Els noranta anys d’Estat Català (EC) 1922-2012

La fundació i la Dictadura

Estat Català fou fundat  per F. Macià i un grup de patriotes, el 18 de juliol del 1922 a la seu del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), de la Rambla de Santa Mònica. EC era una organització patriòtica paramilitar, hereva ideològica de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) (1919), una organització que volia coordinar  els distints Casals separatistes i centres catalanistes, seguint el model insurreccionalista irlandès. F. Macià exposà la seva estratègia militar, la formació d’un Exèrcit de Catalunya per a l’alliberament de la Nació, a la Conferència Nacional Catalana, el juny del 1922, un mes després, el projecte es concreta amb la fundació d’EC. La revista portanveu de l’organització era l’Estat Català (1922-1923).

Estat Català signa el tractat la Triple Aliança (Galeusca 1923) amb bascos i gallecs. Amb la dictadura de M. Primo de Rivera (1923-1930) F. Macià i els seus col·laboradors més propers s’exilien a Paris. Allí, segueixen amb les seva política d’aliances CNT, PCE, PNV (Comitè  d'Acció de la Lliure Aliança, 1925).

El grup dissident  d'EC, Bandera Negra, el 6 de juny del 1925,  amb militants del CADCI i d'EC, preparen un atemptat contra Alfons XIII, una bomba havia d'explotar als túnels del Garraf, al pas del tren que portava el rei. Jaume Compte fou condemnat a mort,  la sentència  fou commutada per 30 anys; de presó Miquel Badia  condemnat a 12 anys, els dos foren amnistiats amb la caiguda de la Dictadura el 1930.

L'octubre del 1925, F. Macià i el seu  secretari, Josep Carner i Ribalta, viatjaren a Moscou per entrevistar-se amb dirigents del govern soviètic i demanar-los ajuda pel procés revolucionari que s'estava preparant, les converses quedaren en bones paraules i sense l'ajut.

Els fets de Prats de Molló

El novembre del 1926, Estat Català amb els diners aportats per l'emigració catalana a Amèrica, sobretot de Cuba, aconseguí equipar i armar, en territori de la Catalunya Nord, uns 200 voluntaris, que havien d'entrar en territori català per Prats de Molló, La seva acció anava sincronitzada amb  vagues convocades per la CNT a les ciutats, i  l'ajut  de nuclis de suport a l'interior. Una filtració a la policia francesa fa fracassar l'operació, 114 voluntaris són detinguts a l'estació de Perpinyà i rodalies. El posterior judici de F. Macià i els voluntaris a París tindrà un ampli ressò internacional  i farà conèixer  la voluntat d'independència del poble català.

Els voluntaris i el seu cap són expulsats a Bèlgica. Dos anys més tard, en el seu periple americà, F.Macià visita les colònies dels catalanes a Amèrica i a l'Havana, en una reunió de delegats separatistes, s'aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana, el model legal pel qual es regirà la  futura Catalunya independent.
El 17 d'agost de 1930, a Sant Sebastià, se signa el pacte del mateix nom, entre els representants dels partits polítics republicans espanyols i els representants catalans: Macià Mallol, per Acció Republicana de Catalunya, Jaume Aiguader, per EC,  M. Carrasco i Formiguera, per Acció Catalana. Els representants espanyols acceptaren que Catalunya tingués un poder polític propi, regit  per una Constitució autònoma o un Estatut d'autonomia.

ERC,  de la República Catalana a la Generalitat de Catalunya

A la tornada de F. Macià a Barcelona el 1931, EC apareix com l'organització que havia combatut la Dictadura (1923-30) de manera aferrissada, però alhora amb una notable indefinició política, el seu programa és la separació de l'Estat espanyol i la construcció d'un Estat propi sota la forma de República. Amb aquest bagatge ideològic, EC participa a la Conferència de les Esquerres Catalanes, que el 18 i 19 de març al Foment Republicà de Sants, al carrer Cros, donaran lloc a la naixença de l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

El 14 d'abril de 1931, F. Macià, des de l'edifici que després serà el Palau de la Generalitat, proclama la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, hores abans, Lluís Companys havia proclamat la República des de l'Ajuntament de Barcelona.

Són enviats a Barcelona, com a delegats del Govern provisional espanyol per a negociar amb el President F. Macià i el seu equip, Lluís Nicolau d'Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Rios. Tres dies després de la seva instauració, la República Catalana, per pressions del govern espanyol, sense una força militar, i un feble suport polític, i amb una tàctica i estratègia poc definides, esdevé Generalitat de Catalunya, sota un règim d'autonomia política.

Dins d'EC podem identificar tres sectors: un de dretà format pels elements d'EC; el de Jaume Compte, que incorpora el marxisme com a cos teòric als plantejaments del separatisme romàntic i que formarà l'octubre del 1932 el Partit Català Proletari (PCP); i un darrer sector   de centre esquerra.

