Fa trenta-cinc anys que Terra Lliure va portar a terme una acció de represàlia contra un dels principals signataris del Manifiesto en què es denunciava la persecució del castellà a Catalunya amb un intent de posar fre a la normalització social del català.
Aquesta acció va tenir conseqüències diverses més enllà de les declaracions de condemna de les institucions estatals i autonòmiques. El grup impulsor del Manifiesto es va desintegrar i alguns dels principals signants, com Jiménez Losantos que s'instal·là a Madrid, abandonaren els Països Catalans.
Terra Lliure havia portat a terme sobretot accions de propaganda armada, però en aquest cas va incidir directament en una qüestió amb vinculacions i repercussions en la vida política d'una manera molt directa. Per això ha estat una acció que ha estat, d'una manera regular, objecte d'informacions, recordatoris, anàlisis i comentaris.
El Manifest "dels 2.3OO" i l'acció contra Jiménez Losantos
El cop militar del 23-F amb el guàrdia civil Antonio Tejero com a cara visible va generar percussions diverses: el 12 de març de 198l, el Diario 16 va publicar l'anomenat "Manifiesto de los 2.3OO", on es denunciava la situació "d'inferioritat i persecució" de l'espanyol a Catalunya. Si bé el document va ser redactat bastant abans, es va aprofitar el clima del cop d'estat per fer-lo públic, anant de bracet d'aquesta manera, intel·lectual —que es presentaven aleshores amb una imatge progressista i demòcrata: Amando de Miguel, Federico Jiménez Losantos, Santiago Tarancón, Carlos Sahagún i José Reinoso-, amb Tejero i Milans de Bosch.
La indignació popular va ser immediata i contundent. Les cartes al director de diaris i revistes catalanes eren innombrables, i ràpidament van aparèixer un seguit d'iniciatives que van culminar en un acte central al paranimf de la Universitat de Barcelona el l8 de març de 1981, on es va aprovar un manifest en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Aquest manifest del paranimf va ser l'origen de la plataforma d'organitzacions i entitats culturals i polítiques coneguda amb el nom de la Crida a la Solidaritat. I així es va iniciar una campanya de sensibilització sota l'eslògan Som una nació que va culminar en un acte massiu el 24 de juny de 1981 al Camp Nou. Però abans, el 21 de maig de 1981, un escamot de Terra Lliure segresta el professor Federico Jiménez Losantos, un dels redactors del Manifiesto de los 2.300, i el deixa abandonat en un camp obert a Esplugues de Llobregat amb un tret al genoll . Les reaccions polítiques no es fan esperar. Però primer és Jiménez Losantos qui, en unes primeres declaracions, acusa les institucions autonòmiques, i el president del Parlament català, Heribert Barrera, d'instigar la realització de fets similars, per la postura que prenen arran de la publicació del Manifiesto. Naturalment, la Generalitat va sortir al pas d'aquestes declaracions, i fins i tot el diari Avui, en la seva edició del 22 de maig, diu que ha rebut la reivindicació de Terra Lliure i que en aquesta s'amenaça d'atemptar contra persones de la Generalitat de Catalunya, extrem aquest totalment fals, segons indica en el seu llibre Jaume Fernàndez en el seu llibre.
Com era d'esperar tots els partits polítics van condemnar l'acció i van procurar no donar més voltes al problema, davant l'evident aprovació d'una part important de la població catalanoparlant i la indiferència patent de la població d'origen immigrant. Al cap de pocs dies, tots el diaris publicaven una petita nota en la qual es deia que deu dels principals signants del Manifiesto se n'anaven a viure fora de Catalunya. Entre aquests, Amando de Miguel, el mateix Jiménez Losantos i Santiago Tarancón. La polèmica que es podia haver suscitat va restar soterrada pels fets del Banc Central de Barcelona, i les versions sobre possibles connexions ultres de l'afer. Això va succeir el 23 de maig, tres dies després de l'acció contra Jiménez Losantos.
L'acció de Terra Lliure que va aturar la maniobra lerrouxista (descripció de l'acció de Terra Lliure recollida al llibre
Terra Lliure (1979-1985) de Jaume Fernàndez Calvet. El Llamp, 1986)
El comitè de redacció del Manifiesto dels 2300 estava format per coneguts ideòlegs de l’espanyolisme, en concret Amando de Miguel, Federico Jiménez Losantos, Santiago Tarancón, Carlos Sahagún i José Reinoso. Van començar a organitzar actes públics en què aquests personatges exposaven el seu «memorial de greuges» contra el català, sobretot a barriades i poblacions amb un percentatge important de població d’origen immigrat.
