Fent el seguiment del recompte electoral, a moltes ens hauria agradat que aquell 47,8% de vots independentistes hagués ascendit fins el 50,8%, o ja posats, hagués estat el 65%. Però aquesta és la realitat que tenim. Podem entrar en conjectures sobre com s'han de comptabilitzar on caurien l' 11,5% de persones que van votar CSQP, l'1,1% d'altres formacions i els vots exteriors que encara queden per comptabilitzar, però no paga la pena. És molt més fructífer acceptar que tenim un repte per davant, aconseguir un major suport envers el projecte independentista ara que tenim una clara majoria parlamentària.
Parlant clar, gran part de les persones que donen suport a la independència ho fan mogudes per un sentiment identitari que no comparteix la gran majoria de persones que han votat de manera contrària a la independència. És per això que, ara més que mai, cal fer un pas més enllà i explicar que aquest procés no va de cognoms catalans ni tan sols de la llengua que un o una fa servir habitualment. Cal que siguem capaces d'explicar que aquest procés ha d'anar de l'oportunitat per a construir unes noves regles de joc, unes noves relacions econòmiques, sociolaborals, etc. que situïn en el centre de l'agenda política el benestar de les persones i desterrin de la praxis política la gestió de la misèria.
Difícilment és creïble aquesta construcció d'un nou estat amb Artur Mas (messies no del poble sinó de la patronal catalana) com a President de la Generalitat. La seva recent imputació per part de l'antidemocràtic Estat Espanyol està encaminada a transformar-lo en el màrtir que CDC té tant d'interès en mostrar. Evidentment, l'Estat sap que més val mostrar a Mas com l'alliberador del poble català, que no que la gent comenci a entendre allò de «sols el poble salva el poble».
Si volem guanyar suports a la independència per tal d'esdevenir una clara majoria, tenim l'oportunitat, gràcies a la majoria parlamentària, per començar a construir aquest nou estat just i democràtic. Podem començar a construir aquells punts en els que semblava haver-hi consens amb JxSI, segons el que es va dir en campanya electoral. Ara bé, aquesta construcció implica necessàriament desobeir lleis espanyoles injustes i retrògrades.
Per exemple, no hem d'esperar ni un minut més per a desobeir la Llei Wert, la contrareforma de l'avortament, la reforma del model universitari 3+2 o la LRSAL. Igualment, el Parlament català ha estat capaç d'elaborar lleis interessants que l'Estat ha vetat, què esperem per a tirar-les endavant? La llei que prohibia tallar la llum a qui no podia afrontar els pagaments (suspesa pel TC) ha de tirar endavant, i més quan la ILP contra els desnonaments i la pobresa energètica va ser aprovada per unanimitat. També cal audàcia per a impulsar una fiscalitat progressiva, fer pagar més a qui més té i distribuir-ho correctament entre qui menys té. Igualment, si volem demostrar que la intenció és construir un Estat nou, aquest ha de veure's lliure de la corrupció, cal fer passes clares per a acabar en primera instància amb la impunitat dels corruptes. Tot plegat amb el doble objectiu de començar a materialitzar el nostre alliberament nacional, però també demostrant a la comunitat internacional que anem de debò.
Per últim, en tot aquest procés cal posar de manifest la responsabilitat dels qui encara no s'han mullat: CSQP però també gran part del sector anticapitalista, el que lluita a Catalunya i el que lluita a la resta de l'Estat Espanyol. CSQP té el deure de lluitar i sumar per tal que aconseguim un referèndum, si són fidels al seu discurs. I, en el moment en què es comencin a dur a terme mesures de desobediència en pro de les classes populars, com les esmentades anteriorment, tant CSQP com els sectors anticapitalistes, com a militants de l'esquerra revolucionària i transformadora, haurien de sumar-se a aquest projecte de desobediència constituent tant des de la participació directa per part de qui hi ha a Catalunya, com des del suport de qui està a Espanya, doncs és evident que aquest procés d'independència és, ara mateix, la millor garantia per a acabar amb l'immobilisme del règim del 78, herència franquista tacada de sang i embolcallada de silenci.
Així doncs, comencem a caminar que, com deia el poeta, «al andar se hace camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar»
