El passat 23 de desembre passat el Pacte Nacional pel Dret a Decidir mutava i passava a dir-se i a ser el Pacte Nacional pel Referèndum. L'1 de febrer es va reunir el plenari i es va aprovar el manifest i la campanya de suports.
Cal saber que en els plenaris, abans i després de la mutació, hi ha grosso modo tres grups, els intenten posar-se de perfil, mínima exposició, que són els menys. Els partidaris de tirar endavant, amb matisos, com sempre. I un tercer bloc que seria el de l'espai "comuns" ample espectre. Òbviament la composició del plenari té la seva gràcia precisament per què permet "visualitzar" (no m'agrada la paraula) aquesta situació. I a continuació te'n adones de qui ve amb el guió aprés de casa.
En la darrera sessió tota l'estona va estar planant el tema unilateralitat si/no i ho va fer amb un llenguatge de sobreentesos. No s'han de posar en perill els funcionaris, el referèndum ha de ser vinculant, amb garanties jurídiques i amb reconeixement internacional, i no va ser fins ben entrat el debat quan es va plantejar obertament la condició de pactat. Certament el Manifest aprovat parla d'acord, però el que va quedar clar és que per alguns és acordat o no és. Suposo que el mateix val pel Sàhara, per posar un exemple.
Podem fer dues lectures del Manifest i el seu contingut. Una estratègica, ens instal·lem en la pantalla de l'acord i seguim fent pedagogia fins que les correlacions socials polítiques i institucionals a l'Estat canviïn i un referèndum amb tots els ets i uts sigui possible (Evidentment com en tot hi ha interessos partidistes). O fem una lectura tàctica, el Manifest permet acumular forces, evidenciar Urbi et orbi les nul·les intencions de l'Estat de moure res, la qual cosa legitima l'exercici sense acord i qui vulgui despenjar-se que ho expliqui. Des d'aquesta perspectiva la quantitat i qualitat d'adhesions al manifest és crucial així com els temps de gestió.
En la meva intervenció vaig pretendre deixat tres coses clares. Primera: Que tant el pacte com el manifest són eines i que cada eina serveix pel que serveix, "no aconsello clavar un vis a cops de martell". El format i la manera de gestionar el Pacte pel Referèndum està més adaptat al context que el format anterior (Primera mutació). Segona: que resumint el moment ho és tot, al final el que compta és el temps i el context, "els tempos els carrega una bruixa, com les escombres" i que per tant cal tenir en compte el concepte de caducitat també en els models organitzatius i en velocitats importants. No es pot descartar una segona mutació, és més cal preveure-la, ho deixo en mans del comitè executiu. I tercera: Que no té cap sentit demanar un acord si l'altra part no vol escoltar, no es pot esperar a Godot més enllà del raonable. És tard i vol ploure.
