Una simple ullada a la premsa ens permetria constatar el paper estratègic que, arreu del món, juga la defensa que molts pobles estan fent de la seva identitat, davant de situacions colonials o marcs estatals imposats. Tots aquests conflictes són ètnics (ètnia, del grec èthnos, poble). Una ètnia és un grup humà definit, a més de per uns trets culturals específics, sobretot per la seva consciència de ser diferent i la seva voluntat de continuar sent-ho. Doncs bé, no menys interessant és observar la forma com aquests conflictes són tipificats en funció de la part del globus on tenen lloc.
Així, és utilitzada l’expressió ètnic per qualificar el secessionisme katxin a Birmània, les disputes entre àrabs musulmans i baggara al sud del Sudan, el tema dels albanesos de Kosovo a Iugoslàvia o per referir les creixents reivindicacions de lituans, letons, georgians, tàrtars, etc., a la URSS. Tots hem llegit o sentit parlar de l’existència de xocs ètnics entre armenis i azerbaidjanesos o, ara mateix, entre georgians i abkhazs.
El terme xoc ètnic va ser utilitzat també per informar dels aldarulls de l’any passat al sud del Pakistan, entre sindis i muhajins. En canvi, no sol ser reconeguda aquesta condició, d’altra banda evident, als problemes entre jueus i palestins a Orient Mitjà. Per contra, ningú discuteix que la qüestió dels turcs a Bulgària o la dels magiars a Romania és bàsicament ètnica.
Sorprenentment, les ètnies esdevenen mecànicament comunitats indígenes quan corresponen a grups indis americans del sud, i tribus quan són del nord i surten a les pel·licules. El mateix passa a l'Àfrica negra, on mai no hi ha xocs ètnics sinó xocs tribals, com va ser el cas de l’enfrontament entre hutus i tutsis a Burundi, fa alguns mesos. En aquella ocasió, la premsa va informar de terribles matances tribals. Una cosa similar pot aplicar-se a l’Afganistan, on les desavinences entre bakhtiaris, kafirs, tadjiks, etc., són igualment de caire tribal.
Els grups ètnics presents als Estats Units (negres americans, chicanos, porto-riquenys, italians, jueus, irlandesos, etc.) no són tals, sinó minories racials. D’altra part, també convé assenyalar que un cert component polític atorga a la lluita de certes ètnies per la seva independència el rang de nacional. És el cas de croats, canacs, tibetans, quebequesos, tàmils, saharauís, armenis, kurds, eritreus, etc.
Solament hi ha un indret del planeta on mai no es produeixen conflictes ni ètnics, ni tribals, ni indígenes. És a Europa occidental. No és dit mai que la discriminació de gitanos, turcs, àrabs, etc., al nostre món civilitzat constitueixi una persecució ètnica. Els enfrontaments entre catòlics irlandesos i protestants d’origen escocès és religiosa i els conflictes entre valons i flamencs a Bèlgica són lingüístics (!). La matança de jueus per part del alemanys no va tenir res de tribal. Els suecs de cap manera no són una comunitat indígena que habita a la península Escandinava.
Ironitzava. Els pobles d’Europa Occidental són tan ètnies com la resta de pobles del món. I això, naturalment, val per al cas dels catalans, que també som una ètnia, d’igual manera que ho són els esquimals, els boiximans, els sioux o els francesos. Això implica, per exemple, que un problema com el de la normalització del nostre idioma és etnolingüístic i que la societat catalana és una societat multiètnica, constituïda per catalans, andalusos, castellans, aranesos, i ara cada cop més, d'àrabs, xinesos, italians, etc.
Resumint. Quan s’està parlant de tribus, de nacions o d’ètnies, del que es parla no és d’altra cosa que de pobles. O, dit d’una altra manera, d’acord amb l’ús que d’aquests mots s’està fent, és tan cert que els zulus són una nació com que els catalans som... una tribu.
