Josep Narcís Roca i Ferreras ha romàs pràcticament oblidat durant vuit dècades. Els pocs, poquíssims, que l'han tingut en compte d' ençà dels inicis del nostre segle s'hi han referit molt de passada, gairebé sempre d'una manera mimètica; i fins i tot quan algú li ha dedicat una certa extensió - Carrera i Pujal és qui més se n'ha ocupat-6 només ens n'ha indicat algun aspecte i, encara, sense atorgar-li, ni remotament, el relleu que li correspon.
Per la meva banda, vaig començar a parlar-ne i a donar-ne textos a Orígens i evolució del federalisme catala, a l'«Avui» i, amb força més extensió, a Panoràmica del nacionalisme català. Ara n'estic enllestint un estudi monogràfic, si bé l’elevat nombre d'articles, assaigs polítics i estudis historics que Roca i Ferreras publicà en diferents diaris i revistes, de vegades signant només amb inicials i, ben sovint, sense signar, obliguen a una recerca pacient que no permet cremar etapes amb gaire facilitat. És, però, aquesta gran quantitat de treballs apareguts en tan nombroses i diverses publicacions allò que ens duu a creure que el pensament d'en Roca i Ferreras estava a l'abast d'un important i variat nombre de lectors, sobretot si tenim en compte que la majoria dels diaris i revistes que publicaven els escrits d'en Roca i Ferreras gaudien de gran prestigi i tenien una àmplia difusió.
El relleu amb que aquests escrits apareixien, sovint a primera pagina, ens referma en aquest convenciment. Potser ni caldria que els testimonis de l’època ens confirmessin que despertaven un gran interès; un d'aquests tes- timonis ha deixat escrit que els «llegidors els esperaven amb delera».
El fet que molts dels treballs d'en Roca i Ferreras apareguessin sense signatura em sembla que només pot ser interpretat en el sentit de considerar-ne el contingut doctrinal ben encaixat en les coordenades ideològiques en que es movien els periòdics que els publicaven. Tenint-ho en compte, a mesura que va essent identificat en Roca i Ferreras com a autor d'una importantíssima part dels articles sense signatura apareguts a «La Independencia» (1871-1875), hom s'adona de fins a quin punt era ell qui principalment marcava la tònica en aquest important diari dels republicans demòcrates federals del Principat. Més endavant, no fou pas menys gran la influencia que, com a redactor, exercí damunt «L'Arch de Sant Martí», en la qual publicació (bisetmanal durant dos anys i, mig; setmanal durant la resta del temps que va aparèixer), des del 1885 fins al 1891 publica una gran quantitat d'articles.
També va ser molt important la seva collaboració a la «Biblioteca Artística i Literària de l'Arch de Sant Martí», «La Avanzada», «El Diluvio», «El Estado Catalán», «El Federalista», «La Publicidad», «La Renaixensa», «Revista de Gerona» i, si bé amb menys intensitat, a «L'Avenç», «La España Regional», «La Imprenta», «El Independiente», «El Sabadellès», «La Revista Republicana Federal», «La República» i «La República Ibérica», aquestes dues darreres de Madrid.
Josep Narcís Roca i Ferreras és autor de les biografies de Capmany, Viladomat, Gimbernat, Güell, Fontanella, Claris, Balmes i Monturiol, que, junt amb les que escriví Josep Coroleu, es troben en el volum Galería de catalanes ilustres, editat a Barcelona per Antoni Esplugues. El seu únic llibre, totalment seu, La Inmortal Ciudad. Recuerdos de la historia y de los monumentos de Gerona (1885), va molt més enllà del que el títol podria donar a entendre; constitueix un documentat estudi que, un cop més, evidencia la gran lucidesa amb que Roca i Ferreras era capaç d'encarar-se críticament amb la historia de Catalunya, que tan bé coneixia.
