Per formació o deformació, és discutible, a hom li costa debatre, en els temps que corren, a la plaça pública sobre què cal fer o no fer. Un entrenador de futbol que abans de cada partit expliqués en roda de premsa allò que ha preparat amb els jugadors seria titllat de boig o de geni. Però segur que l'opinió majoritària recorreria al “motiu de cese”. Hores d'ara, i més en el terreny virtual, sembla com si els debats tàctics i estratègics, i per aquí entenc que les decisions, s'hagin de prendre a la plaça pública. I consti que no crec ni en jugades mestres, ni en grans astúcies ni en “fulls de ruta” i Messi són els pares. En l'argot de la boxa hi ha una cosa que es diu “telegrafiar”, anticipar el que vas a fer, i no sempre és recomanable.
També hi veig un altre problema, problema de conjugació de verbs. Sembla que només conjuguem les primeres persones, jo faig/ nosaltres fem i cal tenir també en compte els ell/ella fa o ells/elles fan. Jo telegrafio ell intercepta i interpreta.
Explicat això anem al sortidor de la benzinera. El visor del preu s'incrementa més que el dels litres. El temps no corre igual per a tothom i en cada circumstància cal valorar si som benzina o euros, sabent que si ets una cosa no ets l'altra i que l'altre si ho és. Normalment algú acumula més o guanya millor posició. I si no ets tu és l'altre. El factor temps no és neutral. Resistir és resistir. Sempre queda l'opció de canviar de benzinera.
Estem en temps líquids, i sóc més de Bruce Lee que de Zygmut Bauman, “Be water my friend”, l'essència està en saber-se adaptar sense deixar de ser aigua, en cas de dubte què faria l'aigua?. A nivell organitzatiu això ens porta a models líquids coexistint amb models sòlids. Els punts de contacte fan de mal enllaçar i la tendència de les organitzacions líquides és a la solidificació passant per l'estat gel, de vegades aquesta tendència ve forçada per l'interès de tercers, l'aigua s'esmuny entre els dits, el sòlid no i el gel depèn. Tornem amb el factor temps.
Feta la introducció tornem al títol. Fa vora un segle el Dr. Gregorio Marañon va fer investigacions del sistema endocrí, entre altres va investigar l'acció emotiva de l'adrenalina. Es tractava d'injectar adrenalina i veure com la reacció de les persones era la mateixa que si estiguessin sota una emoció forta, els efectes de l'emoció sense l'emoció, sense el fet emocionant. Si heu tingut els nassos de llegir fins aquí podeu seguir...
En la causa general contra l'independentisme passa un fenomen semblant, s'ha fet un relat basat en una inexistent violència, però als efectes pràctics és com si s'hagués produït, el nivell de control social és tal que s'ha generat un consens polític i en bona mesura social al voltant. La “violencia como sí”, per mantenir l'estat del “a por ellos” cal seguir “subministrant adrenalina” a falta de fet emocionant. I en això estan prement l'accelerador. Les falses banderes o la impunitat del feixisme ho reforçen
I tornem amb el factor temps. L'ús polític de la justícia no està en les sentències, està en les mesures cautelars, en el “mientras tanto”. Hi ha multiplicitat de cassos de sentències espanyoles qüestionades pel Tribunal d'Estrasbourg, però els efectes ja s'han produït. l'espai internacional és molt complicat de controlar. Normalment s'hi arriba després de molts anys de pledejar, ara bé en el cas de les extradicions i les euroordres els terminis s'escurcen. Els pot anar bé, o no. Però han d'accelerar l'acció a fi i efecte d'obtenir els resultats “cautelars” desitjats el més aviat possible, i que el relat de la causa general no s'afebleixi.
Com s'ha expressat en àmbits “off the record”, l'estratègia passa per practicar una política repressiva d'alt perfil que esporugueixi i al mateix temps pugui generar respostes que s'adiguin amb el seu relat. Volen generar un estat de por, de l'estat de shock al de por, i tensionar, el cansament i l'estres incrementen les possibilitats d'error. Pretenen que el moviment per la república es dilueixi i s'escindeixi isolant i identificant un nucli dur i que un problema polític esdevingui un problema policial. Com va dir un dirigent socialista l'independentisme és un càncer que cal extirpar vigilant que no es reprodueixi, i en això estan. Cal recordar que les presses són males conselleres i que un bon mentider és el que es creu la seva pròpia mentida però això el situa fora de la realitat.
