Annie Wood havia nascut a Clapham (Londres), l’1 d’octubre del 1847, al si d’una família anglo-irlandesa, naturalment anglicana, instal·lada de feia un temps a la capital d’Anglaterra. La mort prematura del pare, en el 1852, havia deixat la família en una situació d’estretor. En conseqüència, la mare acceptà una posició de responsable en una de les cases d’alumnes associades a la Harrow School, i confià la filla a una amiga de la família, Ellen Marryat. Marryat s’ocupà que Annie Wood tingués la millor educació possible, cosa que inclogué diversos viatges al continent.
Aquesta formació feia d’Annie Wood, ara ja Besant, una excel·lent companya per a Frank Besant, que començava llavors la seva carrera eclesiàstica, amb el nomenament com a vicari de Sibsey (Comtat de Lincoln). No obstant, hi havia diferències de caràcter i de convicció. Si Frank Besant pertanyia al corrent més evangèlic i litúrgicament més auster de l’Església Anglicana, Annie Besant preferia més aviat els gustos de la “High Church”. Encara que més jove, Annie Besant tenia contacte amb la realitat més fosca de l’Anglaterra industrial, que havia vist més de prop tant a Londres com a Manchester. Ja en aquella època, entre el cercle d’amistats d’Annie Besant a Manchester figurava gent propera a diferents moviments radicals anglesos i irlandesos. Frank Besant, en canvi, fill d’una família comerciant, era políticament conservador.
La parròquia de Sibsey tenia llavors poc més de 1200 habitants, i era demogràficament en declivi. Els Besant contribuïren a contrarestar la davallada amb dues criatures, Arthur i Mabel. Annie, a banda de la tasques pròpies de la dona d’un vicari rural, tenia ingressos arran de les seves col·laboracions amb diverses publicacions i l’autoria de llibres per a infants. Aquests ingressos, d’acord amb la llei, passaven directament a mans del marit. Això començà a distanciar la parella, així com el fet d’adoptar posicions diferents en la política local. Als terratinents i als pagesos no els feia gràcia que la dona del vicari prestés suport als treballadors rurals que havien format un sindicat. Finalment, Annie Besant experimenta una crisi religiosa, no aliena a aquests fets, i deixà de combregar. La situació es va fer insostenible, i en el 1873 Annie Besant se n’anava de la casa conjugal per tornar a Londres. Una vegada declarada legalment la separació matrimonial, el fill gran, Arthur, restà amb el pare, i la filla, Mabel, passà a viure amb la mare a Londres.
A Londres, Besant s’acostà al moviment “High Church” d’Edward Bouverie Pusey, en qui potser veia un intent de distanciar l’Església dels interessos socials immediats de les classes dirigents. Desil·lusionada amb Pusey, s’acostà progressivament al moviment secularista (National Secular Society, NSS) i lliure-pensador (South Place Ethical Society). Aquests moviments advocaven per la separació de l’Església i de l’Estat, és a dir pel desestabliment de l’Església d’Anglaterra, però també per la separació de l’ètica i de la religió. Besant i la seva filla anaren a viure amb Charles Bradlaugh, dirigent i fundador de la NSS, i les filles d’ell. En el 1877, l’editorial de Bradlaugh i Besant reedità “Fruits of Philosophy”, l’obra de Charles Knowlton publicada originalment a Boston en el 1832 com a manual de control de la fertilitat “per a joves casats”. Això els va suposar ser arrestats i processats. Arran d’aquest procés, es fundà la “Malthusian League”, una de les reivindicacions immediates de la qual fou l’abolició de les lleis que penalitzaven la promoció de mètodes anticonceptius. Bradlaugh i Besant foren declarats culpables i, paral·lelament, Frank Besant aconseguí la custòdia única dels dos fills del matrimoni. La defensa va apel·lar la sentència i n’aconseguí la llibertat basant-se en un error processal en la formulació de càrrecs.
En el 1880, Charles Bradlaugh fou elegit membre del Parlament per la circumscripció de Northampton. Republicà convençut, el fet de negar-se a prestar jurament a la Corona impedí que aquesta elecció fos vàlida. Seguí un estira-i-arronsa en el decurs de la qual, Bradlaugh fou reelegit quatre vegades diputats i tantes altres invalidat per la qüestió del jurament. No fou fins el canvi de la llei corresponent, en el 1888, que ja va prendre possessió en el càrrec que mantindria fins el 1891.
Annie Besant s’allunyaria progressivament del parlamentarisme radical Bradlaugh alhora que s’acostava, a través de George Bernard Shaw, a la Societat Fabiana. Autodefinida nacionalment com a irlandesa, Besant també contribuí a difondre a Anglaterra el programa ambiciós de reforma agrària de la Land League de Michael Davitt. El diumenge 13 de novembre del 1887, Besant havia de fer un dels parlaments en la concentració de treballadors aturats de Londres a Trafalgar Square. La policia dissolgué violentament tot intent de fer aquesta concentració amb resultat d’un mort, de nombrosos ferits i d’encara més nombrosos detinguts. Besant participà en l’organització de la resposta antirepressiva.
Aquesta experiència l’acostà als esforços del “New Unionism” de Herbert Burrows, que maldava per organitzar els sectors més abandonats de la classe treballadora. En el marc d’aquesta campanya, Burrows i Besant publicaren a la revista “The Link” el 23 de juny del 1888 un article sobre les condicions deplorables de treball de les fàbriques de mistos i, en particular, dels efectes de l’exposició crònica al fòsfor blanc sense la protecció adequada. L’empresa de mistos Bryant & May decidí respondre-hi amb un article que havia d’aparèixer amb les signatures de treballadores de la fàbrica. Moltes de les treballadores es negaren a signar l’article de la patronal, i una d’elles fou acomiadada el 2 de juliol. En resposta a l’acomiadament, unes 1400 treballadores es declararen en vaga el mateix dia, i la planta sencera quedà aturada el 6 de juliol. Els patrons respongueren amb la readmissió de la treballadora acomiadada, però en aquell moment les reivindicacions se centraven en mesures d’higiene.
