En aquest escrit s’intenta donar una mica més de llum sobre l’entorn en que es va produir aquell sagnant incident i el que va passar en aquell míting, malgrat que tant llavors com actualment per molts encara no està clar qui va disparar.
LERROUX I EL SEU POPULISME ESPANYOLISTA
Aquella era l’època en que Alejandro Lerroux havia irromput a Catalunya amb el seu populisme obrerista i ultraespanyolista, el qual era a Barcelona des de 1901, any en que va ser escollit diputat per Barcelona per primer cop formant part d’una candidatura republicana unitària.
El 1903 Lerroux va entrar a formar part del partit “Unión Republicana” (UR), que es va fundar aquell mateix any i que era la fusió de diversos partits republicans, encara que no de tots, ja que a Catalunya, una part del Partit Federal, liderada per Josep Maria Vallès i Ribot, va acabar sent un partit d’àmbit català i no es van unir a UR, ja que no volien ser sucursalistes i pretenien liderar un nou republicanisme catalanista d’esquerres.
També els independentistes d’esquerres d’Unió Catalanista, liderats per Domènec Martí i Julià, es van mantenir com a partit independent.
Posteriorment el 1906, es va fundar el Centre Nacionalista Català, un altre partit republicà amb un fort component nacionalista i d’esquerres, liderat inicialment per Santiago Gubern, Joaquim Lluhí i Jaume Carner, entre altres, en el que en poc temps van anar guanyant lideratge personatges profundament obreristes com Antoni Rovira i Virgili i Pere Coromines, els quals van arribar a tenir una gran relació de col·laboració amb els anarcosindicalistes catalans en les seves reivindicacions.
“Union Republicana”, el nou partit sorgit de la fusió de diversos grups republicans, com abans s’ha esmentat, estava liderada des de Madrid per l’històric Nicolàs Salmeron i en la secció catalana hi convivien tant elements profundament catalanistes, com Josep Roca, el líder del partit a Catalunya, o els joves Lluís Companys i Francesc Layret entre altres, com elements profundament espanyolistes liderats aquests per Alejandro Lerroux.
Lerroux, que havia ja destacat dins de Union Republicana (UR) com un orador i articulista amb un alt component de populisme obrerista radical i anticlerical amb forts tocs espanyolistes, havia fundat un subgrup propi dins de UR anomenat “Fraternidad Republicana”, per desmarcar-se dels grups catalanistes dins del partit. Dins d’aquest grup també hi havia un altre subgrup anomenat “Los Jóvenes Bárbaros”, que principalment organitzaven algunes baralles contra els seus oponents polítics.
El 1906 el catalanisme de dretes, representat per La Lliga Regionalista de Catalunya, liderada entre altres per Francesc Cambó i els Carlins, liderats a Catalunya per Miquel Junyent, es van unir amb els partits republicans catalanistes d’esquerres, representats pel Centre Nacionalista Republicà, el Partit Federal, Unió Republicana i Unió Catalanista, els quals van formar en una coalició electoral catalanista anomenada “Solidaritat Catalana”, moment en que Lerroux va començar a propagar que el catalanisme en el seu conjunt era conservador i antiobrer.
Aquella coalició catalanista s’havia creat per fer front comú per protestar contra la impunitat en que el 25 de novembre de 1905, s’havia produït un atac d’uns militars a dos revistes catalanistes properes a la Lliga, una de les quals “El Cu-cut! s’havia mofat en un acudit de les derrotes dels militars espanyols, fet inclús recolzat després des del govern central per l’anomenada Llei de Jurisdiccions, que prohibia parlar malament dels militars i justificava aquestes accions. Pel que fa a les reivindicacions nacionals de “Solidaritat Catalana”, malgrat que hi havien tant regionalistes, autonomistes, carlins foralistes, federalistes i independentistes, no passaven de demanar un minsa autonomia.
Cal destacar que Lerroux, contrari a la línia oficial del seu partit UR, es va posar al costat dels militars, escrivint diversos articles en els que elogiava el valor i el patriotisme dels militars espanyols, tot i avalant aquella acció violenta dels militars del 25 de novembre de 1905 a Barcelona.
ELS LERROUXISTES S’ENFRONTEN A SOLIDARITAT CATALANA
El 24 d’abril de 1907 s’havien celebrat les eleccions generals amb una espectacular victòria de “Solidaritat Catalana”, obtenint 41 dels 44 escons votats a Catalunya. Lerroux s’havia separat d’Unió Republicana (UR), liderada des de Madrid per Nicolás Salmeron i a Catalunya per Josep Roca, quan aquest partit, amb el suport del mateix Salmeron, es va unir a Catalunya, juntament amb els altres partits republicans catalanistes, a la coalició “Solidaritat Catalana”.
Lerroux, amb el seu grup “Fraternidad Republicana”, en aquelles eleccions del 24 d’abril de 1907, s’havia presentat juntament amb els seus seguidors sota el nom de “Republicanos Independientes” i van obtenir un gran fracàs electoral, perdent inclús Lerroux l’acta de diputat que ja tenia.
Una gran part del moviment obrer català es va abstenir en aquelles eleccions i no van votar ni a Lerroux i ni a la victoriosa “Solidaritat Catalana”, al primer perquè el consideraven un farsant que volia dominar els sindicats i als segons perquè hi havia també partits de dretes units amb els d’esquerres dins de la coalició.
