Crec que el problema de la Universitat Catalana constitueix avui el magne problema del nostre poble—el magne problema col·lectiu—puix és realment, per a nosaltres, una qüestió “d'ésser o no ésser”.
El procés de la nostra renaixença—d'aquest laboriós “retrobament”, si es pot diri així, de Catalunya—no quedarà clos victoriosament fins que no hàgim superat les tres fases espirituals del seu cicle evolutiu: Diferenciació (moment líric), afirmació (moment de consciència nacional) i universalitat (moment d'emulació).
Cal, doncs, que els nostres polítics “realistes” no oblidin aquest principi bàsic: El fonament únic dels nostres drets col·lectius no radica en les vexacions històriques ni en cap raó industrial, econòmica, etc., d'ordre material. La nostra existència com a poble sols pot trobar la seva justificació exclusiva—necessària i suficient—en el fet de la nostra consciència nacional, és a dir, de la nostra Cultura.
En l'ordre moral—en el qual, avui per avui, hem de fiar tota la nostra força—sols tenen dret propi a figurar en el concert de les nacions lliures aquells pobles que poden aportar al tresor de l'universal saber els fruits originals de la pròpia cultura. Per a tenir dret al gaudi dels avantatges de la tècnica i del progrés, tots els grups ètnics han de satisfer, per a pagar els deute contret amb la civilització, llur tribut d'investigadors i de savis al camp de la ciència universal.
I heus ací la tràgica situació del nostre poble: Per arribar a posseir la nostra Universitat ens caldrà primer posseir-nos a nosaltres mateixos i per a posseir-nos a nosaltres mateixos, ens cal la prèvia possessió d'una cultura autòctona. I ací tenim explicat també el divorci actual entre la Universitat i el Poble.
Situades així les coses, i tot esperant la creació d'una universitat nostrada, és evident que no hem de menysprear ni refusar, en aquest camp, cap solució provisional i que, en la mesura possible, ens convé a tots, des d'ara, enfortir i encoratjar els nuclis selectes existents en la universitat actual.
Entenent les coses d'aquesta manera, i sense entrar ara en detalls pràctics d'organització que queden fora de l'abast d'aquesta enquesta, la realització de la Universitat Catalana hauria d'enfocar-se simplement d'acord amb la consciència del nostre temps. (Serà potser oportú de recordar avui la proposició de llei que en el mes d'octubre de l'any 1920 fou presentada a la Cambra Francesa, “Per al dret integral del Poble a la instrucció”, amb les signatures de Pierre Laval i Pierre Rameil).
I si em calgués condensar els tòpics de l'hora, ho faria així:
I. Tot home, en profit de la humanitat, ha de tenir al seu abast els mitjans d'instrucció i educació necessaris per tal que la seva cultura pugui atényer el grau màxim, és a dir: Igualtat de les classes davant de la instrucció.
II. Selecció exclusiva per raó del mèrit individual.
III. Les portes de la Universitat obertes exclusivament als que en siguin dignes.
Tòpics que, en el cas nostre, es podrien completar amb aquest axioma, de tota evidència: “La Universitat Catalana haurà d'ésser catalana.”
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org
