El documental “Operació Garzón contra l'independentisme català” impulsat per Llibertat.cat, està fent possible mantenir viva la denúncia de les tortures i les detencions de l'estiu de 1992, dirigides pel magistrat Baltasar Garzón i el cos militar de la Guàrdia Civil. Es tracta d'una denúncia pública activa en el temps, però també d'un treball de memòria independentista que transmet a les noves generacions i al conjunt de la societat l'experiència de la repressió, així com també l'experiència i els encerts polítics amb què es van aconseguir superar l'ensulsida del 1992.
Aquesta treball documental de denúncia i memòria s'ha portat a terme gràcies també al micromecenatge de prop de tres-centes persones i col·lectius a través d'un Verkami, i a l'impuls que nuclis locals, organitzacions independentistes, entitats i col·lectius que han presentant el documental en actes arreu del territori. Aquest denúncia pública, que va tenir com a punt culminant la sentència del Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg el 2004, no havia aconseguit superar com fins ara les barreres de la comunicació de forma tan descriptiva. I enllaça el combat independentista anterior al 1992 amb l'actualitat, un fet simbòlic que converteix l'ensulsida del 92 en el triomf d'aquest moviment que va encaixar el cop repressiu més gran de la seva història.
Un aspecte que cal destacar és el fet que aquest documental ha permès internacionalitzar aquest passatge de la memòria independentista. Fins al dia d'avui la producció “Operació Garzón contra l'independentisme català” s'ha projectat a diverses repúbliques americanes i als EEUU, i se'n preveuen noves presentacions. La subtitulació del documental a l'anglès i a l'espanyol ha perseguit l'objectiu d'explicar aquells fets més enllà del territori català. Un fet que contribuirà a la internacionalització de la reivindicació independentista i la defensa dels drets humans, concretament recordant els orígens i els entrebancs que va haver de passar aquest moviment abans de convertir-se en una proposta política hegemònica entre la població.
Però com ja hem recordat en diverses ocasions (en articles i durant les presentacions del documental), el documental, de 57 minuts, no abasta, per les limitacions d'espai, aspectes com els antecedents de la repressió contra el moviment independentista, així com els casos de posterior al 1992. I especialment les diferents onades de repressió contra aquest moviment durant les dècades dels anys setanta i vuitanta.
L'enèsim cop repressiu contra l'independentisme català
La repressió i la tortura no eren el 1992 una novetat per al moviment independentista, acostumat a les detencions, la persecució política i les legislacions especials.
Les onades repressives es van repetir durant aquestes dècades contra un nucli dinamitzador d'aquest moviment, concretament contra les activitats clandestines i contra Terra Lliure, tot i que no podem passar per alt que tenia com a objectiu el focus que plantejava el discurs independentista i la ruptura. Durant aquestes dècades l'Estat ha maldat per anorrear aquest nucli dinamitzador que exercia la confrontació contra la Restauració borbònica, denunciava l'esquarterament dels Països Catalans i els paranys de la Constitució espanyola i el marc autonòmic.
Des de la mort física del dictador Franco es van succeir cops repressius contra aquest mateix nucli dinamitzador; amb detencions i empresonaments durant els anys setanta, amb l'exclusió per al independentistes catalans de l'amnistia de 1977; amb les detencions els anys 1979, 1981, 1982, 1984,1985,1986, 1988, 1989... que pretenien aturar els avenços i la penetració social d'aquest moviment.
El 1992 es va repetir l'operació, més nombrosa però tan salvatge com algunes de les anteriors, i en un context de feblesa que obeïa a l'aparició d'ERC com a partit amb identitat independentista, a la ingerència d'ETA amb accions indiscriminades en territori català i la destrucció de la didàctica de la lluita armada de Terra Lliure, a la desintegració del món socialista als països de l'Est, i a un conjunt de crisis internes dins del moviment, que es van plasmar en trencaments, replegaments i desercions que allunyaven molts exmilitants del l'activitat del moviment independentista.
Però hi ha un conjunt més d'elements importants sobre aquestes detencions del 1992 que convé recordar, molts dels quals queden plasmats en el documental.
Un cop dissenyat contra l'independentisme rupturista
El 1992 l'Estat va intentar liquidar d’arrel el nucli dinamitzador de l’independentisme combatiu, el que s'anomenava eix estratègic dels CSPC-TL-MDT-JIR, que qüestionava el projecte espanyolitzador i especulatiu dels fastos olímpics del 1992. Per aquesta raó les detencions que van començar al juny van estar dirigides contra les persones que mantenien una militància clandestina a Terra Lliure i a la direcció política del MDT i dels CSPC. És cert que a mesura que avançaven les detencions l'operatiu dirigit per Baltasar Garzón i la Guàrdia Civil va seguir una lògica indiscriminada i va superar aquest nucli més reduït. Posteriorment es va analitzar aquest fet com una intenció de l'Estat intenció de generalitzar el terror.