Aquella coalició, “Solidaritat Catalana”, si bé inicialment, després de l’espectacular victòria electoral va representar un cop sobre la taula del catalanisme de totes tendències enfront a les agressions militars contra el catalanisme, representant el reforçament de l’expressió del desig d’autonomia, a la llarga perjudicaria a l’apropament del moviment obrer català cap als partits catalanistes d’esquerres, ja que La Lliga Regionalista i els Carlins, que eren dins de la coalició, representaven pels sindicalistes un conservadorisme antiobrer. Era això el que Lerroux va aprofitar amb el seu populisme espanyolista i pretesament obrerista.
Durant la campanya electoral, setmanes abans de que es celebressin aquelles eleccions, ja s’havia produït un tiroteig entre republicans catalanistes del Partit Federal integrats a “Solidaritat Catalana” i un grup de lerrouxistes, quan el 7 d’abril de 1907 uns lerrouxistes van intentar irrompre amb garrots i navalles en el “Centre Internacional Federal” al barri de Sant Martí de Provençals, on s’hi celebrava una reunió. Dos membres d’aquell centre republicà catalanista, Francesc Aguiló i Emili Dubois, van disparar contra els agressors resultant mort el lerrouxista Fulgencio Claveria i Serrat, membre de “La Fraternidad Republicana” de la secció de la barri del Clot.
JOAN RULL ÉS DETINGUT EL JULIOL DE 1907
Entre 1906 i 1907, els atemptats amb bomba indiscriminats, suposadament fets per anarquistes, havien augmentat a Barcelona amb víctimes innocents, fins que al final es va descobrir que l’autor d’aquells atemptats era Joan Rull i Queraltó, que fou detingut el 6 de juliol de 1907 juntament amb el seu germà, la seva mare i altres membres de la seva banda, tots còmplices d’emmagatzemar les bombes i dels atemptats. Joan Rull seria executat al garrot vil un anys després.
Joan Rull era un ex anarquista expert en bombes que havia compartit militància amb Salvador Seguí, quan aquest també era un activista d’acció el 1903 dins de l’anomenat Centre d’Estudis Socials, on s’hi aplegaven la majoria dels anarquistes d’acció armada de Catalunya. Un any després, el 1904, Seguí abandonaria els grups d’acció i juntament amb Josep Negre i altres, van començar a impulsar el primer intent de crear un sindicat anarcosindicalista unitari d’àmbit català, cosa que es materialitzaria 3 anys després amb la fundació de “Solidaritat Obrera”, com veurem més endavant.
Joan Rull però, el 1906 s’havia fet confident de la policia i de dos governadors civils de Barcelona i va fer aquells sagnants atemptats indiscriminats quan tant un anterior governador civil com el nou governador, Ángel Ossorio y Gallardo, van deixar de pagar-li les quotes de confident, per així demostrar que eren necessaris els seus serveis.
L’Ajuntament i la Diputació de Barcelona havien contractat conjuntament el 1907, a un inspector de policia anglès de Scotland Yard anomenat Charles John Arrow, per ajudar a la investigació per detenir als autors de la col·locació d’aquelles bombes, davant de la ineficàcia de la policia de Barcelona, sumat a que no se’n refiaven de tots els policies, pensant que alguns podrien col·laborar amb algun provocador.
El governador Ossorio y Gallardo ja feia temps que tenia certes sospites sobre Joan Rull, quan van augmentar l’esclat de les bombes al deixar de pagar-li com a confident, llavors el governador ajudat per l’inspector anglès Charles J. Arrow, van descobrir que Joan Rull era l’autor de la col·locació de les bombes, el qual fou detingut a Barcelona a la matinada del 6 de juliol de 1907, juntament amb la seva mare, el seu germà i altres membres de la seva banda.
ES FUNDA SOLIDARITAT OBRERA EL 1907 I REBUTGEN LERROUX
Quasi un més després de la detenció de Joan Rull i la seva banda, el 3 d’agost de 1907 finalment els líders sindicals catalans havien aconseguit fundar, a partir de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona (ULSOB), un sindicat unitari independent d’àmbit català anomenat “Solidaritat Obrera”, al que progressivament s’hi van unir nombrosos sindicats gremials d’arreu de Catalunya.
La creació de “Solidaritat Obrera” havia esta liderada, entre altres, pels anarquistes Jaume Bisbe, que fou el primer secretari general, Salvador Seguí, Manuel Andreu Colomer, Josep Negre, Tomás Herreros, Francisco Miranda, Geroni Ferré, Rossend Vidal, Joan Escandell, Miguel Moreno i Josep Grau i els socialistes Antoni Badia i Matamala, Josep Camaposada, Ramon Lostau i Joan Coll. “Solidaritat Obrera” naixia com a sindicat d’àmbit català, independent dels partits i de tendència majoritàriament anarcosindicalista, malgrat que també hi havia un bon nombre de socialistes i republicans esquerrans en la seva fundació.
Els lerrouxistes de base que Lerroux havia introduït o captat dins dels sindicats gremials catalans, ja que també alguns ex anarquistes s’havien deixat seduir pel populisme radical de Lerroux, van ser desplaçats en la seva majoria dels llocs directius de “Solidaritat Obrera”, sindicat que ja des del primer moment va mostrar majoritàriament el seu rebuig a qualsevol influència de Lerroux, a qui consideraven un farsant que volia dominar els sindicats catalans per atraure’ls cap al seu moviment polític populista i espanyolista.
