Han passat poc més de tres mesos des que Catalunya protagonitzà els dos episodis d'apoderament popular més importants i massius de les darreres dècades: el referèndum de l'1 d'octubre i la vaga general del 3 d'octubre. Han passat dos mesos des que la proclamació de la República va ser avortada pel Cop d'Estat constitucional via 155. Seguim tenint presos polítics, que s'han afegit a la llarga llista existent molt abans de la celebració del referèndum, i seguim tenint càrrecs electes exiliats. Ara bé, malgrat tenir-ho tot en contra, les eleccions imposades han tornat a reflectir una majoria independentista, la gent segueix organitzada al carrer i els nostres municipis bateguen amb una incansable activitat solidària i republicana. Seguim dempeus, seguim clamant República, i ho seguim fent entenent la independència no com a fi sinó com a eina, l'única, ara mateix, que ens pot brindar quotes de llibertat que són del tot impossibles en el marc de l'Estat espanyol.
Davant hi tenim la reacció de la dreta extrema en estat pur en totes les seves facetes. Des d'aquella que es passeja sense màscares, protagonitzada pel feixisme més ranci, que cada cop gaudeix de major impunitat arreu dels Països Catalans, a qui la premsa espanyola s'entesta en anomenar "ultres", en un intent obscè d'obviar el nom del porc; fins a la més renovada, aquella que passa per "xapa i pintura" per encobrir el veritable rostre de la forma i el fons, submisa i obedient als mandats de l'Íbex35, de la Patronal i de tota l'oligarquia espanyola. Una i altra celebren que hi hagi persones innocents empresonades mentre els lladres gaudeixen de les seves vacances; una i altra corejaven i corejaran a l'uníson aquell "a por ellos", ens amenacen, ens insulten, ens agredeixen i, per a més inri, capgiren la realitat i es victimitzen en un exercici d’insultant cinisme.
Al mateix temps, la cantarella de la bilateralitat, de la via pactada i de la negociació segueix sonant, com si es tractés del hit de moda de l’hivern. En el millor dels casos, si descartem un intent de ressuscitar l'autonomisme o el processisme, és una trampa al solitari o una tàctica condemnada al fracàs, doncs si el que es pretén és alliberar els presos mostrant un canvi de discurs, tan bon punt retornem a la via unilateral, ens obriran de nou el cap i ens empresonaran, il·legalitzaran, multaran, embargaran, etc.
La unilateralitat és l'única via possible per assolir llibertats, tal com ha succeït al llarg de la història quan qui ostenta el poder no està disposat a renunciar als seus privilegis. En el nostre cas, a més, la unilateralitat és indispensable per dos motius clau. D'una banda perquè és l'única forma de forçar la intervenció internacional d'una Unió Europea que està massa acostumada a mirar cap a una altra banda quan es vulneren drets i llibertats fonamentals. D'altra banda, perquè l’únic camí per ampliar la majoria republicana és aplicar la unilateralitat en la conquesta de guanys socials, mitjançant la restitució de totes les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional i anant un pas més enllà amb l’aprovació de "decrets de la dignitat" que millorin la qualitat de vida de les classes populars. Si abans del Cop d'Estat del 155 la unilateralitat es va emprar exclusivament per a possibilitar el referèndum en comptes de traslladar-la, també, a la defensa de les lleis aprovades pel Parlament, ara cal actuar en aquest sentit i interpel·lar els comuns. Si mantenen allò que la desobediència només l'han de fer els moviments socials, no les institucions, hauran de donar explicacions a la PAH, entre d'altres, per justificar per què no volen implementar una Llei justa que emana de la força i el compromís de la gent.
Hem passat de tenir el focus de l'actualitat i l'activitat política al carrer, a tenir-lo als despatxos. El debat ha passat d'estar centrat en el desplegament de la República a focalitzar-se en la lluita antirepressiva, a nivell de carrer, i en aspectes de forma a les institucions, com ara la manera d'investir el President, qui presidirà la Mesa del Parlament, què cal fer amb les actes dels diputats exiliats,... Sense voler treure importància a aquestes qüestions, és evident que allò essencial ara mateix és continuar materialitzant la República, engegant el Procés Constituent i aprovant mesures valentes compromeses amb el benestar social, per ampliar-ne el suport. Accions que, sense retornar el protagonisme a la gent i als carrers, seran francament complicades, perquè si hi ha una estructura d'Estat que és fonamental en l'embat contra un Estat autoritari i sàdic és la gent constituïda en Poder i Unitat Popular, disposada a defensar els seus drets, la seva vida i la d'aquelles i aquells a qui estima.
