Des de molt abans que es convoquessin les eleccions del 27S l'Esquerra Independentista hem explicat, amb major o menor encert, que nosaltres el que volem és una independència per canviar-ho tot. Per nosaltres l’objectiu no és una mera redefinició de les fronteres, sinó esdevenir independents en tots els plànols, és a dir, fer realitat totes les sobiranies: política, econòmica, energètica, alimentària, sanitària, cultural, lingüística, sexual,... D’altra manera, cauríem en un independentisme lampedusià que ens duria a un nou Estat en el que es reproduirien les mateixes relacions polítiques, econòmiques, socials i internacionals que tenim ara a l’Estat Espanyol.
Aquesta voluntat de voler canviar-ho tot s’ha intentat ocultar posant-nos a totes i tots els independentistes en un mateix sac (amb la cara de l’Artur Mas, ignorant, a més, que som aquí per una voluntat popular que no pot ser ni serà mai propietat d’una sola persona), com a eina per a debilitar el procés d’independència i, sobretot, la part més transformadora.
Darrerament, a més, s'han incrementat els atacs contra la voluntat de sobirania per part de part de l'unionisme ranci amb discursos de la por, amenaces, i una mà de ferro que ven molt a l'estat espanyol però que a Catalunya és una mina per a la proliferació d'independentistes. I també per part de l'unionisme de la regeneració hipòcrita que diu preocupar-se “dels problemes reals de la gent”, però vol solucionar-nos amb la mateixa recepta que ens ha dut a la situació actual: l'aplicació rigorosa i obedient de les mesures neoliberals que dicta la Troika contra les classes populars.
L'atac més repulsiu, però, és el d'aquell que mostrant-se com una opció de confrontació i alternativa a la dreta rància i a la seva marca blanca, acaba caient en les mateixes argúcies electoralistes i demagogues. El discurs etnicista que va córrer per les xarxes socials fa tot just un parell de setmanes ens va remoure l'estómac a moltes de nosaltres, especialment les que som filles i netes d'andaluses i extremenyes, i de barris perifèrics obrers.
Per començar, centrar el problema en fer fora a Mas o Rajoy, és una recepta vella i reduccionista que juga en contra d’identificar el problema com el resultant d’una lluita de classes, d'un combat contra les oligarquies, que va infinitament més enllà del polític de torn i del seu partit (ja sigui de la dreta o de l’esquerra descafeïnada) que serveix a les ordres dels interessos de les elits capitalistes, els veritables amos. Una lluita que és cosa de totes les classes populars independentment del seu origen. Una lluita que no és contra Artur Mas i Rajoy, sinó contra tota l'oligarquia catalana, espanyola i sobretot, contra la Troika i el BCE, plantant cara i negant-nos a pagar cap deute fins que la situació d’emergència social no estigui completament desterrada.
Això enllaça, precisament, amb la nostra voluntat d'independència. Per poder dur a terme una ruptura amb l'Estat Espanyol (no amb els pobles i famílies espanyoles), la dictadura dels mercats financers i la deutecràcia; per poder desenvolupar un pla de xoc i un procés constituent des de baix que permeti construir un nou marc de relacions polítiques, econòmiques, laborals i socials al servei de les persones i no dels mercats -un objectiu que qualsevol persona de classe treballadora pot compartir independentment de la llengua que li resulta més còmode parlar- Per tirar endavant aquesta proposta audaç, hi hem de ser totes i tots, empenyent i obrint camí alhora, en aquest procés d’independència d’una part del nostre país.
L'alternativa? Seguir com fins ara, amb pedaços que cauen al cap d'uns quants anys. No hi ha alternativa possible, o ens governem o ens seguiran governant enfonsant-nos cada dia més en la misèria.