La indignació popular va ser immediata i contundent. Les cartes al director de diaris i revistes catalanes eren innombrables, i ràpidament van aparèixer un seguit d’iniciatives que van culminar en un acte central al paranimf de la Universitat de Barcelona, en què s’aprovà un manifest en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Aquest manifest del paranimf fou l’origen de la plataforma d’organitzacions i entitats culturals i polítiques coneguda amb el nom de Crida a la Solidaritat. S’inicia la campanya de sensibilització denominada «Som una Nació», que culminaria en un acte massiu al Camp Nou de Barcelona, expressió multitudinària de rebuig a l’espanyolisme. Però abans.
Som al 20 de maig de 1981. En aquest temps, la plaça de Mossèn Clapés, al barri de Sant Andreu de Barcelona, no és més que una extensió de terra trepitjada, on aparca com pot prop d’un centenar de cotxes. Són les vuit del vespre. Per l’època de l’any en què ens trobem, encara és de dia. Tres cotxes arriben amb escàs interval de temps a la plaça. Dos cerquen un lloc per aparcar, mentre que el tercer resta amb el motor en marxa. Del primer en baixen en Toni i l’Huc, s’adrecen cap al tercer cotxe i es fiquen a dins. Del segon cotxe baixa l’Albert i es reuneix amb els companys per tal de repassar per darrer cop les instruccions. Tot seguit s’acomiada i els desitja sort.
El cotxe, ocupat ara per cinc persones, arrenca i desapareix aviat enmig del trànsit intens. Enfila cap a Santa Coloma de Gramenet, a l’altre costat del Besòs. Un cop allí va cap a l’Institut d’ensenyament mitjà de la vila. Prop de l’objectiu, s’atura en un racó discret, i en un moment s’enganxen, damunt de les plaques de la matrícula autèntica, unes de falses, mitjançant cinta adhesiva pels dos costats. A continuació se situen en un carreró proper a l’Institut, des d’on controlen l’entrada.
Poca estona després, arriba a l’indret una porquera plena de monos i aparca a uns quinze metres del cotxe de l’escamot. Es tracta d’un fet imprevist que pot obligar a modificar el pla d’actuació. L’espera continua, i la tensió va pujant de grau.
De sobte, un soroll metàl·lic glaça la sang dels ocupants del vehicle. Un d’ells surt fora i confirma les sospites. La placa de matrícula falsa del davant ha caigut a terra. Per sort comença a fosquejar, i els monos no s’han adonat de res.
Dissimuladament recullen la placa del terra, desenganxen també la del darrera i les guarden totes dues al portaequipatges. No ha passat res, però es podia haver desencadenat el sacramental. Un altre cop caldrà netejar bé les plaques abans d’enganxar-hi les falses, per millorar l’eficàcia de l’adhesiu.
Són prop de les deu de la nit, i en Toni i l’Huc surten del vehicle i van a passejar pel pati d’entrada de l’Institut. La porquera no s’ha mogut del lloc. Toquen les deu. Quasi de seguida apareixen a la porta de l’Institut en Federico Jiménez Losantos i una professora que treballa amb ell.
Pugen al Simca 1000 de la noia, i engeguen en direcció cap al nucli urbà de Santa Coloma. Darrera d’ells, la porquera fa el mateix recorregut. Segons sembla, la seva missió és protegir la sortida i el retorn dels darrers nois i noies de l’institut contra robatoris i violacions. Darrera la porquera circula el cotxe ocupat per en Toni, l’Huc i els tres integrants de l’escamot de protecció. Arribats a Santa Coloma, el Simca enfila cap a la part alta de Barcelona, seguit pels seus perseguidors. Després de mitja hora de seguiment, baixa per l’avinguda Príncep d’Astúries i trenca cap a la dreta, pel carrer Guillem Tell, on s’atura. El cotxe perseguidor ho fa a la mateixa avinguda, una mica més avall, i en baixen en Toni i l’Huc, que van cap el Simca, un per cada costat.
