La principal contradicció que jo veig en tot plegat, i crec que se s’entendrà perfectament de què parlo, és que gent que s’autodefineix com independentista estigui portant a terme la imbecilitat de fer tot el possible per posar pedres en el camí, en el camí cap a la independència. Segur que no s’han llegit allò de la contradicció principal i la contradicció secundària de Mao.
D’acord que hi ha molts matisos i interessos en joc, però qui se sap independentista, de conviccions, de vida, de compromís, i fins d’interessos (col·lectius), sap que l’objectiu i finalitat és l’alliberament nacional de la nostra pàtria (terra, nació, poble, país), perquè aquesta emancipació ens portarà a unes millors condicions de vida i justícia social, a majors quotes de drets i llibertats, a preservar la nostra cultura i els recursos naturals, la nostra terra.
A ningú se li escapa que ens trobem en un moment històric irrepetible, no ja perquè trigarem a tenir una oportunitat com aquesta, sinó perquè amb tota probabilitat mai en tindrem cap més, mentre desapareixem gradualment com a poble.
Els independentistes hem pres durant dècades el determini de la confrontació per evitar el crim, l’assassinat més o menys premeditat i de cop (com fou l’ocupació franquista i la repressió que la seguí) o l’homicidi lent amb l’enverinament administrat per l’espanyolisme durant les darreres dècades i fins a dia d’avui. Ras i curt: volen acabar amb nosaltres, i nosaltres –els independentistes, com els de tantes nacions del món- lluitem contra aquest extermini, aniquilació, assimilació, o dissolució.
En la conjuntura dels darrers cinc anys es dóna, a més a més, una circumstància cabdal que, en la meva opinió, sovint no es té en compte, i que explica els grans canvis en les consciències entre la població catalana. Els independentistes ja no som quatre, ni quatre mil, ni quatre-cents mil... aquells pocs que sosteníem la flama i la falç al puny. I l’independentisme actualment és hegemònic perquè hi ha una classe social fins ara dirigent, la diguem-ne burgesia nacional (no la del Pont Aeri, ni la del Grup Godó, ni la de la Caixa), que s’ha posat en bona part a favor d’aquesta via.
El botiguer convergent s’ha proletaritzat a causa de la crisi, i segurament com a conseqüència de les polítiques liberals dels seus propis referents. Qui ho nega? L’espoli s’ha accentuat i l’Estat pretén acabar amb les escorrialles autonòmiques, i escanya amb força contra cultura, llibertats, llengua, educació, nació, arreu dels Països Catalans. I, especialment, un canvi importantíssim: per a aquesta burgesia nacional des fa pocs anys el mercat ha deixat de ser exclusivament Espanya...
Espanya ja no és el mercat; ni el projecte
Ens podríem remuntar al Compromís de Casp (1412) com antecedent de l’aposta de la protoburgesia catalana pel projecte espanyol. La llana de Castella, que buscava un mercat per al seu producte, era cobejada per aquella primitiva burgesia tèxtil catalana, raó per la qual aquella classe social –encara no dirigent- va afavorir la coronació de Ferran de Transtàmara; o sigui, va posar fi a la dinastia catalana, va iniciar la dependència a la corona Castellana i va encetar la consagració del “principi pactista”. A partir d’aleshores, aquest botiflerisme i “pactisme” s’ha manifestat en diverses formes al llarg dels segles. Perquè la burgesia catalana havia escollit (especialment en els segles XVIII, XIX i XX) el projecte espanyol, o sigui, el mercat espanyol.
Mostres d’aquesta aliança històrica de projecte-mercat són tots els suports als cops d’estat, involucions i altres traïcions al seu propi poble: Cops d’estat de Pavía-Martínez Campos, coronació d’Alfons XII; dictadura de Primo de Rivera; alçament feixista del General Franco; Reinstauració borbònica i Constitució de 1978, etc. etc.
Però fa pocs anys, i aquesta és l’anàlisi materialista més descarnada que podem fer, això ha canviat: i la burgesia nacional catalana (és a dir els sectors de la mitjana burgesia en conflicte amb les classes dominants espanyoles i que defensen l’opció política de la independència) no té cap altra sortida per al seu projecte que la via cap a la independència (moguda per interessos econòmics, però també per la seva superestructura social i política, la identitat, la cosmovisió de certa catalanitat més o menys conservadora; i, en fi, la supervivència de tot això). Espanya no quadra en el seu projecte econòmic, i, a més, ens amenaça de mort.
La història no és cap novetat, però trobo que pocs ho reconeixen. Alguns, per autisme polític i estètica; i d’altres, perquè queda molt prosaic i poc patriota reconèixer que el mercat i les relacions econòmiques determinen les nostres consciències polítiques, els objectius de llibertat. Molt poc marxista, per descomptat.
La contradicció principal i les contradiccions secundàries
No és cap novetat: els processos d’independència dels darrers segles han estat encapçalats per una burgesia ardida (junt a obrers i camperols, ja ho sabem, que s’hi deixaven la sang i la innocència) en defensa dels seus interessos materials. No volien ser espoliats per la metròpoli. Així, les repúbliques americanes van aconseguir la seva emancipació gràcies a una burgesia criolla (i no indígena!) que es va enfrontar a la metròpoli i a la reialesa imperial; i van deixar de ser fervorosos súbdits anglesos o espanyols per convertir-se en defensors de la república independent X. Amb els consegüents avenços democràtics i socials... (diguem-hi Ruptura) encara que no exempts de les posteriors i previsibles contradiccions.
Durant el segle XX els revolucionaris antiimperialistes o que lluitaven per la independència del seu poble van tenir molt clar aquests antecedents. I ho van fer atiant els valors patriòtics de cada poble resistent. No cal que expliqui les trajectòries i les aliances de classes que establiren Fidel Castro, Ho Chi Minh o d’Ahmed Ben Bella.
Però amb tota certesa el revolucionari que va descriure més lúcidament aquestes aliances, i que va teoritzar el concepte de la “contradicció principal” (que lligo amb el títol), va ser Mao Tse-tung:
“En un país semicolonial com la Xina, la relació entre la contradicció principal i les contradiccions no principals ofereix un quadre complex.
Quan l'imperialisme desencadena una guerra d'agressió contra un país així, les diferents classes d'aquest, excepte un petit nombre de traïdors, poden unir-se temporalment en una guerra nacional contra l'imperialisme.
Llavors, la contradicció entre l'imperialisme i el país en qüestió passa a ser la contradicció principal, mentre totes les contradiccions entre les diferents classes dins del país (inclosa la contradicció, que era la principal, entre el sistema feudal i les grans masses populars) queden relegades temporalment a una posició secundària i subordinada. Tal va ser el cas a la Xina durant la Guerra de l'Opi de 1840, la Guerra sino-Japonesa de 1894, la Guerra del Yijetuan de 1900, i tal és també el cas de l'actual guerra sino-japonesa.”
“Sobre la contradicció”
Mao Tse-tung
