Ara per ara sembla evident que per a bona part de la nostra societat només hi ha un projecte per al País Valencià. Com a gran marc conceptual, eixe projecte diu que la “Comunitat Valenciana” forma part d’Espanya, que el nostre present i futur és indestriable d’eixe regne, i que les dosis d’autonomia que tenim atorgades poden ser revisables en la seva quantia però no qualitativament en la mesura que es tracta d’una autonomia depenent i “legitimada” per la Constitució espanyola. Aquest marc conceptual però, té diferents lectures depenent de l’angle polític des del que s’observe.
Simplificant, podríem dir que la representació política del país recull almenys dues grans variants d’aquesta visió. Una està representada pel PP i ara també per Ciudadanos, i l’altra pels partits que donen suport a l’acord del Botànic (PSPV/PSOE, Compromís i Podem).
La primera és feroçment neoliberal, capitalista, depredadora, grollera, corrupta i antidemocràtica, i sempre intenta fer reviscolar l’etnocidi que va representar la mal anomenada Batalla de València, com a eina per a continuar dictaminant què és i què no és valencià i continuar gaudint de l’hegemonia cultural i política. Una hegemonia que necessiten per a posar totes les institucions al servei dels interessos de la minoria enriquida.
La segona variable és social-liberal, democràtica, més il·lustrada i amb inquietuds pel medi ambient, per la llengua i cultura, per un cert nivell de participació democràtica i pel benestar de les persones. Ara, després de més de 20 anys de governs de la dreta més desacomplexada a la Generalitat i en ajuntaments tan importants com el de València i amb una ciutadania empobrida no només econòmicament sinó també èticament i moralment, l’arribada dels nous governs ha estat rebuda com si fos aigua miraculosa. Tanmateix, setze mesos després del canvi, comencen a fer-se visibles les limitacions del projecte limitadament alternatiu. És la nostra forma particular de bipartidisme?.
Ara s’està fent net en el que era un cau de lladres, s’està gestionant raonablement millor i es reivindica un millor finançament. Fins ací tot bé. El que ocorre és que estes tres gran línies d’intervenció no aporten res de nou que, almenys teòricament, no pogués aportar una dreta civilitzada, mitjanament democràtica i que no fóra corrupta, malgrat que fóra espanyola i espanyolista. És a dir, els nous equips governamentals estan netejant la casa, airejant la ferum i pintant la façana, però la casa continua sent com aquella que tenien els masovers per a cuidar la finca dels amos. No es qüestionen, més enllà de referències de segon nivell, ni els límits autonòmics, ni el regim del 78, ni tan sols el decret de Nova Planta. El problema és només que encara no toca?
I és clar, comencen a aparèixer clivelles, dubtes, desconcerts i desencís, perquè molta gent, especialment la militància més activista, s’havia deixar guiar més per la música que no per la lletra. En el fons alguna gent havia assumit de facto allò que cridava la dreta, que els partits dels nous governs eren “llops amb pell de xai”.
Com a resultat de tot plegat tenim els resultats dels dos darrers processos electorals i totes les enquestes posteriors a les eleccions del canvi indicant una tendència preocupant. Sembla ser que la resposta del nucli rector de les noves polítiques, va en la línia de dir que no cal preocupar-se’n, que d’ací un any començaran a notar-se els efectes beneficiosos de les polítiques aplicades sota el lema totèmic de “Primer les persones”.
Ni per un moment crec que es puga dubtar que l’actual govern valencià prestarà més atenció a les persones precàries i més necessitades que els anteriors ocupants. Només caldria això. El problema rau en el fet que no n‘hi ha prou amb això per a garantir una majoria electoral, ni per guanyar una hegemonia cultural, ni per descomptat per a canviar a millor els aspectes més importants de la vida de les persones. Proporcionar les primeres respostes bàsiques a les persones més empobrides i marginades del sistema no dóna resposta ni als problemes del país ni als del conjunt de la societat, i encara menys ofereix una alternativa valida com a projecte de futur, ni situa el País Valencià com a subjecte de drets polítics per si mateix i no pas com a apèndix d’una Espanya, per altra banda en claríssima decadència. Setze mesos de nous governs ens estan demostrant que, almenys de moment, no hi ha cap projecte que vaja més enllà de rentar-li la cara a una autonomia que no respon a les necessitats de llarg abast ni individuals ni sobretot col·lectives.