Roca i Ferreras, que orgullosament es proclamava descendent de remences i integrat, per ascendència familiar i per voluntat pròpia, en les classes populars, nasqué, sobre l'any 1831 (encara no puc precisar-ho) a Barcelona, on es llicencià en medicina i en farmàcia. Tal com estava establert en aquella època, s'hagué de doctorar a Madrid.
Tots els testimonis escrits que ens han arribat sobre en Roca i Ferreras, tots sense excepció, coincideixen a presentar-lo com a home d'una honestedat i d'un patriotisme a tota prova, afable, modest, dotat d'una clara intel·ligència, d'una gran fermesa de caràcter i d'una precària salut. La seva constitució malaltissa, però, no li impedí de desenvolupar una extraordinària activitat, tant pel que es refereix a l' exercici de la medicina, que el convertien una mena de pare pedaç de tota classe de malalts, sobretot dels econòmicament desvalguts, com a l'hora de desenvolupar els seus estudis històrics, polítics i socials. La seva capacitat de treball fou extraordinària. En referir-se a la seva mort, hom pogué escriure: «La ciència ha perdut un de sos fills més dignes; i la Pàtria Catalana un dels apòstols més ferms, que fins a l'últim moment de la seva vida lluita en pro de la seva llibertat i redempció.» Uns anys abans, Josep Narcís Roca i Fer- reras s'havia referit a ell mateix amb les següents paraules: «Quan s'ha d'obrir un camí o carretera en el terreny més muntanyós, feréstec i desigual, va un home amb una bandereta a la ma molt més endavant dels enginyers i es posa lo més alt i lo més lluny que pot a la direcció que ha de portar la carretera o el camí, per a assenyalar la línia que s'ha de seguir i el punt on s'ha d'arribar. Vull ser aquest home, aquest sentinella avançat, i que ho sigui el catalanisme en benefici de la llibertat general.»
***
Josep Narcís Roca i Ferreras és una figura bàsica del catalanisme; la més coherent i de més amplia visió política del segle XIX i, per tant, la més actual; gairebé tot el que després d'ell ha estat escrit en sentit doctrinal i tots els plantejaments tàctics i estratègics que posteriorment han estat adoptats pels diferents corrents ideològics integrats en el catalanisme, es troben ja en les formulacions d'en Roca i Ferreras d'una manera més o menys explícita, ben sovint explícita del tot.
Aprofundint en la historia, Roca i Ferreras afirma que «l'esperit d’independència nacional, l'esperit autonòmic o de regir-se solament per ses lleis pròpies», és una de les constants més característiques del poble català. Sempre els catalans ho han sacrificat tot, fins donar la vida, a aquest objectiu. Un altre dels trets més característics dels catalans és «la tradició de les llibertats que avui en diem polítiques, municipals i democràtiques i d'alliberament o d'emancipació de classes socials. De manera que la tradició independent o autonòmica de Catalunya no és d’independència o autonomia qualsevol o comsevulla, sinó d’independència o autonomia de cara a l'exterior, amb llibertat del poble (...) a l'interior». És la tradició que arrenca dels buscaires, de les lluites dels remences i dels altres moviments de reivindicació popular. Aquesta és la veritable tradició, la dels «catalanistes revolucionaris, dels catalanistes republicans, democràtics, dels catalanistes que miren endavant». És l'autentica tradició de Catalunya, la que desemboca en el socialisme, i no té res a veure amb la tradició dels qui s'anomenen tradicionalistes, la qual no és res més que una falsa tradició que arrenca de la Catalunya desnaturalitzada pels anys d'esclavitud. I, tot considerant que l'única tradició catalana autèntica és la de la democràcia amb totes les conseqüències, la de la lluita de les classes populars per a assolir el poder, que a Catalunya només pot ser català sense cap mena de mistificació ni de subordinació, passa de la historia apresa a través dels documents i de la memòria col·lectiva a la historia viscuda personalment. «L'autor d'aquest article -ens dirà-, essent encara un noi, ha vist els me- nestrals i jornalers de Barcelona alçar-se amb les armes a la ma i fer barricades al