Amb gairebé dos mesos d’administració Trump, les perspectives més fosques es compleixen indefectiblement per donar pas a perspectives més fosques encara. Aquestes perspectives són les que justifiquen precisament l’optimisme del Dow-Jones i de la cotització de les accions de les grans corporacions financeres, energètiques i tecnològiques. Les conseqüències ideològiques de la presidència de Trump ja s’havien fet notar d’ençà de la nominació com a candidat republicà. La “il·lustració fosca” de la “dreta alternativa” surt de les clavegueres per esdevindré respectable. I, en fer-ho, provoca una reacció de “tancar files” entre “liberals” i “progressistes”. La coalició Anti-Trump genera la perversió d’agitar contra Trump l’argument que és un agent anti-americà del Kremlin. D’aquesta manera, Trump vs. Anti-Trump es redueix a un conflicte entre dos partits igualment imperialistes però que es diferencien radicalment en si la Tercera Guerra Mundial ha de començar amb Rússia o contra Rússia.
Són també preocupants els arguments que contraposen els interessos de les classes populars amb els drets civils de les minories racials, ètniques i sexuals, com si aquestes mateixes minories no fossin majoritàriament part de les classes populars, o com si les classes populars no fossin esclafades i dividides amb l’esquer del racisme o del sexisme.
Alguns d’aquests arguments han esgrimit la teoria de la ferradura, segons la qual els “extrems” es toquen, i l’espai que representava la campanya de Bernie Sanders ha acabat per fusionar-se a l’espai que representa el “Make America Great Again”. Aquesta ferradura té la intenció de presentar com a posició central la de les elits financeres globals. Però resulta que aquestes elits financeres globals celebren el compromís de Trump de reduir impostos i regulacions i de, en paraules de Steve Bannon, liquidar “l’estat administratiu”. Les presidències de Clinton i de Bush, fet i fet, eren les que havien il·luminat aquest camí, i resulta ben repugnant que ara es presentin com l’únic contrapès possible a Trump.
Amb independència del resultat final de l’any electoral del 2016, val a dir però que quelcom s’ha mogut en el panorama dels discursos econòmics “acceptables”. Fa un any la revista Politico incloïa en la llista de “50 transformadors de la política americana” a Stephanie Kelton (http://www.politico.com/magazine/politico50/2016). Kelton, economista en cap del grup d’assessors demòcrates del Comitè de Pressupostos del Senat, en efecte, tot jut havia fitxat com a assessora econòmica de la campanya de Bernie Sanders. Kelton era presentada com a defensora del “big spending”. Ella mateixa s’ha definit com a “òliba del dèficit”, expressió que ha aplica en general als MMTers, els economistes de la “teoria monetària moderna”.
Stephanie Kelton va nàixer com a Stephanie Bell el 1969. Fou ja amb el nom de casada que estudià finances i economia a la Universitat de l’Estat de Califòrnia, a Sacramento, on es graduà en el 1995. Gràcies a una beca del Rotary féu un mestratge a la Universitat de Cambridge, a Anglaterra (1997). Després va fer un any al Levy Economics Institute, a Annandale-on-Hudson (NY), després del qual s’incorporà com a professora associada d’economia a la Universitat de Missouri-Kansas City (UMKC).
Kelton arribà a la UMKC a través del Center for Full Employment and Price Stability (CFEPS, http://www.cfeps.org/). Aquest centre havia nascut la tardor del 1997 amb la finalitat de fomentar la recerca, organitzar conferències i promoure la discussió pública de qüestions relacionades amb política macroeconòmica i monetària. El seu director era Mathew Forstater, que havia estat professor visitant al Levy Economics Institute. En el 1999, el CFEPS feia de la UMKC la seva seu institucional. L. Randall Wray, professor de la UMKC, assumí la direcció de la recerca del CFEPS. Wray s’havia doctorat el 1988, amb Hyman P. Minsky (1919-1996) com a supervisor.
Sota la influència de Minsky, era fàcil definir el CFEPS com una institució “post-keynesiana”. El punt de partida era la pròpia interpretació que Minsky havia fet a “John Maynard Keynes” (1975) de “La teoria general de l’ocupació, l’interès i els diners”. La combinació de plena ocupació (FE) i estabilitat de preus (PS) era una resposta als qui les contraposaven.
Wray i Kelton, entre d’altres, conceben la teoria monetària moderna (MMT) com una síntesi, entre d’altres, de:
a) El cartalisme, terme introduït per Georg Friedrich Knapp (1842-1926) a “Staatliche Theorie des Geldes” (1905) per referir-se a la concepció dels diners com a “creació jurídica”. En aquest sentit, Wray considera anomena la MMT com a neocartalisme.
b) La teoria d’Alfred Mitchell-Innes (1864-1950) dels diners com a crèdit (http://www.newmoneyhub.com/www/money/mitchell-innes/the-credit-theory-of-money.html ) que volia superar igualment la identificació dels diners amb una mercaderia més o menys assimilada als metalls preciosos.
c) La teoria de les finances funcionals d’Abba P. Lerner (1903-1982) entesa com a mecanisme anti-cíclic de foment de la plena ocupació i del creixement econòmic (http://k.web.umkc.edu/keltons/Papers/501/functional%20finance.pdf )
d) La teoria de balances sectorials de Wynne Godley (1926-2010), que contempla la balança fiscal del govern conjuntament amb la balança del sector financer exterior i la del sector financer privat interior.
