Sovinteja l’Orfeó Gracienc un dels centres culturals emblemàtics del barri. Quan esclata la guerra té divuit anys, al barri on viu Gràcia, hi han uns 350 militants d’Estat Català, d’aquests uns 175 són al front d’Aragó molts d’ells a la 132 Brigada Mixta del comandant Antoni Blàvia i Esquirol (1915-1994), aquest era militant d’Estat Català i membre de la francmaçoneria, era per una qüestió d’afinitat ideològica que els militants independentistes escollien una Brigada que el seu comandant i bona part dels seus efctius eren del seu mateix partit polític. La 132 BM s’organitzà l’11 de juny de 1937, estava formada per quatre batallons dos d’Estat Català, un del Partit Socialista Unificat de Catalunya, (PSUC) i un del primer Regiment organitzat a Lleida, molts dels seus components havien format part de la Columna Volant Catalana, que participà en el desembarcament de Mallorca, fou enviada al front d’Aragó prop de Terol.
Durant el període de la guerra Estat Català té uns 10.000 militants la meitat són al front, en Josep Planchart és mobilitzat, el seu amic l’Octavi Viladrosa escriu d’ell[1]: Després aparegué en Planxart, un xicot ros de pell rosa, ben vestit. Venia a l’Orfeó com si anés al parc zoològic; desentonava en aquell ambient. Observava amb un somriure irònic als llavis. Feia patí en rodes. Mai no havia conegut ningú que patinés Va invitar-me a acompanyar-lo. Una pista de ciment plena de nois i noies. Patinava bé amb desimboltura. Portava pantalons de golf com gairebé tots els nois. Les noies amb vestits adequats, elegants i gracioses. Em fascinava veure’ls lliscar, esmunyint-se d’una barrera a l’altra, àgils experts. En Planxart volia instruir-me en l’art del patinatge. Mai no ho vaig intentar. Era un món massa diferent al meu (pàg 30) En Planxart, amb la seva aparença de cínic vividor es farà sempre entrampar per les dones (pàg 80) més endavant: Viu al barri alt de Gràcia, un sector tranquil. Planxart no és més que un petit burgès, el rei del patí en rodes. Massa ros, massa pulcre i net per embrutar-se les mans ( pàg 86) malgrat aquests judicis fets per l’amic adolescent, l’amistat entre els dos sempre fou sòlida, intensa, i es mantingué i afermà quan l’O.Viladrosa s’hagué d’exiliar a París. Cal dir que aquest petit burgès com l’anomena el seu amic fou empresonat tres vegades, el 1943, el 1969 i el 1972 aquesta darrera vegada i fins a la Llei d’amnistia del 1977 va viure en la clandestinitat.
L’inici de la guerra atrapà J. Planchart a Salt fent uns treballs a la gestoria d’un seu parent, s’allistà voluntari al Comitè d’Instrucció Premilitar, i el gener de 1937 s’incorporà a l’Exèrcit Popular, fou destinat al STE Servei de Tren de l’Exèrcit, que era la unitat de l’exèrcit destinada als transports militars, aquest destí li permeté de continuar l’activitat política a Gràcia
J.Planchart, junt amb l’Octavi Viladrosa i en Felicià Manzanares, formaren part del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català, que presidí Manuel Cruells, és a dir, durant els tres anys del conflicte la seva militància és molt activa, treballant en la consolidació organitzativa d’Estat Català, en un entorn difícil, primer per la situació bèl·lica i després per la política, l’independentisme, fou presoner primer, de la seva feblesa numèrica i organitzativa i després de l’hegemonia dels anarcosindicalistes i dels comunistes.
Després de l’ocupació de Barcelona Josep Planchart es retira cap a la frontera, junt amb els 450.000 fugitius, que no creien en la bondat del “nuevo orden” basat en els afusellaments al Camp de la Bota i els camps de concentració. Després d’uns mesos al camp de concentració d’Argelers, retorna a l’Estat espanyol per Irún i el tanquen tres mesos al camp de concentració d’Estella, a Navarra. Amb els avals de bona conducta que li aconseguí la seva mare, pot sortir del camp de concentració, en estar en edat de quintes l’envien a Melilla ( Marroc) al Regiment de Fortificacions, allí treballarà a les oficines durant set mesos després el llicenciaran per ésser fill de vídua.