crit de llibertat i Catalunya, els ha vist començar i avançar molt l’enderrocament de la Ciutadella l'any 41 a 42 i els ha sentit parlar d’independència de Catalunya.» En referir-se al moviment contra Espartero, ens explica que hi havia la tendència «conservadora» a «moderada» i la «progressista», que «era catalanista a Catalunya». I afegeix: «Me'n recordo bé (...). L’element liberal de Barcelona i de tot Catalunya palpitava llavors en invocar la memòria de la independència i les llibertats catalanes, mentre que l'element conservador era castellanista (...). He vist tots aquells moviments (...) l'alçament i el bombardeig de l'any 42, el pronunciament de l'any 43 contra Espartero, i puc respondre de la veritat i certesa del que dic.» Explica que els conservadors van deixar de ser separatistes quan a Madrid hi hagué un govern que coincidia amb els seus interessos de classe. «La gran ensenyança d'aquells temps -comenta- és el catalanisme dels progressistes que tant l'any 41 en començar l’enderrocament de la Ciutadella de Barcelona, com l'any 42 i 43 (...) es varen passar contra els catalans unitaris com ha eren els moderats, que tenien idees centralitzadores i castellanistes.» En referir-se, en general, a totes les lluites populars catalanes, escriu: «La llibertat, l'emancipació, la independència de la pàtria catalana són l'anima, l'esperit, el ressort, el foc i la vida d’aquests moviments dels catalans. (...) Tots aquests liberals i republicans de totes aquestes èpoques han estat sempre en major a menor grau per l’autonomia, per la independència de Catalunya. De manera que aquesta independència, aquesta llibertat nacional, ha anat sempre unida, com l'espasa al puny, a la idea, al sentiment i al concepte de la llibertat en el poble i en el ciutadà.»
Roca i Ferreras afirma: «Catalunya, república democràtica, avançada i independent, ha estat sempre el meu lema.» Vol la «República democràtica catalana [algun cap en diu República "popular"], amb ambaixades i consolats catalans a Madrid i pertot»; vol «l'home lliure en la nacionalitat lliure, el català lliure en la Catalunya lliure». No creu que la burgesia pugui dur mai la independència a Catalunya. Basant-se en el que la burgesia catalana ha fet des dels inicis del segle XIX, té la convicció que, per por de perdre el migrat mercat espanyol, no solament no desenvoluparà mai a fons les seves energies a favor de l'alliberament nacional de Catalunya, sinó que frenarà tot moviment de les classes populars en aquest sentit; el frenarà, sobretot, perque en la correlació de forces que s'establiria en una Catalunya independent, la burgesia hi perdria el seu predomini o bé el veuria molt minvat. La burgesia catalana no anirà mai més enllà de preconitzar fórmules d'autonomia que permetin la intervenció de tot el pes reaccionari de l'Estat espanyol a favor dels seus interessos de classe. Creu que la burgesia catalana només jugaria la carta de la independència de Catalunya si a Madrid hi hagués un govern progressista que preconitzés un canvi d'estructures socials; esta convençut, però, que si bé la burgesia, tota sola, no assoliria mai un Estat català independent, el proletariat, en canvi, formant un bloc compacte amb totes les classes populars, podria assolir-lo malgrat tenir la burgesia en contra.
L'any 1886, Roca i Ferreras va ser processat per un article, publicat a «L'Arch de San Martí», que es titulava Ni espanyols ni francesos; s'acabava amb el paràgraf següent: «Ni espanyols ni francesos súbdits; sinó catalans lliures, autònoms, confederats amb pactes lliures o amb senzills tractats d'aliança. Llibertat i fraternitat, res de vassallatge, ni de subjecció: independència i amistat de germans, tant respecte dels espanyols com dels francesos.» Vuit anys abans, acusat de «delicte de rebel·lió per mitja de la impremta», havia estat subjecte a procediment criminal -el fiscal demanava que fos condemnat a vint anys de presó- per un article, Dos procediments per l' emancipació, publicat a la «Revista Catalana», que sortia en comptes de «La Renaixensa», suspesa governativament, acusada de separatisme.
