El 23 de juliol de 2015 mor Josep Planchart. Va néixer a Sant Celoni el 1918. Quan té 16 anys s’inscriu al Casal d’Esquerra Republicana-Estat Català del carrer Girona número 3, més tard passà al Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia, allí amb 16 anys el Sis d’Octubre del 1934 es troba concentrat amb uns trenta militants més, per a defensar l’Estat Català de la República Federal proclamat pel President de la Generalitat, només tenen armes curtes revòlvers i pistoles, esperaran unes ordres per actuar que mai arribaran a causa de les divergències en la tàctica a emprar entre els organitzadors de la revolta.
Sovinteja l’Orfeó Gracienc un dels centres culturals emblemàtics del barri. Quan esclata la guerra té divuit anys, al barri on viu Gràcia, hi han uns 350 militants d’Estat Català, d’aquests uns 175 són al front d’Aragó molts d’ells a la 132 Brigada Mixta del comandant Antoni Blàvia i Esquirol (1915-1994), aquest era militant d’Estat Català i membre de la francmaçoneria, era per una qüestió d’afinitat ideològica que els militants independentistes escollien una Brigada que el seu comandant i bona part dels seus efctius eren del seu mateix partit polític. La 132 BM s’organitzà l’11 de juny de 1937, estava formada per quatre batallons dos d’Estat Català, un del Partit Socialista Unificat de Catalunya, (PSUC) i un del primer Regiment organitzat a Lleida, molts dels seus components havien format part de la Columna Volant Catalana, que participà en el desembarcament de Mallorca, fou enviada al front d’Aragó prop de Terol.
Durant el període de la guerra Estat Català té uns 10.000 militants la meitat són al front, en Josep Planchart és mobilitzat, el seu amic l’Octavi Viladrosa escriu d’ell al llibre "Sang, dolor, esperança": Després aparegué en Planxart, un xicot ros de pell rosa, ben vestit. Venia a l’Orfeó com si anés al parc zoològic; desentonava en aquell ambient. Observava amb un somriure irònic als llavis. Feia patí en rodes. Mai no havia conegut ningú que patinés Va invitar-me a acompanyar-lo. Una pista de ciment plena de nois i noies. Patinava bé amb desimboltura. Portava pantalons de golf com gairebé tots els nois. Les noies amb vestits adequats, elegants i gracioses. Em fascinava veure’ls lliscar, esmunyint-se d’una barrera a l’altra, àgils experts. En Planxart volia instruir-me en l’art del patinatge. Mai no ho vaig intentar. Era un món massa diferent al meu . En Planxart, amb la seva aparença de cínic vividor es farà sempre entrampar per les dones més endavant: Viu al barri alt de Gràcia, un sector tranquil. Planxart no és més que un petit burgès, el rei del patí en rodes. Massa ros, massa pulcre i net per embrutar-se les mans malgrat aquests judicis fets per l’amic adolescent, l’amistat entre els dos sempre fou sòlida, intensa, i es mantingué i afermà quan l’O.Viladrosa s’hagué d’exiliar a París. Cal dir que aquest petit burgès com l’anomena el seu amic fou empresonat tres vegades, el 1943, el 1969 i el 1972 aquesta darrera vegada i fins a la Llei d’amnistia del 1977 va viure en la clandestinitat.
L’inici de la guerra atrapà J. Planchart a Salt fent uns treballs a la gestoria d’un seu parent, s’allistà voluntari al Comitè d’Instrucció Premilitar, i el gener de 1937 s’incorporà a l’Exèrcit Popular, fou destinat al STE Servei de Tren de l’Exèrcit, que era la unitat de l’exèrcit destinada als transports militars, aquest destí li permeté de continuar l’activitat política a Gràcia
J.Planchart, junt amb l’Octavi Viladrosa i en Felicià Manzanares, formaren part del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català, que presidí Manuel Cruells, és a dir, durant els tres anys del conflicte la seva militància és molt activa, treballant en la consolidació organitzativa d’Estat Català, en un entorn difícil, primer per la situació bèl·lica i després per la política, l’independentisme, fou presoner primer, de la seva feblesa numèrica i organitzativa i després de l’hegemonia dels anarcosindicalistes i dels comunistes.