L’anarquista Josep Negre, un dels principals líders i fundadors de “Solidaritat Obrera”, diu en les seves memòries que si bé a la majoria de sindicalistes no els agradava “Solidaritat Catalana” pel seu interclassisme i la presència de la Lliga i els Carlins, encara tenien més rebuig per Lerroux que directament volia dominar els sindicats, i que a més, no els quadrava tampoc el seu suport incondicional als militars espanyols i el seu furibund patriotisme espanyol d’algú que pretenia liderar l’obrerisme internacionalista a Catalunya.
LERROUX ACUSA A SEGUÍ DE SER COL·LABORADOR DE JOAN RULL EN ELS ATEMPTATS
Lerroux, que venia d’una espectacular derrota electoral a Catalunya en les eleccions del 24 d’abril de 1907, que a Catalunya havien guanyat “Solidaritat Catalana” de manera aclaparadora, veia com el nou sindicat “Solidaritat Obrera”, de majoria anarcosindicalista, rebutjava la seva influència totalment, amb el que veia que perdia influència a Catalunya en tots els àmbits.
Lerroux volia recuperar la seva influència entre els obrers catalans i no se li va ocórrer res millor que, per desprestigiar als líders de “Solidaritat Obrera”, atacar des del seu diari “El Progreso” a Salvador Seguí, un dels anarcosindicalistes més destacats.
Pocs dies després de fundar-se el sindicat “Solidaritat Obrera” el 3 d’agost de 1907, just un més després de la detenció de Joan Rull, el diari lerrouxista “El Progreso” afirmava que Salvador Seguí era un dels col·laboradors de Joan Rull en els seus sagnants atemptats indiscriminats per fer xantatge al governador civil de Barcelona.
Lerroux i “El Progreso” es basaven en aquesta acusació en que Rull havia set del mateix grup d’acció anarquista que Seguí el 1903 i d’una suposada confidència que tenia d’un policia. Malgrat que Seguí si havia set del mateix grup de Rull el 1903, com abans s’ha comentat, ja havien trencat feia temps i tota aquella informació era una gran mentida infamant. Amb això però, Lerroux pretenia desprestigiar a tot l’anarcosindicalisme i un dels seus líders destacats i ser ell qui acabés dominant els sindicats catalans.
Aquella acusació feta pel diari lerrouxista el “Progreso” va provocar que la policia detingués a Salvador Seguí el 8 d’agost de 1907, per investigar-lo com a possible col·laborador del provocador Joan Rull. L’endemà el diari “El Progresso”, ampliava les seves infàmies i acusacions contra Seguí i es vanagloriava de que gràcies a les informacions del seu diari, la policia havia detingut a un altre terrorista col·laborador de Rull.
El divendres 9 d’agost de 1907, Salvador Seguí després de passar una nit a la presó Modelo de Barcelona, va ser alliberat per ordre del jutge, ja que no va veure cap base per acusar a Seguí de tenir res a veure amb els atemptats de Joan Rull.
Aquell mateix divendres 9 d’agost, poc després de ser alliberat de la presó, Salvador Seguí es va presentar a la redacció de “El Progreso” per exigir que el diari es retractés públicament de les seves falses acusacions, parlant, entre altres, amb Josep Ulled, un dels principals redactors del diari i amb el secretari particular de Lerroux, de cognom Morales. Segui, segons va dir ell mateix després, va tenir un intercanvi de paraules no gaire amables amb els redactors del diari i va marxar, sense aconseguir que li diguessin que rectificarien, “El Progreso” no va desmentir res de les falses acusacions que havia fet contra Seguí.
Salvador Seguí, després de sortir de la redacció de “El Progreso”, es dirigí aquell dia a la redacció del diari “El Diluvio”, diari català escrit en castellà de tendència republicana federal i conegut per seu antilerrouxisme, per demanar-los que li publiquessin un petit article en forma de carta, en el que protestava contra les infàmies i falses acusacions que sobre ell havien llençat els lerrouxistes de “El Progreso”, les quals inclús havien provocat la seva detenció durant un dia.
La direcció de “El Diluvio” no va tenir cap inconvenient en publicar la carta de Seguí en que expressava les seves protestes contra els lerrouxistes i “El Progreso”, ans al contrari, ja que “El Diluvio” sempre deia pestes sobre Lerroux i “El Progreso”.
Aquella carta de Seguí es va publicar a “El Diluvio” el dissabte 10 d’agost de 1907, en la que Seguí qualificava als de “El Progreso” d’infames, malvats, mesquins, covards i als que li donava ganes d’escopir, entre altres coses. Allò va encendre a molts lerrouxistes en contra de Seguí. Tant el dissabte dia 10 d’agost com l’endemà diumenge, Segui va tenir, juntament amb companys seus, més d’un incident amb lerrouxistes amb qui es va creuar pel carrer, que no va arribar a més d’uns intercanvis d’insults, ja que els lerrouxistes no es van atrevir a més.
ELS LERROUXISTES ORGANITZEN UN MÍTING PER REBUTJAR LA PRESÈNCIA DE L’INSPECTOR ARROW
L’inspector i detectiu anglès Charles John Arrow, després de que juntament amb el governador civil Ossorio y Gallardo havia descobert i fet detenir a Joan Rull i la seva banda el 7 de juliol de 1907, no va marxar de Barcelona i va seguir contractat per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, per investigar l’assumpte més a fons i a més amb la proposta d’organitzar un nou cos privat de policia a la ciutat dirigit pel mateix inspector Arrow, ja que pensaven que podia aportar nous mètodes moderns d’investigació a la policia de Barcelona.
