darrers mesos, en particular aquestes últimes setmanes, ho han posat especialment de manifest. Quan la política institucional està condicionada per dos eixos ideològics (de classe i nacional), allò que es considera coherent és molt més difícil de determinar.
Si fins fa dos dies, des de sectors independentistes se'ns acusava de ser «els traïdors i traïdores que veníem el procés fent el joc als unionistes», malgrat portar dècades deixant-nos la pell reivindicant la independència arreu dels Països Catalans. Des de dissabte se'ns acusa de ser «els venuts i venudes a la burgesia catalana», malgrat ser els que hem lluitat amb major determinació contra la sociovergència als carrers, a les institucions i als jutjats.
Prenguéssim la decisió que prenguéssim, com ens passa sempre, per a l'independentisme mai defensarem prou la sobirania nacional perquè es considera que hi avantposem les lluites socials; i per a l'esquerra anticapitalista, mai defensarem prou els interessos de classe, perquè es considera que prioritzem l'autodeterminació.
No negaré, però, que escric aquestes paraules amb tristor. No m'agrada l'acord al que hem arribat la CUP, malgrat considero que tenim el deure d'acceptar-lo doncs respon a aquell «ni mas ni març» on es trobava el punt de consens de l'organització. De fet, estic profundament en desacord amb l'acord i no hi té res a veure l'acusació d'haver-nos «baixat els pantalons» (que, per cert, és una expressió homòfoba), perquè tenim el bon costum de no fer lectures en clau partidista.
No m'agrada l'acord al que hem arribat al Parlament perquè si se'ns demana estabilitat, molt em temo que no ho podrem complir si JxS no és capaç de trencar amb la dinàmica política que ha regnat a Catalunya de la mà de CiU. Tenint en compte que és la burgesia catalana qui té agafat i ben agafat el projecte polític de JxS, es fa difícil pensar en canvis que impliquin que l'oligarquia catalana deixi de banda els seus interessos. Aquesta estabilitat que ens demanen és incompatible amb les seves polítiques neoliberals, perquè la CUP no podem deixar de batallar per una sanitat i educació pública, per l'eradicació del frau fiscal i totes les pràctiques corruptes, així com i la seva impunitat, etc.
El fet de despersonalitzar el procés independentista, arrancar-lo de les mans d'una sola persona per tornar-lo a situar on pertoca, a les mans del poble, té molt de mèrit. Però a ningú no se li pot escapar que si la CUP hem aconseguit destronar Artur Mas, qui ha disposat dels mitjans de comunicació autonòmics com si es tractessin del seu exèrcit personal, ha estat perquè les eleccions de març eren el seu pitjor enemic.
Així, el paper d'ERC i dels independents haurà de ser substancialment millor si no volem tornar a caure en el mateix atzucac que els darrers mesos, perquè la CUP no hem acordat cap xec en blanc. Cedim la mà oberta per a construir la República Catalana i posar en marxa el mandat que sorgit del 27 de setembre, però seguim tenint el puny tancat contra les retallades, les privatitzacions, les injustícies, les polítiques austericides i deutecràtiques,... vinguin d'on vinguin.
No m'agrada l'acord, però no permetrem que aquelles i aquells que han estat absents durant aquests darrers mesos (bé, i qui els acompanya han estat absents les darreres dècades), responent només a interessos tacticistes, avui ens vulguin donar lliçons sobre «lleialtat a la classe treballadora...» Ara els tocarà decidir si segueixen brillant per la seva absència, esperant el miracle espanyol (esperant que els 2/3 de la població que semblen estar còmodes amb el règim del 78 decideixin que ja n'han tingut prou), o bé s'impliquen i ens ajuden a omplir de contingut social aquesta república que podem construir i que debilita, precisament, el règim del 78 a la resta de l'Estat.
Malgrat a moltes ens agafessin ganes de fugir corrent en sentir els termes de l'acord, sobretot en boca de Mas, que volia morir matant i va fer un relat molt diferent del que hores més tard feien els nostres companys. Però ara més que mai, és el moment de falcar la CUP a les lluites del carrer, a les activistes que no es veuen subjugades per la política burgesa, a les lluitadores en defensa del drets de les classes populars.
Ara és el moment de mantenir la CUP ferma en els seus principis de radicalitat democràtica (esperarem assegudes fins que una altra formació política practiqui l'assemblearisme per prendre les decisions més importants) i de bel·ligerància envers les polítiques criminals (sí, serem bel·ligerants sempre que calgui!). Ara és quan hem de demostrar que la CUP és el cavall de Troia que des del poder popular dipositem dins les estructures del poder que durant dècades ha compartit la dreta amb l'autodenominada esquerra.
