Algú ha fet retret als homes de la “Unió Socialista de Catalunya” per haver rebutjat en tot moment que se'ls podés aplicar l'adjectiu de nacionalistes. Res i fa el que algú tracti de limitar el sentit de la paraula nacionalisme als nobles moviments de les nacionalitats sotmeses per a reivindicar llurs llibertats. En l'acceptació corrent i general, avui, a Europa, el mot nacionalisme significa, per nosaltres—homes de llibertat i ciutadans del món—una pila de coses lletges.
Però no és solament el mot que cal bandejar—cosa relativament de molt bon fer—. Allò que cal realment és alliberar-se del corc funest del nacionalisme que encén els odis i les lluites entre uns i altres pobles i porta als homes a la carrinclona exaltació dels tipismes i localismes més neules, els omple d'estàtica petulància, i—allò que és més greu—els encega i deshumanitza fins al punt de fer-los considerar despectivament la gent d'altres terres, com una mena de rebuig antropomòrfic sobre el qual està justificat el dret de conquesta i la imposició de les normes de vida del poble superior. No cal dir que aquest poble superior, escollit per la Divina Providència per a l'acompliment de l'obra del progrés i de la civilització, sempre és el propi poble, espill de virtuts, temple de saviesa, arca d'heroisme, etc., etc., resum, arquetip i síntesi de la humanitat superior. Tot el de fora és bàrbar. La terra estrangera és solament un tenebrós sopluig de “gent pèrfida”. Sembla mentida—en aquestes altures de la història—que hi hagin encara homes grans capaços d'encaterinar-se amb aquests infantilismes. I amb tot, el chauvinisme i la xenofòbia són els dos corcs que amb més facilitat s'arrapen al cor dels homes i els roseguen la puresa sentimental. No caldrà recordar que ni el mateix mestre de les nostres doctrines, Karl Marx, se'n pogué alliberar del tot.
Com un exemple dolorosament colpidor d'això que venim dient, sense la pretensió de descobrir cap Mediterrà, n'hi haurà prou amb transcriure uns quants paràgrafs d'un articlet que hem llegit ara de poc:
“No todo es susceptible de ser traducido al catalán. Por ejemplo, la naturaleza de Prieto. Prieto es asturiano, y por grandes que sean los esfuerzos que en Barcelona se hagan, nuestro compañero—acertado o desacertado en su dimisión—sigue siendo asturiano, dato suficiente para tenerle por hombre insobornable y entero. Si en lugar de haber nacido en Asturias, Prieto hubiera nacido catalán, aun siendo de igual potente complexión moral, hubiera habido necesidad de otras apoyaturas para demostrarlo. Y no quiere decir esto, hacemos las naturales excepciones en favor de los que las merecen, que todo catalán sea sospechoso, no. DECIMOS SECAMENTE QUE TODOS LOS SOSPECHOSOS SON CATALANES.”
Ens oblidàvem de fer constar que aquestes ratlles de redacció no les havem llegit a l'A.B.C., com la generalitat podria creure, sinó en el nostre estimat col·lega El Socialista, sense que a hores d'ara hagi aparegut cap rectificació contundent de la lamentabilíssima relliscada. De cap manera podem creure que la dita nota tradueixi el criteri de la redacció ni molt menys la dels homes selectes del socialisme espanyol. Si així no fos, quedarien de cop i volta explicades certes apoyaturas que no ens caben al magí.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org