Una altra explicació seria senzillament que els agents torturadors exportats del País Basc, en un moment en què ETA havia declarat una treva temporal, durant anys havien portat a terme la pràctica de tortura als detinguts amb total impunitat i seguint un manuals de contrainsurgència, i no van tenir en compte les característiques diferenciades del terreny on es movien, ni tan sols quin era el nucli definit que pretenien destruir.
Tal i com s'ha posat de manifest posteriorment, es tractava d'una operació que estava dissenyada des molt abans -entre un any i dos anys, si tenim en compte les infiltracions dels serveis secrets-, i per tant just en el moment que l'independentisme de combat començava a desplegar una sèrie d'aliances tàctiques (la unitat antirepressiva, la intervenció institucional als municipis, la construcció de l'Assemblea d'Unitat Popoular (AUP) els intents de confluència, etc.). L'Estat, doncs, va situar com una opció prioritària liquidar aquest nucli dinamitzador just en el moment que apareixia una opció parlamentària independentista (ERC) que no es movia en els termes de Ruptura i en un context en què s'iniciava el projecte de la “Nova Espanya”, que prenia els referents simbòlics del V Centenari de la Hispanitat, amb l'Expo de Sevilla i els JJOO de Barcelona'92. Una operació simbòlica amb un rerefons d'interessos econòmics i polítics, de control i de consolidació d'aquesta “Nova Espanya” i de l'ocupació militar de la Nació catalana.
Durant els anys anteriors al 1992 l'Estat va intentar aturar el creixement del moviment independentista mitjançant la repressió, els atemptats parapolicials, l'ofegament mediàtic i les infiltracions d'agents tensionadors especialitzats en la destrucció de moviments polítics, seguint els manuals de desmobilització. Però en la data de 1992 es pretenia donar l'estocada final a aquest moviment en una situació política molt contreta.
La superació de la conjuntura del 92
Des de l'actualitat podem interpretar la superació d'aquesta operació repressiva com un triomf col·lectiu de l'Esquerra Independentista, ja que el moviment va sobreviure a la difícil conjuntura dels anys posteriors al 1992 (destacats per la desorientació, la despolitització, el verbalisme discursiu, l'atomització i l'afebliment de l'enquadrament militant) mantenint els mateixos plantejaments polítics. Perquè la majoria dels militants afectats per la repressió, però també molts altres que van viure-la de prop, continuen actius políticament i han fet possible el traspàs de les propostes de la Unitat Popular i de l'independentisme que aposta per la Ruptura.
I convé retenir-ho, perquè malgrat les dimensions de l'ofensiva contra l'independentisme d'esquerres del 1992 aquest moviment va mantenir el pols a l'Estat, amb principis polítics intactes. Una experiència que cap moviment polític ha resistit contemporàniament als Països Catalans.
Com ja he exposat en altres ocasions, hi ha un cas molt exemplificador que serveix per establir una comparació, és l'anomenat “Cas Scala”, una història política d'infiltració policíaca per destruir un moviment sindical, un cas que l'independentisme català va tenir molt present com aprenentatge durant els anys vuitanta: El gener de 1978 un grup de joves, induïts per un agent de la policia en una operació preparada des del despatx de l'aleshores responsable d'Interior Rodolfo Martín Villa, van llençar uns còctels molotov i van incendiar la sala de festes Scala, en el marc d'una manifestació de la CNT. L'incendi va produir la mort de quatre treballadors, alguns dels quals afiliats a aquest sindicat. La detenció i condemna de quatre persones que havien seguit el provocador Joaquín Gambín “el Grillo” van ser suficients per desmuntar una CNT que convocava grans mobilitzacions i que es presentava com alternativa de sindicalisme de combat davant els Pactes de la Moncloa. Després d'aquestes detencions i d'aquesta maniobra de l'Estat l'entorn de la CNT es va replegar, esporuguit, i el projecte del sindicat mai més va ser el que era.
A diferència de l'operació del “Cas Scala” i d'altres operacions de l'Estat per liquidar moviments polítics dissidents, després de les detencions del 1992 l'independentisme català va saber superar el tràngol de la repressió, tot i la intensitat del terror emprat per l'Estat i de l'alt nombre de detinguts i empresonats.
La solidaritat, la dignitat i la preservació dels principis polítics
Una peça clau per superar la situació provocada per les detencions del 1992 és el fet que aquest moviment estava estructurat en organitzacions polítiques preparades pels embats de la repressió, que ja havia viscut repetidament les dècades anteriors, tal i com hem descrit; però també el nivell de compromís i formació, i fins la profilaxi, que van contribuir a esmorteir les conseqüències de la repressió.
