El passat dissabte 22 d’abril moria José Utrera Molina, un dels líders dels sectors ultres dels darrers governs de Franco i estimat encara avui pels feixistes, que amb el braç aixecat van cantar el Cara al sol en el seu enterrament, tal com es pot veure en el vídeo penjat encara ara a Internet. Tal com ha de ser, la Conselleria de Cultura de la Junta d’Andalusia ha sol·licitat un informe a la Subdelegació del Govern a Màlaga per l’incompliment de la Llei de Memòria Democràtica d’Andalusia, en concret de l’article 32. Aquesta article diu que les administracions públiques d’Andalusia evitaran la realització d’actes públics d’exaltació del colp militar o del franquisme, o homenatges a persones que van donar suport al colp militar i a la Dictadura.
Utrera Molina va ser membre de la Falange durant anys i panys i ministre d’Habitatge de juliol a desembre de 1973 en el govern de l’incriticable Carrero Blanco, en què formava part dels sectors ultres defensors de la continuació de la dictadura franquista després de la mort de Franco. Era, a més, sogre de Ruiz Gallardón, el del sector moderat del PP…
La Transició espanyola, ni modèlica ni ideal, va fer impossible que se’l jutgés com el criminal que havia estat i vam haver d’esperar fins al 31 d’octubre del 2014 perquè la jutgessa argentina María de Servini, basant-se en el principi de justícia universal, enviés una ordre de detenció internacional contra ell i divuit dirigents més de la dictadura franquista. Severini l’acusava d’«haver convalidat amb la seva signatura la sentència de mort de Salvador Puig Antich i de Georg Michael Welzel»; el segon, executat a Tarragona també a garrot vil el 2 de març de 1974. La jutgessa argentina recordava en l’ordre de detenció per interrogar-lo que els fets imputats eren sancionables amb les penes de reclusió o presó perpètua.
Utrera Molina va morir al llit, com Franco, i des de Tarragona se’l va recordar, no per acusar-lo de criminal, sinó per lloar-lo o recordar-lo esporgat. Les pàgines del Diari de Tarragona van acollir dos articles en aquest sentit. Un, escrit pel seu exdirector, Antoni Coll i Gilabert, que el recordava com a ministre de Franco i afirmava que, com a conseqüència de la Llei de memòria històrica de Zapatero, se li havien retirat honors i ara, en el moment de la mort, tornava al ventre de la seva mare tal com en va sortir, nu. Molta poesia per recordar un assassí, un assassí que signava sentències de mort en els darrers dies d’un règim que va arribar matant i va plegar també matant.
El segon article en record seu era una exaltació del feixista, a qui tractava d’«excelentísimo señor», escrit per Manuel Alcántara, articulista habitual del «Diari», que a més d’assistir al funeral ens explicava com es trucaven cada dia i com Utrera Molina mai no va conèixer el rancor. Veigues tu. Alhora, ens informava que allò que més mal havia fet a aquest falangista era que la seva estimada Sevilla li hagués tret la distinció de Fill Predilecte. «Le quitaron los honores, pero no el honor», deia Alcántara.
Llegint aquests articles podríem entendre millor, o no, la portada del mateix «Diari» després del ple municipal del 27 d’abril del 2017. L’Ajuntament de Tarragona hi va decidir, per acord unànime dels partits presents, treure les plaques feixistes de les façanes de les cases de la ciutat que encara en tenien. A la portada del «Diari» la notícia, però, no era que es retirarien les plaques, sinó que haurien de ser els veïns qui n’hauria d’assumir la retirada.
És un número per guardar i per ensenyar. Cadascú tria les seves prioritats, és clar, però en la tria també hi ha part del missatge. 40 anys després de l’acabament del franquisme, almenys formalment, a l’Estat espanyol el feixisme es continua mostrant a plena llum del dia i esborrar-lo dels carrers no és tan important com qui l’haurà d’esborrar. Escala i tornavís, tal com molta gent ja ha fet, i surt gratis, però alhora, i aquí hi ha la part important i destacada, enviem al cubell de la brossa els quasi darrers símbols del feixisme a la ciutat.
I contra el record del feixista Utrera Molina, el record a l’antifeixista Carlos Stepoy, tarragoní il·lustre que va morir el passat 17 d’abril a Madrid. Il·lustre perquè va ser ell qui va impulsar la denúncia des dels municipis de l’Estat espanyol del règim franquista com a suport, precisament, a la querella argentina de la jutgessa María de Servini.
La seva presència a Tarragona va ser determinant a l’hora de tirar-hi endavant la querella argentina i que la nostra ciutat es convertís, el mes de març de 2016, en la primera ciutat catalana que optava per interposar una querella criminal davant els seus Jutjats per tal que aquests investiguessin els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista que van afectar veïns i veïnes de Tarragona, es determinin les circumstàncies en què van ser perpetrats, qui van ser els seus responsables directes i mediats i, en el seu cas, es procedeixi a la seva imputació, processament, judici i condemna.
És per això que cal recordar-lo, com a torturat per la dictadura argentina, com a advocat en defensa dels Drets Humans arreu del món i com a antifeixista militant. Amb total seguretat, si Carlos hagués tingut la possibilitat d’afegir-s’hi, que no era el cas (anava en cadira de rodes com a conseqüència d’un desafortunat accident), ell també hagués posat la seva escala i el seu tornavís per tal d’esborrar la memòria feixista dels carrers de la ciutat. I gratis. Tal com farem els antifeixistes tarragonins quan qualsevol veí o veïna ens ho demani, alhora que desmentirem la portada del Diari de Tarragona perquè a Tarragona treure els rastres del feixisme sortirà gratis a qui vulgui que ho fem.
