Després de la gerra d'aigua glaçada del passat 10 d'octubre, just després del viatge de tornada a casa, una coneguda em va fer arribar un missatge enviat des de la “Crida per la democràcia”. Era un missatge que festejava la proclamació de la república suspesa. El missatge acabava afirmant “República declarada, mediació internacional real i termini raonable per fer-la efectiva. Units i mobilitzats, ÈXIT ASSEGURAT”.
Ignoro quin és l'efecte que va generar aquest missatge en la majoria de persones que el van rebre, però pel que a mi respecta em va semblar de mal gust. La República declarada no va trigar ni 10 segons en ser suspesa; la mediació internacional real a hores d'ara encara no sabem qui l'ha de dur a terme; en quant al termini raonable, únicament la CUP hem fixat un termini d'un mes (Rajoy el va escurçar), que el govern encara no ha confirmat que accepta. Només la darrera idea em va semblar encertada: només unides – les classes populars – i mobilitzades garantirem l'èxit.
De fet, la defensa del referèndum del passat 1 d'octubre ha estat l'ocasió que major consciència de classe ha possibilitat les darreres dècades (a nivell català, espanyol, europeu). Treballadors i treballadores posant les seves capacitats al servei d'un objectiu col·lectiu comú.
Dies previs al referèndum vam veure el sector de l'estiba, durament criminalitzat i castigat per la reforma impulsada pel govern espanyol, es va negar en rotund a abastir els creuers de Barcelona i Tarragona, on les forces policials portades d'arreu de l'Estat Espanyol per a impedir a qualsevol preu el referèndum s'hi albergaven; l'estudiantat, la flor de tantes revoltes, van impulsar mobilitzacions arreu del Principat, ocupant, en alguns casos, fins i tot els rectorats; els Bombers que, enfilats a la teulada del Museu d'Història de Catalunya, van desplegar una pancarta a favor del referèndum (Love Democracy) s'oferien com a cordó de seguretat per a mobilitzacions de l'ANC; i els sindicats alternatius, la CGT, la IAC i la COS, feien el seu preavís de vaga general per defensar els drets democràtics i polítics de la classe treballadora.
Durant la jornada de l'1 d'octubre, malgrat les mentides i l'estratègia de la por de l'aparell de l'Estat, vam aconseguir votar. Posant la nostra solidaritat enfront la seva brutalitat; la nostra valentia enfront la seva barbàrie; els nostres cossos enfront les seves porres. L'1 d'octubre es va saldar amb prop de 900 persones ferides pels cops de puny, puntades de peu, cops de porra, i fins i tot bales de goma; i alhora, es va saldar amb una lliçó enorme de Dignitat, la d'un poble que no s'ha doblegat.
La jornada de vaga del 3 d'octubre, transformada en “aturada general” de manera gens atzarosa, inocent ni inofensiva, va ser històrica: els nostres carrers esdevinguts un clam unitari de rebuig a una actuació policial aberrant i miserable, de rebuig a la repressió i la vulneració sistemàtica de drets i llibertats fonamentals.
Restava la part més difícil: garantir la proclamació de la República Catalana, sense subterfugis, dilacions, ni terceres vies. I va passar el que més temíem. La mediació que (ara) reivindiquen algunes va ser la justificació per a no fer efectiu (o posposar, o suspendre) el resultat del referèndum. I vam perdre l'oportunitat d'esdevenir subjecte polític, actor autodeterminat i protagonista sobirà per a erigir-nos com a interlocutor vàlid a nivell internacional i, només llavors, poder dur a terme totes les mediacions necessàries.
L'ombra de la Reforma constitucional es va deixar veure hores més tard, conjuntament amb l'aval de la UE i l'amenaça del 155. I al mateix temps els missatges que intenten justificar allò injustificable em segueixen arribant. A mi i a centenars de milers de persones, imagino. “No serviria per a res declarar una independència que al dia següent cap altre país reconeixerà, no és una paraula màgica que amb dir-la ja està tot arreglat...”. És massa d'hora per a treure conclusions fermes sobre què hi ha darrera de tot plegat, però la història està plagada d'exemples que recorden massa al que estem veient. I tenim memòria.
L'Estat espanyol del qual ens volem independitzar neix del Cop d'estat feixista, i només ha servit per garantir que els que manaven i s'enriquien aleshores, ho segueixin fent ara. La república que defensem neix dels nostres cossos defensant el dret a votar interposant-se davant forces policials armades fins a les dents, però només si mantenim la mateixa implicació serà real i un instrument efectiu per a la millora de les nostres vides. La República i el procés constituent ens necessiten, és el mateix poble que va defensar les urnes, que va plantar cara contra les detencions de càrrecs públics, escorcolls i setges a seus de formacions independentistes, el millor garant perquè esdevingui una realitat.
I mentre escric aquestes línies, sona la cançó de KOP. “...y una vez más, y una vez más,... sols el poble salva el poble!”