Si bé dels Dos procediments per l' emancipació -l’utilitzat per Portugal, Estats Units d'Amèrica, Bèlgica, Hongria, Irlanda... i el pacífic, a base de negociacions i pactes, que en el cas de Catalunya consistiria en la confraternització amb tots els altres pobles de la Península, donades les circumstàncies de l'any 1878, d'una manera ben realista es decantava pel segon, i a desgrat de la gran prudència amb que s'havia expressat, l'autoritat governativa troba que Roca i Ferreras era massa contundent en els seus plantejaments. No és estrany que, quan podia, Roca i Ferreras es queixés de la impossibilitat de parlar obertament i amb coherència del fet nacional català. «En va -escriu- es tractaria de sufocar amb afirmacions centralitzadores i autoritàries alguns problemes que sorgeixen en dir: Catalunya independent. Mentre no hi hagi més llibertat d'impremta que ara, quedaran en peu davant del públic aquestes afirmacions; molts catalans i castellans les tindran per incontestables i definitives. (...) Si tinguéssim tanta llibertat d'impremta per a establir i sostenir totes les nostres tesis sobre Catalunya independent, com tenen els conservadors per a fer públiques les seves afirmacions unitàries sobre e1 separatisme, sobre les aspiracions nacionals de la nostra antiga nacionalitat, i sobre l'opinió que d'aquests greus extrems existeix al Principat, estaríem tan satisfets com, ells.» Amb aquestes paraules o altres de semblants, farà sentir constantment la seva protesta per les traves posades a la llibertat d'expressió dels catalans progressistes.
Si bé, com tothom, sovint es veu obligat a usar eufemismes en fer plantejaments catalanistes, és Roca i Ferreras qui primer empra el mot «nacionalisme» per a indicar el moviment d'alliberament nacional català; i és ell també qui, per primera vegada, després d'haver-se autoqualificat d' «independent» en el sentit d'«independentista», es declara separatista en lletra impresa; qualificatiu que continuarà autoaplicant-se, durant anys, sempre que podrà, fins a la seva mort.
Roca i Ferreras, que l'any 1873 escrivia «amb València, Catalunya i les Balears pot constituir-se un Estat federal separat, i pot constituir-se també un Estat confederat dividit en províncies descentralitzades; difícilment un Estat federal dintre de si mateix i confederat amb la resta d'Espanya», també serà el primer d'usar la denominació de Països Catalans. Textualment, l'any 1886, va escriure: «Unió nacional de les províncies catalanes, de tot Catalunya; simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l'Ebre, d'ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals.» Malgrat tot, no s'esforça gaire a reivindicar-los com a constituents d'una sola comunitat nacional. Si bé sempre té en compte la unitat de llengua de la Catalunya Nord, les Balears, el País València i el Principat (a més de l'Alguer, al qual, quan ve a tomb, es refereix explícitament), creu que els valencians i els balears són «catalans que es castellanitzen».
Quan, en iniciar-se la Restauració, el canovisme feia impossibles els plantejaments polítics que s'havien obert camí en el període iniciat l'any 1868 amb la Revolució de Setembre, Josep Narcís Roca i Ferreras, posat en el dilema del «tot», que és allò que ell propugna, o el «res» («tot o res» fou el lema de la tendència independentista del republicanisme federal català), l'any 1877 creu que, sense renunciar a allò que ell s'havia proposat com a objectiu l'any 1873 («l'autonomia, la independència de Catalunya com a Nació, com a Estat, a tot estirar confederat amb els altres d'Espanya»), en comptes de lamentar-se i contemplar el passat amb enyorança, el que cal és veure què es pot fer, en aquell precís moment, de cara al reconeixement del Principat com a ens polític. S'adona que, si bé l'estructura del nou règim no permet d'aplicar cap de les solucions que tres anys i mig enrera estaven a l'abast del poble, hi ha, en canvi, la possibilitat de crear en cada «regió històrica» una Diputació General que aplegui i coordini les activitats de les diferents Diputacions provincials que hi existeixen; per aquest procediment, podria ser constituïda la Diputació General de Catalunya. Ni més ni menys que la institució que l'any 1914, sota la presidència de Prat de la Riba, prendrà el nom de Mancomunitat, la qual Mancomunitat, però, mai no assolirà quelcom de molt important que Roca i Ferreras havia proposat com a factible l'any 1877: que el govern de Madrid li anés traspassant, o bé delegant, les seves funcions.
