Calen caràcter i determinació per dur Catalunya a la Independència
(Bloc de l'Enric Borràs)
El proppassat dissabte 25 de juliol —ja us ho havia anunciat—, com a cloenda del Primer Cicle de Conferències a Montesquiu sobre l’Obra d’en Carles M. Espinalt, se celebrà a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de dita població osonenca l’Homenatge a en Josep Planchart Martori, històric lluitador i president del partit Estat Català, fundat el 18 de juliol de 1922 per en Francesc Macià.
En arribar a Montesquiu vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar-me a Daniela Grau i a la seua mare, Reina Humbert, vingudes exprés des d’Elna (Rosselló) per homenatjar a Planchart, en l’any que en fa cinquanta de la mútua coneixença. També em plagué força de veure Rafael Català, editor i nét de l’històric militant d’Estat Català Rafael Dalmau Ferreres. La guanyadora l’any passat del XII Premi Carles M. Espinalt, Imma Albó, vingué des de Vic, com el periodista i escriptor Miquel Macià del Grup Nació Digital; no m’adoní que hi era fins al final. Ja començat l’acte, causant-li visible trasbals al mestre de coq Josep Bullich, entraven l’historiador Josep Sort i família.
A la taula presidencial hi mancava l’alcalde de Montesquiu —que és de l’Esquerra aquesta esclava del PsoE—, qui delegà en Xavier Soler, regidor de Cultura; també els montesquiuencs presents a la platea es podien comptar amb una o dues mans a tot estirar… Nati Muñoz-Espinalt, directora de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica i filla del seu creador, encetà la darrera conferència sobre «Els diagnòstics de Carles M. Espinalt» i, alhora, ens féu un breu resum de les dues precedents, «La firma com a segell de la imatge personal» i «Imatge personal i saber-se veure»; ambdues eren una bona base de partida per entendre els Diagnòstics d’en Carles M. Espinalt, sobretot pel que fa a la imatge de derrotats «avant la letre» i panxacontents de tants polítics «de casa», de la qual actitud en resulta bona part de l’actual desafecció política dels catalans.
En aquest punt em fou permès de llegir les adhesions personals a l’acte d’homenatge. Dues de n’Enric Garriga Trullols com a president del CAOC i alhora de l’IPEC, que vaig rebre per correu electrònic, i una altra del president Heribert Barrera, qui em lliurà a mans pocs dies abans el manuscrit dedicat a Planchart; en Víctor Castells també envià una sentida adhesió.
Tot seguit la conferenciant llegí el veredicte del XIII Premi Carles M. Espinalt, que s’ha endut l’historiador Agustí Barrera Puigví amb un treball sobre el patriota de Dosrius, n’Esteve Albert Corp. En l’anterior edició del premi, aquest historiador mataroní fincat a Arenys de Munt, quedà finalista justament amb un estudi sobre els aiguats de Montesquiu, octubre de 1940 (us en recomano molt la lectura íntegra), i així motivà l’organització de l’Homenatge a Planchart de què parlo avui. N’Agustí Barrera agraí el premi i anuncià que en destinava la meitat de l’import a ajudar al Casal Independentista Manuel Viusà de Vic, salvatgement incendiat per un atac espanyolista el mes passat; i l’altra meitat a subvenir part de la reedició del llibre Sang, dolor, esperança, del també militant d’Estat Català, n’Octavi Viladrosa.
Aleshores Agustí Barrera féu el discurs d’homenatge a Josep Planchart, basat en el llibret Montesquiu, octubre de 1940 citat, el qual ha estat publicat (un plec de setze pàgines a una tinta, relligat amb grapa, format DIN A5, més quatre pàgines a dues tintes per a la coberta) per l’Ajuntament de Montesquiu, però sense peu d’impremta ni el nombre de dipòsit que marca la llei. Tot seguit el patriota Pep Musté féu un abrandat i engrescador discurs per a cloure l’acte d’Homenatge a Josep Planchart.
Val a dir que en acabar i abans del cant de l’Himne Nacional, el mateix Josep Planchart prengué per un breu moment la paraula per agrair a tots els presents i afirmar amb solemne contundència —enguany acomplirà noranta-un anys!—: «No he fet res més que lluitar per Catalunya i ho continuaré fent fins la meva mort, perquè estimo aquest país com estimo la meva família i com us estimo a tots». Naturalment s’endugué una gran i merescuda ovació; tothom dempeus, aplaudíem al veterà patriota i a qui, essent el secretari municipal, salvà tantes vides humanes aquell octubre de 1940.