Una situació que es va vèncer malgrat les operacions d'assimilació i rendició que plantejava l'Estat amb la col·laboració de personatges polítics com Àngel Colom, Joan Ridao o Pilar Rahola, que propugnaven la rendició política en termes de delació, renúncia als principis polítics i a la lluita independentista exercida anteriorment.
Un altre element clau, i tothom qui ho va viure de prop ho pot explicar molt bé, va ser el moviment de solidaritat amb els detinguts i empresonats, i la campanya de rebuig a la tortura. Es tracta d'una experiència molt positiva per la clarificació de facto que va aportar en certs sectors socials. Una situació en què es va establir una aliança entre el moviment més polititzat amb sectors de la societat catalana (personalitats, col·lectius, petits mitjans, etc.) que ni tan sols estaven situats a l'òrbita de l'independentisme. Uns sectors que van demostrar un coratge i una coherència excepcionals en la defensa dels drets humans, i entre els quals cal destacar persones com en Sebastià Salellas i en Josep M. Terricabras, la Isabel Clara-Simó, en Lluís M. Xirinacs i l'Heribert Barrera, periòdics com El Punt i El Temps, o entitats com els Cristians per l'Abolició de la Totura.
En els moments de la repressió més intensa i durant els anys de presó els independentistes represaliats també van comptar amb el suport de persones anònimes, familiars, advocats, col·lectius locals, etc., encapçalats per la tasca dels CSPC i la Comissió de Portaveus posteriorment.
Aquesta experiència, molt ben conduïda malgrat les adversitats, va fer possible que se superessin els paranys de la repressió, la censura i la marginació mediàtica generalitzades i va plasmar la vinculació de la figura dels represaliats amb la negació dels drets i llibertats del poble català.
La solidaritat i la defensa política dels represaliats, com en altres etapes el moviment independentista, va exercir un paper clarificador i impulsor del discurs independentista d'esquerres. Aquesta experiència va fer possible una sortida política col·lectiva i digna per al encausats, convertint la derrota produïda per la repressió en un triomf dels principis polítics d'aquest moviment.
Sens dubte, l'encert d'aquest moviment va ser preservar els principis polítics sense renúncies, en una situació d'impossibilitat de relleu per continuar la dinamització armada i de desorientació ideològica i organitzativa. Uns principis polítics que prevalen en l'actualitat i que enllacen directament amb les propostes elaborades per l'independentisme de combat als anys vuitanta.
Vint anys després
Si bé les detencions del 1992 van suposar un desballestament de l'estratègia independentista de les dècades dels anys 80 i primers 90, per una altra banda també va suposar un fort desgast per a l'Estat, especialment perquè es va posar de manifest el seu vertader rostre, el del terror. En aquest sentit, no es va aconseguir silenciar la utilització sistemàtica de la tortura contra els detinguts, i la perseverança col·lectiva d'aquesta denúncia es va estendre entre la societat i va arribar fins als TDHE, que va dictar la sentència condemnatòria contra el Regne d'Espanya. Tampoc van aconseguir eliminar del mapa els objectius i els principis polítics de l'independentisme català, que en l'actualitat mostra tota la seva vitalitat i implantació social.
Tal i com queda exposat al documental “Operació Garzón contra l'independentisme català” els principals responsables d'aquelles detencions (Rafael Vera, Luis Roldán, José Luis Corcuera i Baltasar Garzón i molts altres) actualment són personatges inhabilitats, reprovats, processats per corrupció i terrorisme d'Estat. Però convé no oblidar que tants altres responsables directes d'aquells fets van prosperar en la seva carrera personal (entre els quals convindria citar els factòtums dels JJOO Juan Antonio Samaranch, Carles Ferrer Salat, el governador Ferran Cardenal, etc.) i que els guàrdies civils que van torturar els detinguts a les casernes de Barcelona i Madrid van ser condecorats un cop acabades les detencions.
A hores d'ara alguns no han entès els encerts del treball de moltes persones per vèncer aquella conjuntura, i el fet que el recursos de lluita de què es va dotar l'independentisme durant les dècades anteriors han servit durant un període de temps per a arribar a la situació actual, on apareix la possibilitat d'una altra sortida fonamentada en l’organització i la politització popular que ens acosta cada dia més a la independència.
Aquesta és una altra funció que compleix el documental, en què cadascú pot extreure'n les seves conclusions, però en què també ha de quedar palès que la lluita independentista ve de lluny i té les seves bases en la complicitat col·lectiva i en la coherència d'uns plantejaments portats a la pràctica malgrat les repetides ràtzies repressives contra aquest moviment, malgrat els centenars de militants que han conegut la tortura, l'exili o la presó durant dècades de lluita independentista. Sense aquesta força, sense els encerts i les derrotes, no podríem parlar dels extraordinaris avenços del moviment independentista actual ni de la consolidació de les propostes d'Unitat Popular començades a desplegar per aquest moviment fa 25 anys, i més.
