No hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ni pitjor cec que el qui no hi vol veure. Aquests dies estic realment en estat de xoc perquè els qui s’han esforçat més per a sabotejar l’acumulació de forces independentista aconseguida al llarg dels darrers anys, i estan treballant per una aliança amb sectors no independentistes per a assolir una suposada “aliança d’esquerres”, es presenten ara com grans defensors de la independència .... Com s’entén això?
Només pot ser degut a diferents confusions que penso que convindria aclarir.
En aquest breu resum només recordaré dues qüestions:
PRIMERA: Què és realment aquest projecte d’ “unitat de l’esquerra” que proposen alguns, per a justificar l’abandó del bloc independentista i aturar el procés en curs?
SEGONA: Què és la Ruptura Democràtica per la Independència? Composició social i política. Com s’articula la Ruptura Democràtica per la Independència amb la Unitat Popular. Quina era la proposta de Front Patriòtic dels anys 80 del segle passat etc.
- - - - - -
A. La proposta de la “unitat de l’esquerra” en el context actual
Ja ho hem exposat en diferents articles: No hauríem d’oblidar que els diferents sectors de l’esquerra espanyolista (alguns disfressats d’amics de l’independentisme) estan interessats a evitar una ruptura realitzada a partir de la base sociopolítica de l’independentisme (ERC, CDC, CUP) i advoquen per una “aliança d’esquerres” (fora de l’independentisme) que trenqui aquesta base sociopolítica tot allunyant l’opció independentista de la majoria, oferint com a objectiu la perspectiva d’una reforma espanyola que diuen que faria possible un referèndum o que es proposaria de recomençar “un nou procés” indefinit que seria “més esquerrà”. El fet és però que l’aliança amb Podemos i derivats, o amb Podemos i ERC (en el cas dubtós que ERC volgués), o amb Podemos i el PSC-PSOE etc. no fan possible ni la modificació del marc estatal ni una acumulació de forces de caire independentista que pugui portar a una ruptura amb l’Estat espanyol.
Es tracta d’una pràctica política enganyosa perquè un referèndum espanyol no es fonamenta en cap possibilitat creïble i el “nou procés més esquerrà” és només un simulacre sense cap possibilitat política efectiva de cara a una ruptura, i orientat tan sols a trencar la base de suport a la independència tot encarrilant el sector independentista d’esquerres que volgués seguir aquesta via, cap a un carreró sense sortida política on pot quedar encallat durant uns quants anys.
En resum, sabem que en el context de l’Estat espanyol, l’única possibilitat de canvi social substancial està en funció de les oportunitats noves que s’obriran amb els processos d’independència que es podran anar articulant com l’actual lluita per la independència de Catalunya i el procés de construcció de la República Catalana.
El dilema es presenta, doncs, com una sola opció possible. O ruptura política independentista amb la possibilitat de canvi social que comportarà. O diferents expressions del reformisme espanyolitzant, sense perspectives de canvi. Cap aquí és on pot portar aquesta famosa “aliança d’esquerres” o “gir a l’esquerra”, com el volen anomenar uns altres. El temps ho deixarà clar. La miopia o la manca de fonament polític no excusa les persones que han caigut o podran caure en aquest error, de la seva responsabilitat en aquest important moment històric.
B. Sobre la Ruptura Democràtica per la Independència
També hem exposat en diversos articles què és això de la Ruptura Democràtica per la Independència, el procés social i polític de masses en què ens trobem implicats que pot portar a un canvi democràtic en profunditat i ha d’obrir perspectives favorables a la igualtat social. La possibilitat actual de la independència es presenta, doncs, en forma de Ruptura política de caire democràtic, una ruptura que cal que es fonamenti, doncs, en una base social àmplia (que inclou, les classes populars, implica la petita burgesia i fins sectors de la mitjana burgesia; és a dir que, per entendre’ns, abasta des dels votants independentistes de la CUP, d’ERC i de CDC, i tots els qui s’hi puguin afegir per mitjà de la mobilització i la participació popular en un procés constituent). Aquesta base social i política de suport a la independència és el bagatge mínim acumulat al llarg dels darrers anys, damunt el qual és possible fer efectiva la ruptura política que representa la independència. Oposar-s’hi és no assumir com a propi l’objectiu de la independència.
En resum, com a síntesi podem recordar que la lluita independentista necessita per a avançar dos instruments imprescindibles:
- Una forta organització de la Unitat Popular orientada a la Independència.
- I també un bloc polític sòlid per la Ruptura Democràtica per la Independència, com hem descrit.
Per això és important sortir al pas d’algunes comparacions poc clares d’antics companys de lluita dels anys 80, aparegudes als mitjans. El Front Patriòtic dels anys 80, que proposava una part de l’independentisme, volia transformar l’MDT en un moviment “patriòtic”, no considerava necessari organitzar la Unitat Popular. I ara hi ha uns altres sectors que s’oposen a organitzar la Ruptura Democràtica per la Independència en un moment en què existeixen les condicions objectives per a aquest canvi polític. Dos errors importants: el primer ja es va superar; i el segon caldrà superar-lo ben aviat, si volem avançar.
Carles Castellanos