Però, no és pas aquest l'únic projecte de Josep Narcís Roca i Ferreras que Prat de la Riba podrà desenvolupar; l'any 1886, Roca i Ferreras va publicar una sèrie de quatre articles, el primer dels quals s'obria amb el paràgraf següent: «Aquest és un títol propi per a una gran obra històrica i política, és un títol massa gran per a uns quants articles, és un títol que compromet a un gran treball sobre el passat, el present i l'avenir de Catalunya, incloent-hi lo polític, lo social o econòmic, lo literari i lo filosòfic, tota la vida intel·lectual i moral del país, a més de l’existència material. Ens fem completament càrrec de la immensa desproporció entre lo que demana, significa i exigeix tan grandiós títol, comparat amb les petites consideracions i els pocs fets que podem reunir al seu voltant: mes no trobem títol més expressiu i exacte per a les reflexions i deduccions o conseqüències, i per als fets històrics que anem a presentar al lector sobre l’existència i la independència nacional de la nostra terra.» Aquest títol, el de la sèrie dels quatre articles de Roca i Ferreras publicats el 1886, correspon exactament, anticipant-se de vint anys, al del llibre que Prat de la Riba publicarà l'any 1906: La nacionalitat catalana. Tant el títol com el projecte corresponen a Josep Narcís Roca i Ferreras, el qual considerava que la «nacionalitat catalana amb el nom d’Iberia», ja existia més de 2.000 anys enrera «abraçant quasi tot el territori que formà després la Corona federal d'Aragó i estenent-se pel migjorn de l'actual França». (Prat de la Riba escriurà que «l'etnos ibèrica, la nacionalitat ibera, estesa des de Múrcia al Ròdan», constitueix «la primera anella que la historia ens deixa veure de la cadena de generacions que han forjat l'anima catalana»).
Roca i Ferreras, que considera que «la República és a la nacionalitat allò que les llibertats individuals democràtiques són a l'individu, al ciutadà»; que «la República és la nacionalitat autònoma, és l’autonomia nacional», és també, i per damunt de tot, el primer teoritzador de la República catalana. S'hi referirà en gran nombre d'articles, en relació amb una bona part dels quals escriu: «Aquest examen, tan imparcial com sabem, respon tan sols a la idea de palesar que la nostra antiga nacionalitat és realment una nacionalitat natural, amb caràcter i condicions de nacionalitat i Estat, per a deduir-ne racionalment, sense necessitat d'acudir al dret tradicional o històric, que Catalunya té dret filosòfic a ser República per se, per ella mateixa, no solament província d'una República espanyola, sinó República catalana confederada o merament aliada, això segons els pactes i condicions que s'oferissin, s'acceptessin i s'estipulessin amb les altres d'Espanya.»
