En els darrers anys he escrit un parell d’articles sobre el que avui ha estat notícia: Com us deia, Fontanelles, Don Juan Carlos està fotut i Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà. Es tractava d'escrits del 2010 i del 2012 sobre la mort, la mort en vida o l’abdicació del rei espanyol, i les maniobres que alguns sectors polítics articularan per tal de posar fre a la lluita independentista.
I aleshores apuntava que l'enemic ja comptava amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si fos per mort física com amb un abdicació calculada per aquests moments convulsos. Per aquest motiu deia ja aleshores que caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort/abdicació del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.
Ara repeteixo unes mateixes paraules que en aquells articles: cal estar amatents a les maniobres foralistes-federalistes-commonwealthianes, la idea de “Dos estats un rei” que avui ja han exposat des alguns tertulians i representants polítics.
Durant els darrers quatre anys diversos “prohoms” del sobiranisme i també alguns partits amb vocació botiflera han proposat que dissociem el projecte independentista dels consubstancials principis republicans. Oferia alguns exemples que actualment semblen més que superats, com el de l'article de López Tena “Monarquia o república? Independència!” aparegut el novembre del 2009, o el contingut en el mateix sentit al Petit manual il·lustrat sobre la independència publicat per la Revista Omnium núm.15 la tardor del 2010. Això, al cap i a la fi, és la vella reivindicació del pujolisme, la proposta de CiU durant trenta anys d’autonomisme claudicant: tornar al pacte foral anterior a 1714. I és clar, en el mateix sentit, el “federalisme” del país de les meravelles.
Altres propostes incrustades en el moviment popular per la independència són igualment perilloses i afavoreixen que la pressió independentista es pugui desinflar quan convingui, si els convé als mediadors institucionals catalans: un exemple és l’estirabot de Pere Pugès des de l’ANC, que va plantejar fa no massa temps que el referèndum sobre la independència de Catalunya s’hauria de realitzar l’Estat espanyol, obviant el subjecte polític de decisió en aquest procés: del poble català.
Que avui l’Assemblea no hagi convocat les concentracions a les ciutats catalanes per defensar la República catalana i la independència és un mal averany. Per contra, satisfà la rapidesa amb que ERC ha donat suport a la mobilització, i fins les paraules del President Artur Mas sobre la certesa i convenciment que es realitzarà la consulta del 9 de novembre. Res no està escrit i tot està en moviment, però davant d’alguns gestos i maniobres millor armar-nos de prevencions davant del pactisme desmobilitzador.
Amb l’abdicació programada (recordem la visita de Juan Carlos i les abraçades amb Artur Mas, i el no casual desembarcament de les furgonetes dels antiavalots de la policia espanyola) el recanvi es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que el projecte d'Espanya pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Amb tota certesa, aprofitant el recanvi, ens intentaran fer empassar propostes confederals coronades, forals o de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament.
Com ens voldrien posar en aquest embolic de cordes? Davant l'augment de la consciència independentista i la necessitat de l'Estat de trobar una reestructuració per al fracassat model autonòmic i el desgast per les contradiccions socials i la corrupció política, tots podem imaginar-nos com podria quedar la cosa. Els catalans del Principat, de la Comunitat Autònoma de Catalunya (i és clar, també la resta del Països Catalans), podríem quedar subjectats al projecte espanyol a partir del model d'estat associat (2 estats 1 rei novell), pacte fiscal o Commonwealth a la catalana. Una fórmula que ja sabem que perpetuaria a casa nostra els mitjans de comunicació privats com Tele 5, la supremacia lingüística de l'espanyol, l’ocupació militar, el poder financer hispànic i un llarg etcètera de greuges que condemnen el nostre poble a la desaparició i l'espoli. I un Estat català independent no és això. I segurament la primera pregunta del 9-N no és casual que ofereixi la sortida de l’”Estat” que mai s’ha concretat en què consistiria.
Tal i com vaig advertir en dues ocasions, cal que estiguem amatents, perquè la maniobra ja està teixida. Una part de la burgesia catalana que aquests darrers mesos es mostrava convençuda que la via cap a la independència és l’únic camí (perquè tampoc a aquesta classe social del país els donen una altra sortida) ara es podria desinflar davant el mercadeig de competències, transferències i obediències que ofereixi l’Espanya refundada del nou monarca.
Per això és molt important que l'independentisme real, el que planteja la Ruptura i les profundes conviccions republicanes i socials, estigui al capdavant del procés d'alliberament nacional. No podem deixar espai ni temps a les maniobres amb què es pretenen diluir aquests elements històricament lligats al poble català i a la lluita per la llibertat.