Gràcies als bons oficis del seu cosí que tenia un despatx especialitzat en administració local, Josep Planxart fou nomenat secretari municipal de Montesquiu, i dels petits poblets de Sora i Santa Maria de Besora. Aleshores tornà a establir contacte amb el seu amic l’Octavi Viladrosa, que formava part del Front Nacional de Catalunya i entenent com aquest, que la lluita contra els enemics de la nació catalana continuava s’adherí a la nova organització patriòtica.
Montesquiu es convertí en un punt d’enllaç i trobada dels militants del FNC que travessaven clandestinament la frontera d’una banda a l’altra. En Josep Munté[2] li demana ajut per traslladar en Joan Cornudella que estava amagat en una masia fins a Barcelona, amb taxi es traslladaren fins a Sant Quirze, allí a l’Hostal de Ca la Càndida passaren la nit i a l’endemà pogueren arribar a Barcelona. En Manuel Cruells i l’Octavi Viladrosa s’hostatjaren al mateix lloc algunes de les vegades que passaren la frontera per la muntanya.
Josep Planchart fou un element valuós, perquè facilità als lluitadors del FNC salconduïts en blanc de l’Ajuntament de Sora, això permetrà de documentar els clandestins que arribats de l’estat veí no tenen papers, no cal dir la importància de poder adoptar una identitat falsa per a un resistent, i com això facilita la seva supervivència en una situació d’un règim policial com el d’aleshores, amb controls i identificacions cada dos per tres. Gràcies a uns vals de benzina que ell subministra, els militans del Front poden obtenir menjar al mercat negre per a les persones que vivint en la clandestinitat, no tenien targeta de raccionament i per tant no podien comprar menjar.
El FNC treballa amb els serveis d’intel·ligència francesos sobretot i amb els anglesos i polonesos, en una xarxa d’evasió de fugitius dels països ocupats i de pas d’aviadors abatuts en territori francès, i de documents d’interès militar així com en tasques d’informació de moviments de tropes a la Península, moviments de vaixells amb destí a Alemanya o Itàlia, producció industrial, etc.
La detenció del militant del Front i reconegut pintor Francesc Espriu i Puigdengoles, al qual li trobaren salconduïts en blanc de l’Ajuntament de Sora i les instruccions per a omplir-los provocà l’empresonament a la Model de Josep Planchart el 10/12/1943 fou alliberat el 29/12/ 1944, en el seu sumari consta que estava “al servicio de potencia extranjera”. Durant la seva estada a la presó, va estar ingressat a la quarta galeria amb els atracadors i els condemnats a mort, conviure amb aquests i patir la seva angoixosa espera de la mort, de la desesperació, fou una experiència dolorosa que mai va poder oblidar.
En un informe emès per la Jefatura Superior de Policia de Barcelona el 11/8/1972 del Archivo General 795/17 s’hi deia: El 10/3/1969 fue detenido por introducir propaganda clandestina de tipo catalanista a través de la frontera francesa, consistente en ejemplares de la revista Xaloc, impresa en Méjico y Vida Nova, esta en Francia, así como los sellos commemorativos del Consell Nacional Catala[3] En el mateix text se’l considera: Politicamente esta considerado como elemento catalanista y totalmente desafecto al Régimen. Sembla que aquesta fou la raó perquè restés empresonat quatre mesos a la presó de Lleida i dos mesos a Carabanchel ( Madrid)
La tercera i darrera detenció fou el maig de 1972, per la seva suposada vinculació amb el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC)[4] fou condemnat a quatre anys, dos mesos i un dia de presó, passà a la clandestinitat i restà amagat fins a l’amnistia del 1976.
