F.Soldevila, J.Vicens Vives i P.Vilar
L’autor d’aquest llibre de 131 pàgines editat per les PAM el 2015 és el doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Enric Pujol i Casademont (1960), també és autor de El descrèdit de la Història (1993), Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografía catalana contemporània (1995) i Història i reconstrucció nacional (2003). Ha dirigit l’edició dels volums, L’exili català de 1936-1939. Un balanç (2003). Junt amb J.Santaló feren el projecte museogràfic del Museu de l’Exili de la Jonquera (2002-2007).
E. Pujol ha aplicat aquest brillant curriculum acadèmic a l’estudi dels tres historiadors de la capçalera. Ho fa amb la voluntat d’establir un cànon historiogràfic català, en el sentit que defineix el terme el diccionari de l’IE, quan hi llegim, regla, llei general, principi que governa el tractament o aplicació d’alguna cosa. També, noció d’ordre i mesura. És a dir, que sigui una aportació a la disciplina histórica. L’estudi dels tres autors ja esmentats ens donarà una visió globalitzadora, innovadora del passat català, en el benentès que el relat històric és un dels eixos de la nostra identitat, de la cultura nacional.
Ferran Soldevila (1894-1971), E.Pujol el defineix com un clàssic canònic que fins i tot s’arriba a confondre amb la mateixa tradició historiográfica catalana, tot i que es veu immers en la dicotomía entre tradició i innovació. F.Soldevila vol Fer de Catalunya un poble normal, un més en el concert de les nacions, per a ell, el concepte d’àmbit nacional és el de les terres de parla catalana.
Abans que l’historiador EH.Carr (1892-1982) hagués exposat en el seu conegut manual What is history? (1961) el seu enfocament sobre l’adscripció ideológica de l’historiador i la recerca de la veritat objectiva mitjançant l’exercici del rigor crític, ja ho havia estudiat F.Soldevila en els seus textos.
F.Soldevila fou un dels ideòlegs de la Generalitat Republicana del 1931, des del seu lloc de director del Seminari d’Història de Catalunya de la (UB), com a membre de la Institució de les Lletres Catalanes i del Consell director de la Revista de Catalunya durant el període (1936-.1939). La seva Història de Catalunya (1934-1935) en tres volums publicada per l’Editorial Alpha, el consagrà com a historiador i tingué un notable ressò en la intel·lectualitat de l’època.
Jaume Vicens i Vives (1910-1960) fou el representant del trencament amb la ideología i metodología històrica de F.Soldevila i A.Rovira i Virgili, als quals titllà de romàntics i poc rigorosos. Tot i el seu eclecticisme s’apropà metodològicament a l’Escola dels Annales. El gruix de l’obra històrica i política de J.Vicens s’elaborà durant el primer franquisme. El 1943 estableix contacte amb membres de “Opus Dei”, aquesta relació amb els tecnòcrates l’apropa als polítics i nuclis de poder de la dictadura. En la seva obra, defensa una millor articulació de Catalunya i Espanya, impulsant la modernització d’aquesta que hauria d’ésser obra del sector més dinàmic de la burgesia catalana, les elits econòmiques com a factor de canvi modernitzador.
Influenciat per A. Toynbee (1889-1971) i la seva teoría cíclica de les civilitzacions, creia que el recanvi del franquisme l’havia de protagonitzar el sector més europeísta i actiu de l’empresariat català. El 1956, redacta el document, l’Aliança pel redreç de Catalunya. Hi defensa la superació de la guerra del 1936-’39 sense vencedors ni vençuts, la democràcia i un model federal de l’Estat, i connectat amb la Unió Europea. A grans trets, un esquema del que representà 20 anys més tard la Transició.
Els seus plantejaments s’estengueren a un nucli influent de polítics, grups de pressió econòmics i pensadors, Joan Sardà, Jordi Pujol, Albert Manent, Carles Ferrer Salat, Josep Benet i el nucli Montserratí, Manuel Ortínez, Josep Pla, amb qui manté una sòlida amistat personal, tots ells amb una forta influència política i ideològica en els nuclis de poder de l’autonomisme català.
Pierre Vilar (1906-2003) Historiador occità. D’ell escriu l’autor del llibre El seu interès per la historia de Catalunya en els difícils moments del franquisme, constituí una injecció d’autoestima que possibilità el desvetllament de moltes consciències en favor de la cultura i la historiografía autòctones. L’estudi del cas català li serví d’exponent d’un fenomen universal: el de l’existència de nacions diferents als Estats, ( i sovint amb arrels anteriors a la revolució burgesa) que ell intentà de formular des d’una perspectiva teòrica.
La seva tesi doctoral, Catalunya dins l’Espanya Moderna (1964-1968) en 4 volums, és una anàlisi de la realitat nacional catalana basada en l’estudi de les estructures nacionals des d’una òptica marxista. El seu marxisme però, no és dogmàtic, atès que està molt vinculat intel·lectualment amb l’Escola dels Annales, per tant, allunyat del marxisme historiogràfic de manual, del decenni 1960-1970. El llibre publicat per edicions 62, tingué molt bona recepció per part del públic català.
En les seves recerques, P. Vilar demostrà un interès especial en l’estudi del dels segles XVI al XVIII, període poc estudiat però imprescindible per a entendre el desenvolupament capitalista dels segles posteriors XIX i XX. En aquest sentit E.Pujol escriu, Els dos darrers volums de la tesi vilariana, que de fet constituïen el nucli central de la seva tesi, eren dedicats a l’anàlisi de les transformacions agràries i la formació del capital comercial durant el segle XVIII, que explicaven les condicions que possibilitaren la revolució industrial catalana contemporània i convertiren el Principat en (una petita Anglaterra), segons la terminología vilariana.
P. Vilar fou el director dels 8 volums de la Història de Catalunya (1987- 1990) impresos per edicions 62. El coordinador de l’obra fou el profesor Josep Termes. En el llibre, Pensar històricament, P.Vilar ens apropa a la seva evolució intel·lectual, trajectòria personal, a l’amistat amb destacats polítics, estudiosos catalans, Carles Pi i Sunyer (1888-1971), Pau Vila (1881-1980) que l’ajudaran a entendre la societat catalana objecte del seu estudi.
Dins la metodología de treball de P.Vilar hi trobem el concepte “d’història total” procedent de l’Escola dels Annales, desenvolupada per Marc Bloch, Lucien Febvre i Fernand Braudel, com una síntesi que vol interrelacionar els fets económics amb els culturals, socials, de la psicología col·lectiva, la demografía, la filosofía, l’art, obrint l’estudi de la història a d’altres disciplines acadèmiques, per així, aconseguir una visió més global del fet històric.
Consideració
El llibre que resenyem està escrit en un estil didàctic com correspon a un professor autor del text, això facilita la comprensió dels conceptes. És una obra d’obligada lectura per a qui vulgui entendre la Història de Catalunya des d’una òptica autocentrada en la nostra realitat, i també de l’aportació que al coneixement d’aquesta realitat han fet els tres vectors força - imprescindibles, que protagonitzen el text ressenyat.