Arran dels Fets del Sis d'Octubre del 1934, dins d'ERC es culpà  EC i els seus dirigents, Miquel Badia i Josep Dencàs, del fracàs de l'operació política i militar, s'aprofita l'oportunitat per a desplaçar  EC dels òrgans de direcció d'ERC.
El 28 d'abril del 1936, els germans Josep i Miquel Badia són assassinats  per militants de la CNT-FAI.

El juny del 1936, es forma el nou Estat Català que s'ha escindit d'ERC, serà el  resultat de la fusió entre les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC-EC), el Partit Nacionalista Català (PNC), Nosaltres Sols! (NS!), i l'organització Palestra, que  sota el guiatge de JM Batista i Roca, s'adhereix al projecte. El nou EC era excessivament heterogeni, sense un cos doctrinal, una teoria política  que aglutinés  sectors procedents d'àmbits diversos, i amb  personalismes molt accentuats, així podem destacar un sector de militants de l'àmbit catòlic i un sector maçònic, força nombrós, representat per Marcel·lí Perelló.

Guerra i revolució

Després del 19 de juliol del 1936, EC esdevingué incòmode per a la CNT-FAI, hegemònica políticament en la nova conjuntura revolucionària, es recordà la persecució patida pels anarcosindicalistes en el període  1932-33 per la policia de la Generalitat i els escamots d'EC a les ordres de Miquel Badia. EC no formà  part del Comitè de Milícies Antifeixistes (CMA), i foren marginats dels Comitès revolucionaris locals.

Malgrat aquesta situació de marginació dels òrgans del poder revolucionari, EC participarà amb uns 2.000 militants en l'expedició de reconquesta de Mallorca l'agost del 1936. Fracassada l'operació, alguns dels seus militants formaran part de la Columna Macià -Companys i del Regiment Pirinenc número 1, sota les ordres de la Conselleria de Defensa de la Generalitat.
Estat Català vol establir el seu espai i línia política, per això inicia tot un periple de reflexió i discussió. Del 21 al 24 de maig del 1936 , als locals del CADCI, se celebra un Congrés d'EC on es decideix trencar amb ERC, s'aprova una línia secessionista i obrerista. El 10 de setembre del mateix any se celebra una assemblea d'EC al Teatre Goya de Barcelona; el 6 d'octubre  un míting al Teatre Olímpia, el dia  1 de novembre del 1936 un míting al Gran Price. Allí, s'apunta la voluntat de catalanitzar el procés revolucionari.

Els impulsors d'aquesta idea són el President del Parlament Català, Joan Casanovas i Maristany, i el secretari general d'EC, Joan Torres i Picart, que volien desplaçar  la CNT-FAI dels òrgans de poder i proclamar la independència sota l'empara de l'Estat francès. El complot és descobert i els seus organitzadors han de fugir.

El Primer Congrés Ordinari d'EC, se celebrà el 2 d'octubre del 1937 a l'Orfeó Gracienc, massa tard per a estructurar una estratègia d'acord amb les circumstàncies complexes del moment.

El 27 de novembre del 1936, després del fracàs del complot conegut com a Revertés, se celebra una Assemblea General Extraordinària de Delegats, Joan Cornudella accedeix a la secretaria d'EC, es reafirma el compromís antifeixista d'EC.
Després dels Fets de Maig del 1937, els comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), aleshores hegemònic, segueixen mantenint  EC en una situació de marginalitat, perquè els disputen l'espai polític.

L'exili

Als camps de concentració EC es divideix entre els partidaris de Joan Cornudella i els de Vicenç Borrell. El gruix de la militància seguira  Daniel Cardona i J. Cornudella, que el  4 de maig del 1940 a París, fundaran el Front Nacional de Catalunya (FNC) l'organització patriòtica resistent, que serà activa durant tota la dictadura feixista. L'Estat Català de Vicenç Borrell, que es mantindrà al marge del nounat FNC, establirà un servei d'espionatge al servei dels Aliats, el  Servei d'Informació Militar de Catalunya ( SIMCA), que treballava pel Deuxiéme Bureau, el seu cap era  Joan Querol i Ventosa, i el seu nucli actuava a Barcelona sota les ordres de M. Weil, un alt funcionari jueu del Ministeri de la Marina que descobert pels alemanys, aconseguí fer-se escàpol a trets; la seva muller i dos fills foren morts en un camp d'extermini alemany.
EC durant la dictadura feixista i l'Autonomia

Estat Català dugué una vida testimonial durant el franquisme, mantingué els vincles amb l'exili i les seves publicacions arribaren als simpatitzants. El 1976, Josep Planxart,  militant històric d'EC enregistra el nom del partit, que al llarg dels anys patirà escissions, dissidències i lluites fraccionals, sense aconseguir fixar una línia política ben definida.

Consideració

EC ha representat el tronc del separatisme que ha evolucionat cap a l'independentisme i les seves diverses branques al llarg del procés històric. La seva història és plena de pàgines d'heroisme, de voluntat de lluita, de dignitat nacional i de sacrifici, recordem els seus 20 i escaig de militants exterminats als camps nazis. El seu exemple de lluita és una baula més en el procés d'alliberament nacional i social dels Països Catalans.