Els lerrouxistes estaven totalment en contra de que l’inspector Arrow és quedés a Barcelona i de que un estranger britànic fos un cap important de la policia a Barcelona, pel que van organitzar el diumenge 11 d’agost de 1907 un míting al teatre Condal de Barcelona, situat al Paral·lel, per protestar en contra de que l’inspector Arrow seguís a Barcelona, el qual ja havia desmuntat la teoria lerrouxista de que Seguí i membres de “Solidaritat Obrera” estaven darrera dels atemptats provocació. A més els lerrouxistes acusaven a l’inspector Arrow d’estar al servei de la burgesia i que no era de fiar. També en el míting volien atiar les seves teories sobre el que hi havia darrera la trama de les bombes de Joan Rull.
Normalment els mítings que es feien els diumenges es feien pel matí, però donat que inicialment no hi havia més de 100 lerrouxistes previstos per acudir a míting, temien un fracàs i que el teatre estigués mig buit. Per això van decidir fer-lo cap a les dos quarts de cinc de la tarda, per poder passar abans alguns propagandistes lerrouxistes pel Paral·lel de Barcelona, on els diumenges per la tarda era farcit de gent en els cafès, passejant o anant als teatres. A la vegada recorrien els locals lerrouxistes de Barcelona per pressionar a tots els seus afiliats i simpatitzants que anessin al míting.
Alguns lerrouxistes van començar a repartir propaganda del míting pel Paral·lel anunciant que es dirien coses importants, tant polítiques com sobre els verdaders cervells sobre la trama de Joan Rull i els seus atemptats. Van finalment aconseguir que hi anessin unes 400 persones al míting del teatre Condal, míting en el que no hi era Lerroux, malgrat que era a Barcelona a casa seva, però que era organitzat i liderat pel seu lloc-tinent Emiliano Iglesias.
Després de la propaganda que havien fet els lerrouxistes per la zona del Paral·lel, en el míting, a part de nombrosos lerrouxistes militants de la “Fraternidad Republicana” o simpatitzants seus, també hi havia nombrosos curiosos, entre els que també hi havia alguns anarcosindicalistes de base que hi van anar per curiositat o interessats en els fets polítics i socials en general.
Dins del teatre Condal, on es celebrava el míting, hi havia un bon nombre de policies i l’inspector Mestres, el qual era allí en qualitat de delegat del govern civil de Barcelona.
SALVADOR SEGUÍ IRROMP EN EL MÍTING I ES PRODUEIX EL TIROTEIG MORTAL
Salvador Seguí també va acudir a aquell míting lerrouxista de l’11 d’agost de 1907, acompanyat de l’anarcosindicalista aragonès Alejo Gil Herrera, nascut a Saragossa. Alejo Gil era un dels millors amics de Seguí en aquells moments, el qual inclús residia en aquell moment a casa de Seguí al carrer Riereta de Barcelona, on Seguí vivia amb els seus pares. Alejo Gil també tenia una bona amistat amb el pare i la mare de Salvador Seguí. La mare de Seguí va afirmar posteriorment que apreciava a Gil quasi com si fos un fill seu. Però Seguí i Gil no van entrar sols al teatre Condal, sinó que van anar-hi amb un grup d’amics seus anarquistes.
Seguí i Gil no havien anat a aquell míting per curiositat, ja que tenien la intenció en un moment donat, de prendre la paraula per protestar contra les infàmies que contra Seguí havia publicat “El Progreso”. Inicialment però, Seguí i Gil es van asseure entre el públic per escoltar els primers parlaments.
La taula de l’escenari estava presidida per Manuel Santamaria, membre de la “Juventud Republicana” del barri de Sant Andreu, acompanyat de Jordi Vinaixa, Rafael Ulled i Josep Ulled, els tres redactors del diari “El Progreso”, entre altres, envoltats d’un bon nombre de militants lerrouxistes com a protecció. També Emiliano Iglesias era present en el míting esperant el seu moment per parlar.
El president de la taula de l’escenari, Manuel Santamaria, va fer una introducció i va donar la paraula a Juli Donó, membre de la “Juventud Obrera Republicana”, el qual va carregar contra “Solidaritat Catalana” dient que representava a la burgesia contra els obrers, entre altres coses.
El segon orador va ser Pere Figueras, director del setmanari lerrouxista “La Rebeldia”, qui parlava, entre altres coses, de les connexions entre la burgesia catalanista i alguns anarquistes que s’havien venut a ells per fer atemptats provocació, com els de la banda de Rull, fent una barreja de conceptes una mica delirants, típics del lerrouxisme.
Mentre Figueras deia aquelles paraules, Salvador Seguí ja no va poder aguantar més i acompanyat d’Alejo Gil, es van aixecar i van passar pel passadís que porta al l’escenari pel costat, amb la intenció de que el deixessin parlar per expressar la seva protesta sobre el que havia dit “El Progreso” sobre ell.
Segons va declarar el mateix Seguí en el judici que se li feu pels fets, un lerrouxista d’avançada edat que vigilava l’entrada de l’escenari va reconèixer a Seguí i, a part de voler impedir-li el pas, el va començar a escridassar de mala forma i a insultar i els dos van començar a discutir. Salvador Seguí, com ell mateix va declarar posteriorment, li va dir al lerrouxista que si no fos per la seva avançada edat, li contestaria “d’una altra forma”.
