No he pogut obtenir cap exemplar de «Diario 16» de dimecres, on, segons altres diaris, continuant la seva campanya de denúncia, aquest periòdic madrileny sol·licitava de mi explicacions per les meves paraules pronunciades dimarts a Donostia en què afirmava què entenia la lluita d'ETA. «És que Xirinacs entén la violència practicada pels bàrbars bascos mentre la rebutja per als civilitzats catalans?».
Jo estimo «Diario 16», que més d'una vegada ha obert les seves planes a les meves necessitats d'expressió pública, i li dic que estic a la seva disposició per si desitja enviar-me un periodista per fer-me les preguntes que vulgui en nom del diari. Però, ja des d'ara, li respondré allò que em pregunta, sense tancar-me a futures ampliacions.
Primerament, crec que Euskadi, com Catalunya, és una nació, no una regió. Segon, crec que tota nació és sobirana i té dret a la seva autodeterminació. Tercer, crec que l'autodeterminació que, per mi és sinònim d'independència, implica llibertat de decidir sobre els propis destins. Separació, i per consegüent separatisme, és un dels casos possibles de l'autodeterminació, però, en l'autodeterminació, també hi cap federació, confederació, unió, etc., mentre siguin fetes en llibertat. Quart, crec que aquest no és el cas d'Euskadi ni de Catalunya, que els anys 1938 i 1939 respectivament foren ocupades per la força de les armes i espoliades de les minses autonomies de què gaudien. I no entrem en altres explicacions anteriors. Per no allargar-nos. Euskadi i Catalunya fa segles que són dominades com a nacions, contra llur voluntat, amb un permanent estat de terrorisme institucionalitzat. Entenc per terrorisme institucionalitzat impedir per la força l'exercici, sense embuts, del dret d'autodeterminació. Aquest terrorisme és infinitament més greu que aquell que s'aplica sobre una persona perquè afecta una nació sencera. Aquest gravíssim terrorisme ha minvat amb la desaparició del règim anterior, però encara es manté actualment; encara no ens podem autodeterminar com a nacions i ja ens han obligat a votar, des de llurs lleis electorals, compromissaris per fer una constitució que determini allò que se'ns pren a les nacions des de l'Estat espanyol.
La meva afirmació, posats aquests pressupòsits, és ben senzilla: és una dada sociològica que, on hi ha terrorisme institucional, per reacció surt el terrorisme de defensa. I si d'una part s'ha matat per dalt i per baix, per davant i per darrera, s'entén molt bé que un poble enfellonit per tanta injustícia s'encengui i mati com pugui. I això explicaria la violència, sempre secundària, que la primària és de l'Estat, tant a Euskadi com a Catalunya.
Si jo em limito a entendre-la i no la practico és únicament perquè estic practicant una altra mena de lluita, molt poc coneguda en profunditat però molt eficaç i que crec que a la llarga desplaçarà la lluita violenta.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
