La fantasia no té límits. Si s’empra una combinació de mots correctes que eliminin o minimitzin la sensació de por, es pot previsualitzar una realitat construïda, inventada o pensada per un mateix.
Com la fantasia no té límits, si s’empra una combinació de mots incorrectes que no eliminin o minimitzin la sensació de por, difícilment es podrà visualitzar una realitat construïda, inventada o pensada per un mateix.
És en aquest punt en què la maquinària perversa esclavitza els mots al seu servei i promociona contínuament el monstre inventat de la por, fins a convertir-lo si convé, en un company de viatge ensordidor i que furta qualsevol voluntat que pugui fer que els mots escollits es rebel·lin contra ell. Si els mots es rebel·len contra el monstre de la por, inicien un camí de desobediència a la patologia imposada de la negació de la possibilitat de pensar, inventar i crear una altra realitat.
No és gens fàcil. Sigui quin sigui el camp en què explorem la por aquesta està aferrada a la nostra existència. Forma part del nostre instint de supervivència i el seu combat és enrevessat i feixuc. Però si ens enfilem a l’arbre que hi ha al costat del mur podrem veure que hi ha més enllà d’aquest. Aprendrem que algú ha jugat amb els mots per fer-nos creure que no hi ha res més que la solitud, la mort o la misèria més enllà del mur, i que aquest mur, no és un fre a la nostra llibertat sinó que és justament una protecció de les nostres vides, una barrera de seguretat i confort.
És la por conjugada amb les paraules controlades pel botxí el que li serveix a ell de mur- baluard de protecció contra la teva fantasia alliberadora. Quan et preguntes que hi ha darrera del mur, que passaria si pugessis a l’arbre per mirar, la teva por es converteix en monstre i vol frenar el teu instint. Però ja has dubtat. I en aquest dubte has fet tremolar les arrels de la realitat que et vas trobar en néixer.
Plouran plagues bíbliques i la retòrica del botxí utilitzarà l’artilleria per minoritzar la teva fantasia i preservar la seva realitat. Una realitat que fa que qui viu pres darrere del mur comenci a fer créixer a dins seu mots nous, que inventen una possible realitat allunyada de la por. Paraules que es conjuguen en un temps diferent i que impulsen un règim de relació esquerdat.
El botxí té mil cares, deia aquell cantant. Pots ser tu amb tu mateix. Un amic que no és amic. Un familiar poc familiar. Una raça contra una altra. Una parella. Un administrador de dipòsits. Un Estat. Un funcionari en l’exercici de les seves funcions. Una veïna. Un polític o una multinacional. Un treballador contra un petit empresari. Un manifestant. Una espasa en nom d’un deu.
Conjuguem els mots segons la nostra fantasia i construïm una realitat fidedigna al somni, arrelada lluny del mur de les seves prohibicions.