Com en altres casos, la premsa burgesa atribuí a Besant ja no tan sols l’organització de la vaga sinó la mateixa creació. Els reports de premsa se centraren en les actuacions de Besant o en el discurs que Bradlaugh va fer com a diputat a la Cambra dels Comuns. Però la mateixa Besant era conscient que si la vaga conclogué amb l’acceptació de les demandes d’higiene, altrament basades en els informes tècnics dels inspectors de treball, fou pel caràcter massiu i obrer del moviment.
La participació de Besant en campanyes de la classe treballadora l’allunyaren paradoxalment de la Societat Fabiana, la qual mantenia una aproximació més teoritzant i moralista en la crítica del sistema capitalista. S’acostà a la perspectiva més política i militant de l’escola marxista, que en aquella època representada per dos grups rivals, la Federació Socialdemòcrata (d’Edward Aveling i Eleanor Marx) i la Lliga Socialista (de William Morris). Besant, malgrat l’amistat amb Morris, s’afilià a la Federació Socialdemòcrata. Fou vinculada a la Federació, que Besant donà suport a la vaga de treballadors portuaris de Londres d’agost del 1889.
En les eleccions dels consells escolars de Londres del 1888, Besant aconseguí a la circumscripció de Tower Hamlets uns 15.000 vots, esdevenint la candidata més votada.
Besant patí una segona crisi espiritual en el 1889. Si la primera l’havia allunyada de l’Església Anglicana i de la “Christian bigotry”, i dels convencionalismes socials que apuntalaven, aquesta segona la transportava de la “tempesta del socialisme” a la “pau de la teosofia”. La “Pall Mall Gazette” li havia encomanat una revisió de “The Secret Doctrine”, l’obra en dos volums de la misteriosa H. P. Blavatsky. Besant llegí el llibre, n’escrigué la crítica, i viatjà a París per entrevistar-se amb l’autora.
L’acostament a la teosofia suposà el seu trencament amb els socialdemòcrates, amb els fabians i amb els secularistes. En morir-se Blavatsky en el 1891, Besant esdevingué una de les figures destacades de la teosofia. En el 1893, representà al moviment teosòfic en la Fira de Mostres de Chicago, i el mateix any visità per primera vegada la Índia, de la filosofia de la qual es nodria en bona mesura la teosofia. En el 1894, s’autodeclarà “clarivident”.
Un dels factors cabdals que l’havien atret a la teosofia era el tracte igualitari atorgat als dos sexes. Potser si hagués conegut abans els esforços que feien lògies masòniques com “Le Droit Human” per construir una co-maçoneria, on membres masculins i femenins eren tractats sense discriminació pel gènere, no s’hauria fet teòsofa. El cas, però, és que Besant combinà la participació en la Societat Teosòfica amb la fundació, en el 1902, de la primera llotja anglesa de la “Masoneria Mixta Internacional” (http://www.freemasonryformenandwomen.co.uk/joomla/index.php). Aquesta tendència al sincretisme, la veiem també en la combinació esotèrica que Besant i els seus col·laboradors feien del budisme i del cristianisme, de les tradicions espirituals europees i índies. Això trobà expressió en una “orientalització” de la indumentària de la mateixa Besant. També hi havia una combinació dels sabers tradicionals amb aspectes de la ciència moderna, cosa que s’expressa en obres com la “Química oculta” (1907), que du per expressiu subtítol: “investigacions per magnificació clarivident sobre l’estructura dels àtoms de la taula periòdica i d’alguns compostos”.
Com el moviment marxista, la maçoneria i la teosofia també patien els seus cicles d’escissions i fusions. D’una de les branques, la Societat Teosòfica (http://www.ts-adyar.org/), Besant esdevingué la presidenta en el 1908. Aquesta Societat Teosòfica anuncià en el 1909 la descoberta d’un jove de 14 anys, anomenat Jiddu Krishnamurti, que podia ésser el vehicle (encarnació) del “Mestre Mundial”.
L’interès per l’espiritualitat índia també mogué Besant a adoptar un paper més actiu sobre les reivindicacions nacionals índies, que contemplava en certa manera com paral·leles a les de la pròpia Irlanda. Besant veia en les necessitats bèl·liques d’Anglaterra una oportunitat per a totes les nacions de l’Imperi. Si Besant defensava el “Home Rule” per a Irlanda, també sostenia quelcom similar per a la Índia: en el 1916 contribuí a fundar la Lliga Paníndia per a l’Autonomia. La detenció de Besant a la Índia el juny del 1917 mogué una onada de protestes, secundades pel Congrés Nacional i per la Lliga Musulmana.
Krishnamurti mateix, en el 1929, declarà que no era pas el “Mestre Mundial” esperat i eventualment trencà amb la teosofia. Besant, llavors de 82 anys, mantingué una posició conciliadora entre la Societat Teosòfica i Krishnamurti. La seva salut es deteriorà a partir del 1931, i el 20 de setembre del 1933 es moria a Adyar.
La trajectòria de Besant es pot ben resumir en un sincretisme d’aparença caòtica que adquireix coherència en el seu inconformisme continu amb els fonaments rituals, religiosos, polítics, socials, econòmics, laborals, familiars i nacionals de l’Imperi Britànic.