De totes maneres Salvador Seguí va aconseguir arribar a l’escenari en el moment en que estava parlant Pere Figueras. Llavors Seguí es va dirigir a la taula per demanar amb veu baixa al president de la mateixa, Manuel Santamaria, si el podia incloure en la llista d’oradors, ja que volia fer alguns aclariments. Aquest si va negar i llavors alguns lerrouxistes van començar a envoltar a Seguí que intentava encara convèncer a Santamaria de que el deixés parlar. Allò va generar una petita discussió davant una lleu esbroncada d’alguns dels assistents al míting, però Seguí davant de la insistència dels lerrouxistes que l’envoltaven va abandonar l’escenari.
Salvador Seguí, després d’haver set expulsat de l’escenari, tornà pel passadís que porta a l’escenari cap a la platea juntament amb Alejo Gil i els dos es van tornar a asseure en una butaca situada en la part del davant, molt a prop de l’escenari, com va relatar després el mateix Seguí.
Seguí s’havia assegut just al costat d’un ex anarquista passat a lerrouxisme de cognom Riera, el qual havia set company seu en el passat i els dos es van saludar amablement.
En aquells moments, alguns lerrouxistes del sector més radical i violent es van apropar a Seguí i a Gil en el lloc on eren asseguts i els van començar a increpar. Segons va dir Seguí després, alguns que el van reconèixer deien coses com, “Aquest és el que volia parlar”, o “Aquest és aquell que va escriure la carta al Diluvio”. Alguns el volien agredir, altres simplement el volien fer fora i altres, més moderats, discutien amb els seus propis companys lerrouxistes dient que els deixessin seure tranquils, entre ells en Riera, que era assegut al costat de Seguí. Llavors Seguí i Gil es van encarar amb els lerrouxistes que els increpaven i la discussió va pujar de to, moment en que la gent del míting ja estava més pendent de la discussió que de l’orador Figueras, produint-se una esbroncada general.
Va ser en aquell moment que un nombrós grup de lerrouxistes, majoritàriament de “Los Jóvenes Bárbaros”, es van llençar violentament contra Seguí i Gil, agredint-los amb cops de puny, puntades de peu, pals, cadires i altres objectes contundents. Seguí i Gil s’havien aixecat per defensar-se o fugir, recorrent alguns metres, acabant al terra sent agredits per una munió de lerrouxistes.
De cop va sonar un tret i va haver-hi una estampida general dels que agredien a Seguí i a Gil, mentre un jove lerrouxista que era just al costat de la baralla, havia resultat ferit greu per una bala que li havia entrat per l'aixella dreta fins a l’interior del pit. Al cap d’uns segons, al veure al seu company ferit, alguns lerrouxistes van intentar tornar a agredir a Seguí, el qual estava sagnant abundantment pel cap. Va ser en aquell moment en que els policies que hi havia dins del local van intervenir, evitant que Seguí tornés a ser apallissat.
El ferit de bala va resultar ser Jaume Soteras i Pellicer, un lerrouxista de 23 anys nascut a Barcelona, militant de la “Fraternidad Republicana” del barri del Clot, precisament de la mateixa secció de barri que Fulgencio Claveria i Serrat, el lerrouxista que havia set mort dos mesos abans tirotejat per republicans catalanistes, com ja s’ha esmentat abans.
Alguns companys de Jaume Soteras el van traslladar immediatament fora del teatre, on membres de la Creu Roja que eren de guàrdia fora del local el van traslladar a la casa de socors del carrer del Rosal, prop d’allí. Jaume Soteras va morir poc després d’entrar al dispensari.
Poc després van arribar al teatre més membres de la policia i de la guàrdia civil que havien set avisats, unint-se als policies que ja hi havia vigilant el míting. La policia va detenir llavors a Salvador Seguí i a Alejo Gil en el mateix teatre. Salvador Seguí tenia greus ferides i talls al cap sagnant abundantment, a més d’un dit de la ma trencat, mentre Alejo Gil també tenia fortes contusions, sent els dos traslladats també a la casa de socors del carrer del Rosal per ser atesos en qualitat de detinguts, abans de ser traslladats als calabossos del Palau de Justícia per ordre del jutge.
El jutge va interrogar a diversos testimonis i un d’ells, Manuel Moreno López, va dir que havia sentit que Seguí, mentre era apallissat, cridava, “Tira, tira”, com indicant a algú que disparés, pocs segons abans de sonar el tret que va matar al lerrouxista Soteras.
Després de les declaracions dels dos detinguts i dels testimonis, el jutge va decretar presó incondicional fins que se celebrés el judici contra Seguí i Gil, com a sospitosos d’haver matat a Soteras i per haver provocat aldarulls en el míting.
MANIFESTACIÓ DELS LERROUXISTES DESPRÉS DEL SAGNANT L’INCIDENT
Després de l’incident que causà la mort del lerrouxista Soteras, alguns volien seguir amb el míting, però l’inspector Mestres, que era en el míting com a delegat del govern civil, va ordenar suspendre l’acte.
Després d’això, uns 200 lerrouxistes es van concentrar a la porta del teatre Condal i van iniciar una manifestació des del Paral·lel cap a les Rambles travessant el Districte V cap a les 7h. del vespre, proferint crits de, “Viva España”, “Muera Solidaritat Catalana”, “Fuera el inspector Arrow” i “Viva la policia española”, entre altres.
