Hi ha qui afirma que la vaga feminista del 8 de març no té sentit. Res més lluny de la realitat. La vaga feminista té més sentit que mai, en un moment de recuperació econòmica que només està beneficiant les butxaques d'uns pocs els de sempre, que són homes i grans empresaris. I és que les crisis capitalistes serveixen per això, per garantir els processos d'acumulació de qui té més capacitat d'acumular. I, alhora, la resta, la majoria, que som precisament qui produïm la riquesa, cada cop tenim menys. Menys poder adquisitiu i, per suposat, menys drets fonamentals, doncs no va ser casualitat que la llei mordassa s'aprovés just al mateix moment en què es produïen les majors retallades de les història.
La vaga del 8M, per tant, és un crit rebel contra l'espoli quotidià, contra les mordasses, contra els abusos de poder que patim a les feines, a les llars i, sí, també al llit. La vaga del 8M és un homenatge a totes les dones que al llarg de la història i arreu del planeta han trencat les cadenes i s'han alçat contra el poder. La vaga del 8M va per totes les dones que han estat assassinades durant tots aquests anys davant la desídia dels governs de torn, va per totes les dones anònimes que es veuen obligades a conviure a diari amb la violència. Va per totes aquelles que han estat agredides o assetjades sexualment al carrer, a les seves universistats, a la feina o a casa.
La vaga del 8M va per la Carme, que malgrat haver desenvolupat Síndrome de Sensibilitat Química segueix treballant al sector de la neteja, per una multinacional en la que, amb el seu sou, necessitaria treballar 100 anys perquè ella guanyés la retribució anual del primer executiu. Va per la Magda, que es veu obligada a suplicar les baixes laborals, malgrat tenir fibromiàlgia, perquè no li reconeixen la malaltia. Va per la Lola, que ha treballat tota la vida sense poder cotitzar i ara sobreviu de les ajudes dels serveis socials. Va per la Maite, que ha hagut de deixar la feina perquè li surt més a compte renunciar al sou paupèrrim de la subcontrata i fer-se càrrec ella mateixa de la criatura i de son pare amb Alzheimer que pagar la llar d'infants i contractar una persona que tingui cura del pare. Va per la Rita, que neteja escales i pisos en negre, a cases de parelles en les que la distribució de les tasques domèstiques és molt equitativa.
La vaga del 8M va per la Piedad, que va morir analfabeta, sempre pendent del que feia o deixava de fer el seu home, sense conèixer que era l'autonomia i l'apoderament feminista. Va per sa filla, que la va cuidar, igual que ara cuida al seu pare vidu, igual que va cuidar dels seus fills, ara ja grans i desarrelats de casa, fent equilibris vertiginosos per compaginar la seva feina a l'hospital amb gairebé totes les feines de la casa i la criança.
La vaga del 8M va per la Marta que, malgrat fer exactament la mateixa feina que els seus companys, acaba cobrant molt menys perquè per raons incomprensibles ja que ella no té no sé quants complements que els altres sí que tenen. Va per la Diana, que ha d'alçar la veu i repetir mil cops la mateixa idea a la feina cada vegada que vol que tinguin en compte les seves propostes. Va per la Lina, que ha acollit al seu petit pis a la seva filla, al seu company, i als seus dos fills.
La vaga del 8M va per totes les dones que treballen als sectors més precaritzats i que, alhora, són els fonamentals i essencials: la sanitat, l'educació, l'atenció als infants i a la gent gran. Va per totes les dones que han de suportar una bretxa salarial injustificalble, per totes les que discuteixen dia sí i dia també perquè les tasques de la casa no recaiguin sobre elles, per totes les que quan els llencen "floretes" al carrer es giren malcarades per dir que no les necessiten, per totes les que s'han enfrontat a la (in)justícia patriarcal, per totes les que mosseguen, criden i no es sotmeten.
La vaga del 8M va per totes les dones que el passat 1 d'octubre van defensar el seu dret a votar per una República Feminista, com a única sortida a la demofòbia i la tirania de l'Estat espanyol i que avui ho segueixen fent omplint les places i els carrers amb assemblees, concentracions i llaços grocs.
Som la meitat de la població, i ens volen sotmeses, silenciades i precaritzades, però ens trobaran dempeus, rebels i encoratjades.
Volem ser dones lliures en un país lliure i igualitari.
Som i serem tres voltes rebels.