En altres escrits he fet notar que em semblava evident la influencia del doctor Martí i Julià en el pensament polític de Francesc Macià; ara bé, tant o més detectable que aquesta influència, hom pot trobar-hi la de Josep Narcís Roca i Ferreras. Qui conegui les teoritzacions del doctor Martí i Julià, i, sobretot, les del doctor Roca i Ferreras (per que a Josep Narcís Roca i Ferreras no l'hem d'anomenar, també, doctor?) sobre la República catalana, difícilment acceptarà que Macià es movia sota la influencia de Pi i Margall. En el pimargallisme, la federació apareix com a única solució del problema de les «antigues nacions», les quals esdevindrien Estats federats, en virtut d'un pacte entre iguals que establiria un llaç federal indissoluble entre elles. En la doctrina nacionalista-republicana de Roca i Ferreras (deixem ara, altre cop, de banda el doctor Martí i Julià) existeix, en canvi, més d'una solució per al problema nacional català: l'una, la que Roca i Ferreras considera òptima, consisteix a convertir Catalunya en «República democràtica merament aliada, com les hispano-americanes i Portugal»; l'altra solució que ell pot acceptar és la d'una República catalana «confederada amb pactes lliures i autonòmics» amb les altres Repúbliques ibèriques sorgides de l'alliberament de cada una de les nacions peninsulars, cada una de les quals ha de ser sempre sobirana, per a decidir lliurement, «fent da se», el que li convingui més en les successives conjuntures que es presentin.
Però no és solament en la forma d'acceptar aquestes dues alternatives -l’una o l'altra «segons els pactes i condicions que s'oferissin, s'acceptessin i s'estipulessin»- que la teoria i la pràctica política de Macià correspon a la de Roca i Ferreras; també trobem aquesta identificació entre tots dos en la manera de concebre Catalunya com l'avançada de la democràcia que ha d'ajudar a alliberar els altres pobles peninsulars; als quals, d'altra banda, no ha pas d'esperar per a endinsar-se pel camí de la llibertat.
Macià, el 14 d'abril del 1931, proclama la República catalana unes hores abans que a Madrid fos proclamada la República espanyola; des del balcó de l' Ajuntament de Barcelona, declara: «En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques. Queda, des d'aquest moment, format el Govern de la República Catalana.» I, una estona després, des del Palau de la Generalitat, s'adreça als ciutadans que omplen la plaça de Sant Jaume amb els mots següents: «En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, sota el règim de República Catalana, que lliurement i amb tota cor- dialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una Confederació de Pobles Ibèrics i està disposada al que sigui necessari per a deslliurar-los de la monarquia borbònica.» Roca i Ferreras, quaranta-quatre anys abans, considerava que el poble català podria aixecar- se contra la «reacció absolutista» i proclamar la República catalana, la qual «es sostindria contra l'Espanya avassallada, de la manera que pogués; les altres nacionalitats espanyoles la seguirien o no, trigarien més o menys temps a seguir-la, (...) però ella, la República catalana, ja podria estar constituïda amb anticipació i independentment, cridant les altres a la llibertat. Podria unir-s'hi o només aliar-s'hi, segons els pactes i condicions d'unió que li oferissin, li acceptessin i li garantissin.» En un altre text, de la mateixa època, de Roca i Ferreras, llegim: «Podria Catalunya arribar a ser republicana decididament, tant, que s'avancés moltíssim a les altres nacionalitats d'Espanya i llavors podria donar-se el cas que tractés de passar endavant sense esperar-les.» Força textos de Macià podrien ser posats al costat del textos de Roca i Ferreras per tal de fer ben evident com el pensament polític de l'un correspon al de l'altre.
Josep Narcís Roca i Ferreras, nacionalista català coherent, independentista decidit, no cau mai en el xovinisme ni en l'anticastellanisme. Autor d'un extens i documentat estudi sobre la Castella separatista de l'Edat Mitjana, creu, igual que els catalans de la Guerra de Successió, que els castellans, després de la derrota dels comuners a Villalar, han esdevingut un poble esclavitzat que, inconscientment, s'ha convertit en instrument de la tirania, contribuint així a sotmetre els altres pobles peninsulars; en conseqüència, Roca i Ferreras creu que l'enemic de Catalunya no és pas el poble de Castella, al qual els catalans han de contribuir a desalienar i alliberar, sinó les oligarquies que controlen l'Estat espanyol i esclavitzen a tots plegats.