Els manifestants lerrouxistes es van dividir en 2 grups, un d’ells va passar per Canaletes, moment en que uns policies van fer sonar els xiulets i els van amenaçar amb el sabre, moment en que els lerrouxistes es van dispersar.
Un altre grup de lerrouxistes havien tirat pedres contra una finestra del carrer Sant Severo, pensant per error que allí era on l’inspector Arrow tenia l’oficina. Un policia els va dir que Arrow no tenia l'oficina allí sinó que allò era la casa del president de l’Audiència. Després d’algunes discussions els lerrouxistes van marxar. Aquests però, es van dirigir al carrer del Bisbe, on se n’havien assabentat de que allí si hi havia l'oficina de l’inspector Arrow, llençant pedres contra les finestres de l’edifici. La policia els va dispersar amenaçant-los amb els sabres i també dialogant amb ells. Cap lerrouxista va resultar ferit i es van acabar els incidents.
Tant Salvador Seguí com Alejo Gil, van estar 9 mesos a la presó fins que es va celebrar el judici.
DUBTES DE SI SOTERAS ERA ASSEGUT A LA BUTACA QUAN VA REBRE EL TRET
Els diaris de l’endemà, a part de parlar dels aldarulls, mostraven la confusió que tenia la policia sobre el lloc del teatre on havia mort Soteras, del que es va informar que havia rebut el tret mortal, mentre era assegut a la seva butaca. Però inicialment la policia havia dit que Soteras era assegut a la fila 23 quan va rebre el tret i després van dir que segurament era a la fila 7 i també van citar alguna altra fila. Això ho van dir diversos policies perquè hi havia sang en aquelles butaques, però després van informar que sobre tot Seguí, que sagnava abundantment i també Gil, havien tacat algunes butaques de sang també. D’aquí la confusió de la policia, que segons sembla van concloure que Soteras segurament era assegut quan va rebre el tret, però ni ho havien vist ni realment ho sabien.
Tot això sumat a que Soteras no era un simple simpatitzant lerrouxista, sinó que era membre de la “Fraternidad Republicana” del Clot i membre dels violents “Los Jóvenes Bárbaros”, amb qui es solia reunir al local de la “Casa del Pueblo” del carrer Aragó, va fer pensar a molts que Soteras no era assegut a la butaca sinó que participava de l’agressió, cosa que van afirmar alguns en el futur.
Malgrat que no està clar si Soteras era o no era assegut en el moment del tret, sent les dues coses possibles, el que estava clar és que va rebre el tret molt a prop d’on Seguí era agredit.
JUDICI CONTRA SEGUÍ I GIL PER LA MORT DE SOTERAS
El 25 de maig de 1908 es va fer el judici contra Salvador Seguí i Alejo Gil. A Seguí el defensava d’advocat Ramon Aguiló i Gil, un advocat republicà i conegut anys després, el 1919, per ser juntament amb Francesc Macià un dels fundadors del partit independentista d’esquerres Federació Democràtica Nacionalista (FDN). L’advocat que defensava a Alejo Gil era el Sr. Tauler.
L’acusació del fiscal al començar el judici deia, entre altres coses, que Seguí havia intentat parlar i no el van deixar, que va tornar a la seva butaca amb Gil i va començar a esbroncar a l’orador, cosa que va provocar la baralla. El fiscal també deia que Seguí havia cridat “Tira, Tira” al seu amic Alejo Gil perquè disparés, cosa que aquest va fer matant a Jaume Soteras, el qual era assegut tranquil·lament a la seva cadira com a espectador.
Lo de que Seguí va cridar “Tira, Tira”, el fiscal ho van treure d’una declaració real que havia fet al jutge un testimoni, Manuel Moreno”, el dia dels fets, fet ja comentat abans. Però el fiscal acusava ara a Alejo Gil d’haver set ell qui havia disparat.
Lo de que Gil o Seguí haguessin disparat, va ser totalment desmuntat durant el judici, ja que tots els testimonis presents en els fets, tant coneguts lerrouxistes com policies, van declarar que ni Seguí ni Gil havien disparat, afirmant alguns d’ells que havien vist a l’individu que havia disparat, al qual no coneixien i que havia fugit per la porta del jardí. Per tant sols quedava el dubte de si el que havia disparat era o no un amic de Seguí i Gil, però el que ja tothom tenia clar, inclús el fiscal que va rectificar durant la vista, era que ni Seguí ni Gil havien disparat.
Manuel Moreno Sánchez, el testimoni que havia declarat 9 mesos abans que Seguí havia cridat, “Tira, tira”, no es va presentar al judici i els altres testimonis, tant lerrouxistes, anarquistes, del públic en general o policies, que si van declarar en el judici, van afirmar que no havien sentit això, Una cosa més a favor de Seguí i Gil en el judici.
Cal ressaltar que la majoria de lerrouxistes que van agredir a Seguí i Gil s’expressaven en català. Alejo Gil va declarar durant el judici que quan van començar a apallissar a Seguí, un dels lerrouxistes va cridar en català assenyalant-lo a ell, “Aquest també va amb ell” i també el van apallissar. Un dels falsos tòpics sobre els seguidors de Lerroux en aquella època a Catalunya és que eren immigrants de la resta de l’Estat Espanyol, quan la veritat és que la majoria de lerrouxistes eren catalans de soca rel influïts pel seu populisme obrerista i espanyolista.
