabilitzar l’incivisme com a causa de la degradació amaga en el millor dels casos una gran ignorància i en el pitjor i, alhora, més comú dels casos, una actitud cínica i perversa.
El deteriorament que veiem de punta a punta de la ciutat, de llevant a ponent, des de la part baixa fins a Sant Salvador, passant per tot el centre tarragoní, és el resultat de la deixadesa i negligència de les polítiques públiques. És la conseqüència d’anys de prioritzar grans projectes aparador i de parar atenció quasi exclusiva a aquelles àrees susceptibles d’esdevenir font de negoci o, el que és el mateix, els llocs d’interès turístic.
La degradació que veiem arreu de Tarragona és la conseqüència directa de no fiscalitzar els contractes que s’encarreguen de multitud de serveis públics. En comptes de dur a terme una gestió directa que permetria oferir un millor servei i millors condicions laborals a les plantilles, l’Ajuntament entrega quantitats esplèndides de diners públics a empreses, la majoria de les quals són grans i multiserveis, perquè netegin la ciutat, s’encarreguin del manteniment de les zones verdes, dels parcs infantils, de l’enllumenat, etc. Lluny de fiscalitzar la prestació dels serveis, el que veiem és justament el contrari: malgrat hi ha queixes constants en relació a aquests serveis, el govern de torn sembla més interessat en mirar cap a una altra banda.
Un altre exemple de degradació el trobem en l’estat de molts habitatges de la ciutat. Edificis sencers que, buits o no, presenten un estat tan lamentable que en ocasions acaben esfondrant-se. La solució seria senzilla, caldria obligar els grans tenedors a mantenir els habitatges en condicions dignes i, alhora, facilitar ajudes locals que complementin les de la Generalitat per a totes les llars que no poden fer front a les despeses d’una rehabilitació. O també podríem parlar de l’absència d’elements de mobiliari urbà essencials a qualsevol ciutat com ara lavabos públics, cartelleres per a entitats sense ànim de lucre, pipicans, zones d’esbarjo on poder jugar a pilota, etc.
De totes aquestes absències no se n’acostuma a parlar. Només s’apunta, es responsabilitza i es culpabilitza la conducta individual dels veïns i veïnes com a causants de tots els mals i s’engloba sota l’etiqueta d’incivisme. Això, lògicament, resulta molt més interessant per a qui governa una ciutat, doncs eximeix els poders públics de complir amb les seves obligacions. De pas, el discurs sobre el civisme s’acaba imbricant amb el de la convivència i amb aquells conflictes derivats de les tensions relacionades amb pràctiques dutes a terme per persones en situació de vulnerabilitat, fins al punt que s’arriba a criminalitzar la pobresa.
Enguany s’han aprovat uns pressupostos municipals que compten amb la previsió de més de vint-i-dos milions d’euros en inversions. Amb aquesta quantitat, fàcilment podríem revertir la degradació que pateix Tarragona. Però malauradament no serà així. No hi haurà una aposta per l’espai públic capaç de dignificar tots els racons de la nostra ciutat, i no només els destinats a alegrar la vista de turistes i visitants. Ni hi haurà una aposta per revertir la injustícia i l’exclusió social. Això no ho veurem, com no ho hem vist la darrera dècada, ja ho sabem, però si us plau, deixin de responsabilitzar la gent d’allò que no està fent el govern, més quan la lògica del poder municipal està mercantilitzada i es tracta la ciutadania com a client i no com a protagonista i corresponsable de la gestió.
Laia Estrada Cañón (Portaveu del grup municipal de la CUP)
