Dissabte el Jordi i jo rebíem el càrrec de conseller i consellera a l'Ajuntament de Tarragona per la CUP en una cerimònia que venia a ser «una festa de la democràcia». Una festa que semblava ignorar que el 44% del cens electoral de la ciutat va passar olímpicament d'anar a votar el passat 24 de maig. Un cens electoral que, a més, no incorpora una part important de la població tarragonina a qui no se li reconeix el seu dret de sufragi (universal, que igual que amb la sanitat, es queda en un mer epítet).
La «festa de la democràcia», deia, havia de transcórrer amb normalitat, com tots els anys, però ves per on, que enguany ens hi vam colar dos subjectes clarament identificats i significats però poc adaptats a la dèria protocol·lària... El jurament o promesa, malgrat fos per imperatiu legal, no va deixar de ser un acte de coacció envers tots i totes les qui no tenim rei ni acceptem una constitució que no és res més que l'herència dòcil del Sisquet.
Una promesa que anava seguida del lliurament d'una medalla i d'un pin als quals nosaltres vam decidir renunciar, doncs a cap altre treballador o treballadora de l'Ajuntament se'ls lliura en el seu primer dia de feina. Tot sigui dit, ens vam estalviar un pas més del protocol, per imperatiu legal.
Després van venir els parlaments dels diferents grups municipals i per fi vam passar de la forma al contingut polític, tot i que n'hi va haver per tots els gustos... El mandat dirà quins d'aquests discursos es quedaran en la política d'aparador i quins tindran una correlació amb la realitat.
El «millor» no va arribar fins a la part final. La traca la vam trobar en el moment en què vam veure de primera mà el modus operandi del primer Ple. Unanimitat exprés i a la carta. Però per això hi havia la CUP, de la mà dels dos subjectes clarament identificats i significats però poc adaptats als debats sense debat, per a dir que No, que no estàvem d'acord amb les retribucions proposades per a càrrecs electes (de govern i no govern) i dels alliberats (els eventuals). Per això hi serem la CUP, perquè la unanimitat exprés no esdevingui norma i, encara menys, imperatiu.
Un conegut mitjà de la ciutat duia com a titular «Ballesteros se arma de paciencia» fent referència a aquesta poca adaptació protocol·lària. Haig de dir que per a mi, el millor de tota la «festa de la democràcia», sense cap mena de dubte, van ser les intervencions de la Plataforma Cel Net reivindicant un estudi de la qualitat de l'aire i dels treballadors d'EMTE reclamant suport a la seva lluita contra la precarietat laboral.
És evident que les institucions no són el nostre espai natural ni és on hi tenim els nostres aliats naturals. En aquest sentit, espero de tot cor, que al llarg d'aquest mandat les lluites socials ens acompanyin sovint, doncs l'Ajuntament ha de ser la casa del poble. Potser d'aquesta manera, mitjançant l'evidència de la precarietat i les mancances més salvatges, tot el conjunt de forces polítiques serà capaç de governar de cara al conjunt de les classes populars i no d'esquenes a ella.