Consideració final
Fins aquí en Josep Planchart, i la seva trajectòria com a secretari de l’Ajuntament de Montesquiu i com a resistent. Amb la transició hi ha hagut una voluntat manifesta de fer oblidar una resistència que com gairebé totes fou minoritària, però que ens permetè de subviure com a poble, s’ha perdut el sentit de l’heroisme, el concepte èpic de la vida, els elements romàntics que la fan més trascendent, i per això, més apassionant. El mercantilisme i un utilitarisme baix de sostre, ens aferren amb excés a l’acceptació de realitat, quan de fet l’heroi, el que vol és transformar aquesta realitat per aconseguir nivells més alts de llibertat i de justícia. Gràcies a l’esforç d’aquests paladins de l’ideal, d’aquests guerrers de les causes perdudes, la humanitat ha anat avançant cap a nivells més alts de llibertat i d’igualtat.
Pensem que en Josep Planchart no entrarà als llibres d’història, tot i que com molts d’altres s’ho mereix, sí però, que creiem, que podria, i seria un acte de justícia que entrés en la microhistòria de Montesquiu per la seva actuació en els aiguats del 1940. Suggerim que des de la institució del poder local, l’Ajuntament, es posi el seu nom a un carrer, plaça, que els infants del poble coneguin per una publicació, opuscle, la seva actuació quan l’aiguat del 1940 com a model de servei a la col·lectivitat.
Volem acabar de parlar d’aquest home esforçat en la defensa de Catalunya i de la seva gent, que és en Josep Planchart, amb la cita d’un Montesquiuenc il·lustre que com el que em ressenyat fou un estrenu cavaller de l’ideal d’una Catalunya lliure i socialment justa, i que també milità als rengles d’Estat Català, el professor Carles M.Espinalt (1920-1993) patriota exemplar que penso que se li hauria de fer el reconeixement popular i institucional que es mereix. En homenatge seu reprodueixo una citació seva que em sembla d’una extraordinària saviesa i agudesa política: Sense una coherent interpretació de sí mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada. Tant de bo en les nostres relacions personals, en la nostra activitat política, social, apliquéssim la citació del professor Carles M.Espinalt, recuperaríem bona part de l’alè col·lectiu i podriem seguir endavant com a poble.
Que l’exemple dels qui amb esperit generós, s’esforçaren i lluitaren pels altres, impregni els nostres cors. Per a ells honor !
[1].- Sang, dolor, esperança. Editorial Dux. Barcelona.- 2010
[2] Josep Munté i Rodríguez, inicià la seva militància a les Joventuts d’Estat Català, participà en els fets del Sis d’Octubre de 1934, per això s’hagué d’exiliar. Junt amb Joan Cornudella confisquen el Diari de Barcelona que esdevé l’Òrgan d’Estat Català, amb els milicians d’aquest partit desembarca a Mallorca. El 1937 ingressa a la maçoneria on aconsegueix arribar a alts càrrecs.
[3] La revista Xaloc fou editada a Mèxic del 1964 al 1981, fou una de les de més llarga durada de l’exili, el seu director era Ramon Fabregat i Arrufat, amb una tirada d’uns 700 exemplars sortia bimensual.
Tractava temes de literatura, d’art i la política catalana de l’exili i l’interior. Vida Nova (1954- 1978) era una publicació trimestral catalano-occitana editada a Montpeller, els articles en occità hi són abundosos. És una organització fundada com a resultat de la Conferència Nacional Catalana de Mèxic (1953). El Consell Nacional Català (CNC) El seu objectiu és retornar a la Nació Catalana la seva independència nacional, tot dotant-la d’un estat propi.
[4] FAC (1969-1977) organització armada resultat de la unió de militants del CNC i de les Joventuts Obreres d’Estat Català (JOEC), propugnava l’alliberament nacional i de classe, contemplava la totalitat del territori de la Nació, realitzà unes cent accions armades. Amb una certa indefinició ideològica, derivà cap a posicions ultraesquerranitzants.