Els límits, podríem dir ontològics, de la proposta política del govern del Botànic, de situar genèricament “primers les persones”, menysté a propòsit definir quin és l’espai vital d’aquestes persones. I no, no és el mateix si l’espai vital on poder realitzar-nos és Espanya o és el País Valencià. El menysté només en teoria, no pas a la pràctica, perquè després de tres excursions col·lectives en AVE a Madrid per dir-hi en castellà allò que es pot dir en valencià i de manera molt més potent i participativa, demostra que, a la pràctica, sí es té clar que no es pensa en clau de País Valencià com a àmbit prioritari.
Una segona derivada d’aquesta lògica, apareix al recomanable article d’un dels negociadors del Pacte del Botànic, Pau Belda (“Todos los caminos no llevan a Roma”). Un article que sembla un “fins una altra” dirigit als fins ara companys/es de viatge. Coincidisc plenament amb les seves crítiques a la renúncia a guanyar l’hegemonia. Discrepe, però, del com i dels objectius que exposa el Pau, que explícitament són “fer que el canvi arribe al PP i confrontar amb Madrid per a garantir que el canvi arribe a Espanya”.
La meva discrepància pel que fa al com es basa en el fet que guanyar l’hegemonia al PP no és només una qüestió de gestionar millor el missatge polític, triant els temes i si és possible el camp de confrontació, amb la qual cosa estic totalment d’acord, sinó que també és sobretot una confrontació en el terreny econòmic de gran abast. Com a exemple del que dic, cal explicar que la llarga hegemonia electoral del PP no responia només a una hegemonia ideològica en el camp manipulat de la identitat valenciana. Responia també i sobretot a uns 50.000 llocs de treball directes o indirectes creats a l’aixopluc de les polítiques governamentals (emanades després de l’afonament del PSOE al País Valencià i del «pacte del pollastre» entre el PP de Zaplana i l’extinta UV de Gonzalez Lizondo) i gestionats de manera clientelar. Eixa política va generar una borsa de persones agraïdes i la seva esfera d’influència, que alguns estudis calculen que arribava a 250.000 vots captius. Eixe quart de milió de vots era (i potencialment és) la diferència entre el percentatge de vot que podríem anomenar “normal” del PP i les folgades majories absolutes de què ha gaudit al País Valencià. Si és ben cert que no són només les qüestions materials les que condicionen l’esfera del pensament, tampoc podem menystenir el fet que hi tenen una gran influència.
Tanmateix, la discrepància de fons amb l’article esmentat rau en el segon dels objectius: garantir un canvi a Espanya, objectiu tan lloable com condemnat al fracàs. Tot i que sembla poc materialista dir que una cosa no pot canviar, hi ha prou experiències per a poder afirmar-ho en aquest cas. El canvi s’ha intentat reiteradament, i ha estat reiteradament postergat o derrotat almenys durant els darrers 200 anys, i ara no vindrà per una hipotètica victòria del camp social-liberal sobre l’oligàrquic/conservador, tal com es repeteix des que la Il·lustració i la revolució democràtica no va traspassar els Pirineus, més enllà de les illes formades pels nuclis de resistència de les nacions sotmeses. En tot cas, aquest canvi vindrà de la implosió d’Espanya a causa de les noves independències i les profundes sacsejades que produiran.
Per altra banda, i com si d’un pèndol es tractara, n’hi ha qui atorga tot el pes dels canvis polítics només als fets econòmics. Com en el cas anterior però aquesta vegada a la inversa, tot i que els fets econòmics són molt importants no són els únics elements que determinen l’evolució, la involució o fins i tot la revolució política. Tant a l’hora d’acumular forces per al canvi com a l’hora de poder-lo executar, a l’importantíssim factor econòmic cal sumar-hi els socials, jurídics, culturals, polítics, etc. que complementen tota l’arquitectura d’una societat concreta.
Per tant, una vegada situat el fons del problema, el fet que, tot i ser d’una importància extraordinària, el canvi produït al nostre país no ha anat més enllà d’una alternança política partidària, és l’hora que a partir d’eixa fita important, es treballe des de dins i des de fora de les organitzacions protagonistes per dotar-nos d’un veritable projecte alternatiu. Aquest projecte ha de qüestionar l’statu quo i reconèixer que el País Valencià és un subjecte polític i que com a tal té drets inalienables, per a la recuperació dels quals necessita un full de ruta perquè, empoderant la seva ciutadania, puga exercir la seva sobirania i el seu dret a decidir.