Després de l’ocupació de Barcelona Josep Planchart es retira cap a la frontera, junt amb els 450.000 fugitius, que no creien en la bondat del “nuevo orden” basat en els afusellaments al Camp de la Bota i els camps de concentració. Després d’uns mesos al camp de concentració d’Argelers, retorna a l’Estat espanyol per Irún i el tanquen tres mesos al camp de concentració d’Estella, a Navarra. Amb els avals de bona conducta que li aconseguí la seva mare, pot sortir del camp de concentració, en estar en edat de quintes l’envien a Melilla ( Marroc) al Regiment de Fortificacions, allí treballarà a les oficines durant set mesos després el llicenciaran per ésser fill de vídua.
Gràcies als bons oficis del seu cosí que tenia un despatx especialitzat en administració local, Josep Planxart fou nomenat secretari municipal de Montesquiu, i dels petits poblets de Sora i Santa Maria de Besora. Aleshores tornà a establir contacte amb el seu amic l’Octavi Viladrosa, que formava part del Front Nacional de Catalunya i entenent com aquest, que la lluita contra els enemics de la nació catalana continuava s’adherí a la nova organització patriòtica.
Montesquiu es convertí en un punt d’enllaç i trobada dels militants del FNC que travessaven clandestinament la frontera d’una banda a l’altra. En Josep Munté li demana ajut per traslladar en Joan Cornudella que estava amagat en una masia fins a Barcelona, amb taxi es traslladaren fins a Sant Quirze, allí a l’Hostal de Ca la Càndida passaren la nit i a l’endemà pogueren arribar a Barcelona. En Manuel Cruells i l’Octavi Viladrosa s’hostatjaren al mateix lloc algunes de les vegades que passaren la frontera per la muntanya.
Josep Planchart fou un element valuós, perquè facilità als lluitadors del FNC salconduïts en blanc de l’Ajuntament de Sora, això permetrà de documentar els clandestins que arribats de l’estat veí no tenen papers, no cal dir la importància de poder adoptar una identitat falsa per a un resistent, i com això facilita la seva supervivència en una situació d’un règim policial com el d’aleshores, amb controls i identificacions cada dos per tres. Gràcies a uns vals de benzina que ell subministra, els militans del Front poden obtenir menjar al mercat negre per a les persones que vivint en la clandestinitat, no tenien targeta de raccionament i per tant no podien comprar menjar.
El FNC treballa amb els serveis d’intel·ligència francesos sobretot i amb els anglesos i polonesos, en una xarxa d’evasió de fugitius dels països ocupats i de pas d’aviadors abatuts en territori francès, i de documents d’interès militar així com en tasques d’informació de moviments de tropes a la Península, moviments de vaixells amb destí a Alemanya o Itàlia, producció industrial, etc.
La detenció del militant del Front i reconegut pintor Francesc Espriu i Puigdengoles, al qual li trobaren salconduïts en blanc de l’Ajuntament de Sora i les instruccions per a omplir-los provocà l’empresonament a la Model de Josep Planchart el 10/12/1943 fou alliberat el 29/12/ 1944, en el seu sumari consta que estava “al servicio de potencia extranjera”. Durant la seva estada a la presó, va estar ingressat a la quarta galeria amb els atracadors i els condemnats a mort, conviure amb aquests i patir la seva angoixosa espera de la mort, de la desesperació, fou una experiència dolorosa que mai va poder oblidar.
En un informe emès per la Jefatura Superior de Policia de Barcelona el 11/8/1972 del Archivo General 795/17 s’hi deia: El 10/3/1969 fue detenido por introducir propaganda clandestina de tipo catalanista a través de la frontera francesa, consistente en ejemplares de la revista Xaloc, impresa en Méjico y Vida Nova, esta en Francia, así como los sellos commemorativos del Consell Nacional Catala En el mateix text se’l considera: Politicamente esta considerado como elemento catalanista y totalmente desafecto al Régimen. Sembla que aquesta fou la raó perquè restés empresonat quatre mesos a la presó de Lleida i dos mesos a Carabanchel ( Madrid)
La tercera i darrera detenció fou el maig de 1972, per la seva suposada vinculació amb el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC) fou condemnat a quatre anys, dos mesos i un dia de presó, passà a la clandestinitat i restà amagat fins a l’amnistia del 1976.