També quedava el fet de la confusió inicial de la policia de que si el lerrouxista mort Jaume Soteras, era assegut o participant en la baralla quan va rebre el tret. L’acusació oficial del fiscal deia que era assegut tranquil·lament i durant el judici ningú va tenir cap interès en parlar d’aquest assumpte, ja que cap de les parts ho van trobar rellevant o d’ajuda per la seva causa, ni per la defensa ni per la acusació.
Finalment, donat de que es va demostrar per tots i cadascun dels testimonis, tant lerrouxistes, anarcosindicalistes i policies, que ni Seguí ni Gil havien disparat i que cap d’ells tampoc havia sentit a Seguí cridar “Tira, Tira”, després de que el fiscal canvies l’acusació sols per provocar aldarulls, el tribunal va declarar a Seguí i a Gil innocents i van ser posats en llibertat poca estona després. Havien set absolts però havien passat 9 mesos a la presó.
VERSIONS SOBRE QUI VA DISPARAR
Un temps després del judici, van començar a sortir les versions de que un altre lerrouxista havia disparat sobre Seguí però que per error va matar al seu company de militància Soteras.
Durant el judici no es va parlar, ni els advocats defensors ho van usar com a argument, de si el que va disparar havia set un lerrouxista que errà el tret o un anarquista que volia salvar a Seguí.
En el judici els advocats dels dos anarcosindicalistes acusats, Aguiló i Tauler, sols es centraren en demostrar que ni Segui ni Gil havien disparat, cosa que van aconseguir totalment, ja que hi coincidien tots els testimonis. També es centraren en demostrar de que Seguí no havia cridat “Tira, tira” a un altre perquè disparés, cosa que també van aconseguir perquè, a part del testimoni que ho havia dit el dia dels fets, no es va presentar al judici i durant la vista cap testimoni ho havia sentit. Per tant els advocats defensors no van usar cap argument sobre la filiació del que havia disparat per aconseguir l’absolució dels dos anarcosindicalistes ni en van parlar d’això.
Va ser després que va sortir aquesta versió del lerrouxista que n’havia matat a un altre per error, sobre tot perquè molts sempre van sospitar que algun dels altres anarcosindicalistes que havien entrat en el míting acompanyant a Seguí i a Gil, havia set qui havia disparat per salvar-los la vida. Per això, tant és possible que es fes corre aquesta versió, sigui perquè tingués una base de veritat o sigui per no voler relacionar a Seguí i a Gil i el que representava “Solidaritat Obrera” en aquells moments, com uns pistolers que havien anat a provocar l’incident i el tiroteig mortal pel seu odi al lerrouxisme, cosa que també és possible.
Per tant a continuació algunes consideracions basades en alguns testimonis del judici, que poden donar, sense aclarir-ho del tot, alguna llum sobre quina versió és més possible.
Pere Foix, un anarcosindicalista que no era en el lloc dels fets, però que posteriorment va arribar a ser un dels millors amics i col·laboradors de Salvador Seguí, en el seu llibre de memòries, “Apòstols i Mercaders”, publicat el 1949, o sigui, 32 anys després dels fets, va afirmar que amb tota probabilitat havia set el lerrouxista Jordi Vinaixa, el redactor en cap de “El Progreso” i membre de la taula presidencial en aquell míting del teatre Condal, qui havia disparat per matar a Seguí, errant el tret i matant al seu company Jaume Soteras.
Aquesta versió de que va disparar Vinaixa però, sembla del tot improbable segons el que van declarar alguns testimonis en el judici com es veu a continuació, en extractes del judici trets del diari “La Publicidad” del 26-5-1908, el qual va reproduir gran part del judici.
El mateix Alejo Gil, un dels dos anarcosindicalistes acusats juntament amb Seguí, va declarar que havia vist a un individu disparar des de la porta del passadís de platea mentre ell era apallissat, el qual va fugir del local després i al qual no va reconèixer.
L’anarcosindicalista Ramon Mon, un testimoni de la defensa, també va declarar que havia vist a l’individu que va disparar, al qual afirmava que no coneixia i que aquest va fugir immediatament.
Bé, si el que va disparar hagués set Jordi Vinaixa, un conegut lerrouxista que era a la taula de l’escenari en el míting i que a més també era en aquell judici declarant com a testimoni, els anarcosindicalistes, l’acusat Alejo Gil o el testimoni de la defensa Ramon Mon, que van veure a l’individu que va disparar, l’haguessin reconegut i acusat immediatament allí. En canvi si hagués set un conegut seu anarquista, també haguessin dit que no el coneixien, per suposat.
Però anant més enllà, Francesc Valmajó, un testimoni que va portar l’advocat defensor d’Alejo Gil, va declarar en el judici que havia vist a un individu, al qual no va reconèixer, que disparava contra el grup que agredia a Segui. Aquest testimoni de la defensa ja afirmava que s’havia disparat directament contra els agressors de Seguí. Evidentment si hagués set Vinaixa aquell individu que va disparar, Valmajó, com a testimoni de la defensa, l’hagués reconegut i acusat enseguida.
En aquest cas a l’advocat defensor de Gil, no li importava demostrar si havia disparat un lerrouxista per error o un altre individu directament contra els lerrouxistes per salvar a Seguí, cosa que deia el seu testimoni Valmajó, sinó sols li preocupava demostrar que ni Gil ni Seguí havien disparat.