En la primera meitat de la dècada passada, les propostes de l’MMT no passaven gaire d’ésser una curiositat acadèmica, especialment als Estats Units. Kelton es doctorà el 2001 amb una tesi titulada “Public Policy and Government Finance: A Comparative Analysis Under Different Monetary Systems”. La teoria monetària neoclàssica potser podia qüestionar-se en les universitats i en els països de la perifèria, però en les polítiques públiques les veus dissonants no tenien gaires oportunitats.
La crisi financera del 2007-2008 i l’inici de la Gran Recessió alterà el panorama. Algunes de les propostes de l’MMT començaren a ser escoltades a les dues bandes de l’Atlàntic. Certament, Pavlina R. Tcherneva ja havia aprofundit en el rol de l’estat com a ocupador de darrer recurs (http://www.modernmoneynetwork.org/sites/default/files/biblio/Pavlina_2007.pdf ), però amb una desocupació creixent aquest mecanisme de “treball garantit”. Wray el definia així:
“Un programa de treball garantit és un en el qual el govern promet de diposar un lloc de treball a qualsevol individu capacitat que estigui preparat i vulgui treballar” (http://neweconomicperspectives.org/2009/08/job-guarantee.html ).
Hom ha contrastat aquesta proposta de “treball garantit” amb les propostes de “renda bàsica”. Al capdavall, com recorda Rebecca Rojer:
“Si el govern es pot permetre ocupar tothom també es pot permetre pagar simplement una renda bàsica a tot ciutadà, amb independència de si han treballat o no. Una renda bàsica podria fer el mercat laboral més competitiu si hi ha prou gent que tria no treballar” (http://thenewinquiry.com/essays/the-world-according-to-modern-monetary-theory/ )
Des d’una perspectiva comunista, Rafael Pla López analitzava el que impliquen el treball garantit i la renda bàsica per al mode de producció (https://www.uv.es/~pla/tregavrb.htm ). Escrivint en el 2009, un altre marxista, John Bellamy Foster, s’expressava així sobre els referents necessaris per a la nova època:
“Vivim en una era on més que mai el món requereix una síntesi radical: de la mena que ofereix potencialment l’economia política, la sociologia econòmica i l’economia ecològica” (https://mronline.org/2009/07/20/adams-fallacy-and-the-great-recession/ )
En conseqüència, Foster recomanava una llista de dotze noms contra “el món tancat dels economistes neoclàssics” (http://didaclopez.blogspot.com/2009/07/dotze-noms-contra-el-vulgar-economisme.html ).
Les teories econòmiques de l’acadèmia i el “sentit comú” econòmic de votants i votats, però, és més un reflex de les lluita de classes real que no pas del lliure intercanvi d’idees. La tardor del 2008 el president de la República Francesa podia prometre solemnement (http://www.euractiv.com/section/euro-finance/news/sarkozy-outlines-refoundation-of-capitalism/ ) la refundació del capitalisme. Neo-hayekians del darrer dia podien insistir en que no tenien res en contra dels mecanismes estatals de solidaritat envers els afectats de pobresa extrema. Però, en essència, el malestar escapà per vies innòcues per a la gran aristocràcia financeres. Innòcues per a ella, és clar, car a voltes el malestar s’ha vehiculat per una intensificació de les lluites tribals i sectàries. La conseqüència ha estat, paradoxalment, un enfortiment de la política neoclàssica i una major difusió dels postulats “minarquistes” i les grans alertes contra tota forma d’“enginyeria social”.
Així doncs, és completament normal que “la teoria de contractes” d’Oliver Hart i Bengt Holmström hagi rebut el “Premi Nobel d’Economia” del 2016 (http://didaclopez.blog.cat/2016/10/10/la-teoria-de-contractes-oliver-hart-bengt-holmstrom-premi-nobel-deconomia/ ) i que, en conseqüència, William K. Black s’enfili per les parets a “New Economic Perspectives”:
“Com ha contestat el comitè del Banc Central Suec que atorga els premis en economia en honor de Nobel als fracassos abjectes del camp en relació a la crisi financera recent i a la Gran Recessió? Un grup menor demostraria humilitat, reconeixeria els seus fracassos i prometria repensar fonamentalment el camp. Els economistes neoclàssics, però, som fets d’un material dur” (http://neweconomicperspectives.org/2017/02/2016-nobel-prizes-economics-go-pushed-criminogenic-policies.html )
Black, professor associat d’economia i dret a la UMKC, definia Hart i Holmström com a impulsors de “polítiques criminogèniques”. Aquest article tindrà continuïtat i es publicarà igualment a New Economic Perspectives.
D’aquest blog, Kelton fou la primera editora en cap. Actualment, ho és Black. “New Economic Perspectives” va crear-se el 2007 amb l’objectiu de difondre “The Kansas City Approach” en forma d’anàlisis i recomanacions aplicables a un sistema monetari modern. De les activitats de Kelton i d’altres figures de la MMT s’informa també a través de https://stephaniekelton.com/