Entre el primer de novembre del 1871 i el 13 de gener del 1872, Roca i Ferreras publica, amb el títol comú d'"El patriotismo social", dotze articles que és ben probable que constitueixin la primera teorització coherent sobre la qüestió nacional en relació amb l'internacionalisme proletari. Contraposant els seus plantejaments als dels qui consideraven que la reivindicació dels fets nacionals era incompatible amb qualsevol mena de projecte internacionalista, veiem com Roca i Ferreras s'allunya de Proudhon, força en voga en la Catalunya d'aquella època, per a apropar-se a Marx, que hi era pràcticament desconegut. I, com a conseqüència d'aquesta peculiar manera d'inserir-se en la realitat social, el trobem anticipant-se, en bona part, als plantejaments que farà Lenin quaranta anys després.
Josep Narcís Roca i Ferreras, de l'obra del qual, ací, només he apuntat alguns dels aspectes importants, morí el 29 d'octubre del 1891, gairebé cec i sense béns de fortuna. El parent més pròxim que li quedava era una cosina germana. Entre el gran nombre d'assistents al seu enterrament, la premsa en destacava «conegudes personalitats de la democràcia de Catalunya», la «plana major del catalanisme», «representacions de les associacions científiques i literàries». Entre altres, hi estaven representats l'Associació de Propaganda Catalanista, el Foment Catalanista, el Centre Escolar Catalanista, el Comitè Local Federal, el Centre Federalista de Barcelona, el Comitè Republicà Federalista, la Lliga de Catalunya, el Centre Català, el Centre Catalanista Provençalenc, «El Restaurador Farmacéutico», «El Diluvio», «La Publicidad», «La Avanzada», «La Renaixensa», «Lo Sometent», «Lo Teatre Català», «L'Arch de Sant Martí», el Col·legi de Metges i el de Farmacèutics... No hi assistia cap sacerdot. El fèretre estava cobert amb la bandera catalana. Enlloc no hi havia cap creu ni cap altra mena de signe religiós. Fou enterrat al cementiri civil. Tot, tal com ell havia demanat. Acomiadaren el dol el doctor Puigpiqué, en nom de la premsa mèdico-farmacèutica, i Baldomer Lostau, en nom del republicanisme federal.
Unes setmanes després de l'enterrament del doctor Josep Narcís Roca i Ferreras, en ser homenatjada la seva memòria en el local del Foment Catalanista, fou llegit públicament, un cop més, el missatge que ell havia adreçat a la gran gentada que el 25 de juliol del 1886 s'havia aplegat al Teatre Novetats per a protestar contra el modus vivendi amb Anglaterra; un missatge que, en una Barcelona presa militarment, havia fet vibrar d'entusiasme milers de persones i que, ara, tornava a aixecar prolongades ovacions. I trenta-set anys després, encara hi havia qui es recordava d'aquell missatge; a «L'Estat Català» del 2 de gener del 1923 hom pot llegir: «Aviat serà una realitat el pensament de l'inoblidable Josep Narcís Roca, en la carta llegida l'any 1886 en el meeting celebrat al Teatre Novetats per iniciativa de l'antic Centre Català; Les barres de Catalunya sobre les portes dels consolats i les ambaixades».
El periòdic «L'Estat Català», òrgan de l'associació patriòtica que duia el mateix nom, era dirigit per Francesc Macià.
NOTES: 1) Els dotze articles d'"El patriotismo social" van aparèixer sense signatura. A la Panoràmica del nacionalisme català i, fins i tot més recentment, en els articles que he publicat a l'«Avui» (vegeu les notes anteriors, 3 i 4), encara no m'atrevia a afirmar que Roca i Ferreras n'era l'autor. Ara, però, ja he assolit de reunir prou dades per a poder-ne estar segur. Aquests articles són comentats en un altre apartat d'aquest mateix llibre sota el títol Qüestió nacional i internacionalisme proletari.