Un cop fetes aquestes apreciacions i després del que van declarar els testimonis, si és mira bé, també sembla absurd que un lerrouxista dispari contra Seguí des de certa distància, quan aquest està al terra amb nombrosos lerrouxistes al damunt apallissant-lo i a sobre pretendre tocar-lo, cosa pràcticament impossible, sumat a que no feia cap falta disparar contra un que ja està apallissat massivament i que el tret no va fer més que salvar la vida a Seguí. Sembla més lògic que fos un anarquista qui hagués disparat contra el grup de lerrouxistes que eren sobre Seguí apallissant-lo per salvar-li la vida.
Salvador Seguí va ser entrevistat des de la presó dos dies després dels fets pel diari “El Poble Català”, l'òrgan del Centre Nacionalista Republicà (CNR), entrevista publicada pel diari el 14-7-1907. En aquella entrevista Salvador Seguí va declarar que aquella tarda del 11-7-1907, era amb Gil i altres companys seus anarcosindicalistes en el cafè del teatre Apolo a l’Avinguda del Paral·lel i que quan se’n van assabentar de que els lerrouxistes feien un míting aquella tarda al teatre Condal, en la mateixa Avinguda, van decidir anar-hi i intentar pujar a l’escenari per protestar contra les acusacions de “El Progreso”. Seguí afirma que van entrar amb diversos companys al teatre Condal i que després, un cop a dins, es van separar, quedant-se ell al costat del seu amic Alejo Gil quan van intentar parlar a l’escenari.
Això demostra que Seguí i Gil no van entrar sols al teatre Condal, sinó amb un grup d’amics i companys de militància. També sembla difícil d’assimilar que, coneixent l’actitud violenta que solien tenir els lerrouxistes per qualsevol discussió i sobre tot “Los Jóvenes Bárbaros” que ja havien intentat agredir a Seguí tant el dia abans com hores abans, Seguí i els seus companys pretenguessin provocar un incident a l’escenari del míting, sobre tot després d’haver insultat greument als lerrouxistes el dia anterior des del diari “El Diluvio”, sense esperar que rebessin una pallissa d’una massa de lerrouxistes. Per tant seria molt lògic pensar que Seguí i els seus companys haguessin previst algun sistema de defensa.
En tot cas tot són especulacions i tot pot ser, però estudiant bé els fets, les informacions de la premsa de l’època, les circumstàncies que envoltaren els fets i les declaracions dels testimonis, la versió que alguns van atiar després de que al lerrouxista Jaume Soteras l’hauria matat un altre lerrouxista per error, està altament en dubte i sembla més lògica la versió d’un anarcosindicalista disparant per salvar a Seguí, encara que res és definitiu i cadascú pot treure les seves conclusions. El que està clar és que mai és va saber públicament qui va ser l’individu que va disparar i si algú ho sabia, no ho van dir mai.
EL PRIMER ANY DE SOLIDARITAT OBRERA MENTRE SEGUÍ ERA A LA PRESÓ
Entre agost de 1907 i durant tot el 1908, nou mesos dels quals es perdé Seguí ja que era a la presó com abans s’ha esmentat, els sindicalistes de “Solidaritat Obrera” van tenir molta feina a fer fora als lerrouxistes dins del sindicat, els quals el volien dominar arribant-se inclús a algunes fortes baralles, sent Josep Negre i el logronyès Tomàs Herreros els anarcosindicalistes que més van destacar en la lluita contra els lerrouxistes A finals de 1908 ja no hi havia cap lerrouxista a “Solidaritat Obrera”.
Poc després de sortir de la presó, Salvador Seguí va entrar a formar part, a mitjans de 1908, del consell directiu de “Solidaritat Obrera”.
A finals de 1908, els partits catalans sobiranistes i republicans d’esquerres ja havien trencat amb “Solidaritat Catalana” i format la nova coalició “Esquerra Catalana”, desmarcant-se de la Lliga i els Carlins, que a part de coincidir amb ells amb lo de l’autonomia i anar en contra de la Llei de Jurisdiccions, discrepaven profundament de La Lliga i els Carlins quan aquests van començar a fer unes propostes socials i polítiques molt ultraconservadors i coincidents amb les del Partit Conservador dinàstic de Maura.
Però malgrat això i que els republicans catalanistes van donar suport a les reivindicacions dels sindicalistes, especialment el Centre Nacionalista Republicà (CNR), els quals van ser els únics que van publicar en el seu diari “El Poble Català” la convocatòria per part de “Solidaritat Obrera” de la vaga general de finals de juliol de 1909 que va dur a la Setmana Tràgica, no van aconseguir recuperar en aquella època la confiança electoral de la majoria de treballadors catalans, que cada cop apostaven més per l’anarcosindicalisme, cosa que ja de fet era tradicional en el sindicalisme català des de 1870.
APUNT FINAL
En aquest escrit, sense voler afirmar ni negar si el que va matar al lerrouxista Soteras havia set un anarcosindicalista per protegir a Seguí o un lerrouxista que errà el tret, al menys s’ha pretès donar una mica de llum sobre aquell incident tant llunyà en el temps i del que sempre de n’ha parlat molt de passada i que cadascú tregui les seves conclusions. A la vegada també descriure una mica de manera molt general, l’ambient que hi havia en aquella època entre els anarcosindicalistes, els catalanistes i els lerrouxistes, quan Seguí començava a despuntar com a líder sindical, en una època en que Seguí es va convertir ja per sempre en un declarat enemic del lerrouxisme.