El carrer està desert. En arribar a l’alçada del vehicle, treuen les pistoles i encanonen la parella, que no gosa moure’s. L’Huc passa al darrera amb la noia i en Toni al lloc del conductor. Al costat d’aquest seu en Jiménez. L’escamot de protecció, un cop acabada la seva feina, se’n va cap a la plaça de Mossèn Clapés, on els espera l’Albert. Informen de com van les coses fins ara, lliuren les seves armes i les plaques falses, i se’n tornen cap a casa. Si van nets, no cal patir pels controls.
Mentrestant, en Toni condueix el Simca per la Diagonal, cap a la sortida de Barcelona. En aquells dies s’estaven realitzant els preparatius per al «Día de las Fuerzas Armadas» a Barcelona, i a la Diagonal s’instal·laven els serveis de megafonia, les tarimes i les cadires pertinents. Per aquest motiu, a cada cantonada hi ha una parella de la policia militar i una altra de monos, armats amb regadores.
Cada cop que el cotxe s’atura en un semàfor, la tensió creix a l’interior. Un sol crit o intent de fuga per part d’en Jiménez o la noia poden provocar, en el millor dels casos, la detenció dels components de l’escamot, i en el pitjor més val no pensar-hi. Finalment arriben sense problemes a la sortida de Barcelona, i trenquen, a l’encreuament de la Ciutat Diagonal. Allà, en un grup d’arbres, prop de les pistes del motocross, aturen el vehicle i en fan baixar els passatgers. Els porten al costat d’un arbre, on els lliguen.
Fins en aquest moment, gairebé no han dit cap mot a la parella, només per tranquil·litzar-los, sobretot a la noia, pel que fa a les intencions de l’escamot. Ara es demana a l’home si és Federico Jiménez Losantos, que s’adona tot seguit del motiu de la retenció i nega la seva personalitat. Tanmateix la seva documentació és prou explícita, i llavors ha d’escoltar com se li retreu la manera d’actuar contra el poble treballador dels Països Catalans, i se l’adverteix que no torni a posar els peus a la nostra nació. Malgrat això, encara pregunta si el mataran, i se li respon que solament rebrà un escarment.
A continuació, en Toni apunta a la cama d’en Jiménez i dispara. No passa res. Havia oblidat de treure el pestell de seguretat. Ho fa i dispara novament. Aquest cop surt el tret, i en Jiménez queda allà, lligat a l’arbre i amb la cama sagnant. L’escamot agafa el cotxe i s’adreça ràpidament cap a Barcelona.
Tornen a la plaça Mossèn Clapés, abandonen el Simca amb les claus posades i van a reunir-se amb l’Albert, que els espera en una cantonada. Li tomen les armes, agafen el seu cotxe i se’n van. Pocs minuts més tard, el diari Avui rep una telefonada que indica el lloc on es troben en Jiménez i la noia, i reivindica el fet en nom de Terra Lliure. Malgrat això, un cotxe patrulla de la policia ja ha recollit el ferit i la noia i els ha portat a l’Hospital Clínic, on després d’una petita cura envien en Jiménez a casa seva, ja que la ferida no interessa cap òrgan vital.
Les reaccions polítiques no es fan esperar. El mateix Jiménez Losantos, en unes primeres declaracions, acusa les institucions autonòmiques, i el president del Parlament català, Heribert Barrera, d’instigar a la realització de fets similars, per la postura que prenen arran de la publicació del «Manifiesto». Naturalment, la Generalitat va córrer a salvar la cara, i fins i tot el diari Avui, en la seva edició del 22 de maig, diu que ha rebut la reivindicació de Terra Lliure i que en aquesta s’amenaça d’atemptar contra persones de la Generalitat, extrem aquest totalment fals. No cal dir que mai no ha exhibit cap prova d’aquesta afirmació.
A part d’això, tots els partits parlamentaris van condemnar el fet, cosa que era d’esperar, però van procurar no donar més voltes al problema, davant de l’evident aprovació d’una part important de la població catalanoparlant i la indiferència patent de la població d’origen immigrat. En aquest sentit, la maniobra lerrouxista fracassava estrepitosament. Al cap de pocs dies, tots els diaris publicaven una petita nota en la qual es deia que deu dels principals signants del «Manifiesto» se n’anaven a viure fora de Catalunya. Entre aquests, Amando de Miguel, el mateix Jiménez Losantos i Santiago Tarancón.
